Viure amb càncer: testimonis exemplars

Olga Moragas, Montse Fernández, Xavier Melgarejo, Lluís Domingo, Meritxell Gironès i Meritxell Rovira conviuen o han conviscut amb el càncer. La manera com han afrontat la malaltia ha servit de referència a altres pacients. Parlen amb franquesa del que han viscut a les consultes d’oncologia. I es fan escoltar
JOAN SERRA CARNÉ / LARA BONILLA

C ada cop hi ha més càncer -es calcula que un de cada dos homes i una de cada tres dones en patiran al llarg de la seva vida- però també més supervivents. Més de 100.000 persones viuen amb un diagnòstic de càncer a Catalunya. Tant la malaltia com el tractament poden deixar seqüeles físiques i emocionals. Transformen les relacions de parella i és habitual conviure amb la por a recaure. Tot i que encara és una qüestió tabú, els pacients aposten per normalitzar el càncer. Els següents testimonis en són un exemple.

1. OLGA MORAGAS

“Les cicatrius són part de nosaltres i les has d’acceptar”

“Tens 31 anys, el cos és teu i la malaltia és teva però nosaltres t’ajudarem”. Així li van confirmar els metges a Olga Moragas que patia un càncer de mama. Era el 26 de juliol del 2007. Dies després l’Olga passava pel quiròfan per extreure el tumor, però el bon humor i el record del seu pare, que també va lluitar contra el càncer, la van acompanyar durant tot el procés. “Ell m’ha ajudat molt. Sempre deia que, per molt dramàtic que fos tot, s’havia de riure i oxigenar la situació”, explica. En total van ser cinc operacions en tres anys, un tractament de quimioteràpia i cinc anys més de medicació. “Si la por fes olor, seria la d’una sala de quimioteràpia”, diu. L’Olga va integrar el càncer a la seva vida. No se’n va amagar. I va descobrir que era encara més forta del que realment creia. Cansada d’entrar al quiròfan, va decidir no acabar la reconstrucció del pit que li havien extirpat i ara llueix orgullosa un pit sense mugró. “Les cicatrius són part de nosaltres i les hem d’acceptar”, argumenta. Quan pensava que ja no podria ser mare, perquè els metges li havien donat poques esperances, va conèixer el Quim. Avui són pares de la Jana. “La parella és molt important en el cas d’una persona amb càncer. Qui tens al teu costat ha de ser optimista”, raona. Del càncer també n’ha après que fins i tot els moments més durs passen.

2. MONTSE FERNÁNDEZ

“Sé que fins que em mori hauré de pujar cada setmana a la Vall d’Hebron”

“Un 11 d’agost em van diagnosticar un càncer i m’ho van dir d’aquesta manera: «Montserrat, la cosa està malament. Tens un càncer renal avançat, que t’ha fet metàstasi en ovaris, matriu i un gangli de la cama esquerra. Si tens família fora de Barcelona, acomiada-te’n perquè et queden dos telenotícies i mig»”. Montse Fernández recull així la manera com una doctora li va diagnosticar l’estiu del 2009 un tumor amb previsió de mort imminent. La doctora va afinar el diagnòstic, però va errar el pronòstic dels últims dies de vida d’una dona que parla sense embuts des del seu pis de Nou Barris, on viu amb la seva filla. Relata la seva experiència vital en el documental Escocia, de Jorge Peña, exhibit al Festival de Màlaga. El realitzador volia retratar una pacient terminal i es va trobar una dona aferrada a la vida. Per què Escòcia? És el viatge que la Montse hauria volgut fer, frustrat per una malaltia que la satura de controls i quimoteràpia. Fa sis anys que va a l’hospital. “Sé que fins que em mori hauré de pujar cada setmana a la Vall d’Hebron per seguir el tractament -exposa-. Què li diria a un malalt de càncer? Que sigui positiu, que no pensi que s’està morint. Per dir-ho clar, que ho afronti amb un parell de collons!”, etziba.

3. XAVIER MELGAREJO

“A tothom li toca un final i hem d’aprendre a conviure-hi”

Quan a Xavier Melgarejo li van comunicar que tenia càncer, la malaltia ja havia fet metàstasi. Originàriament era un càncer de pulmó, que havia passat als ossos. “Estava molt estès i no sabien on més es podia expandir. Tenia la meva dona al costat i vam plorar molt”, reconeix aquest educador expert en el sistema educatiu finlandès. El millor consell l’hi va donar un metge jove: “Treu la ràbia i, quan hagis tocat fons, aixeca’t i lluita”. I així ho va fer. “Vaig plorar durant tres dies, no sabia d’on sortien tantes llàgrimes. Pensava en els fills. El gran tenia 4 anys i mig i el petit 3. Quina merda!” El Xavier es considera una persona religiosa i es va encarar amb Déu. Sentia ràbia. Però es va proposar estimar sense condicions i això li va donar la força per tirar endavant. “Em vaig dir que lluitaria per tot aquest afecte que sento”. A la lluita s’hi va sumar la seva dona. Un dia van llegir que un metge català especialitzat en càncer de pulmó en persones no fumadores havia sigut premiat perquè havia descobert una mutació genètica. Hi havia un 99% de possibilitats que el seu càncer no fos causat per aquesta mutació, per a la qual hi havia tractaments personalitzats, però ho havien d’intentar. La seva dona va portar una mostra de pulmó a analitzar. I sí, el Xavier formava part de l’altre 1%. Amb un tractament adequat ha aconseguit guanyar temps al càncer. “Si no ho hagués provat, m’hauria mort”, reconeix. Ell, que concep l’escola com un espai on es construeixen persones, insta els seus alumnes a no defugir els problemes i a lluitar amb dignitat. “No faig res excepcional”, diu. Però aquí rau la seva grandesa. Sap trobar la vida en les coses petites.

4. LLUÍS DOMINGO

“No em fa por morir, em fa por morir sense haver fet i dit el que calia”

El dia més difícil de la vida de Lluís Domingo va ser just abans del Nadal del 2010. Va ser el dia que va haver de carregar-se de valor per dir als pares que aquells mesos de malestar sense explicacions tenien una resposta: el càncer. 29 anys i un càncer de còlon. Massa jove per a un càncer de còlon, es repetia. Ho murmuraven els metges, ho lamentava ell. “La meva prioritat sempre ha sigut evitar el patiment dels pares”, relata el Lluís, un dissenyador audiovisual de Sabadell madur i vitalista, avui encara més. Aquella actitud positiva, que ha servit de cuirassa familiar, l’ha acompanyat els últims anys. Sempre ha intentat que la malaltia no ho estronqués tot, ni la relació de parella ni la vida professional. No va ser senzill. Però l’operació va anar bé i el tractament també. Previsor, fins i tot havia consultat un advocat per redactar un testament vital i va escriure cartes de comiat a la gent que estimava, per si les coses no anaven bé. Les cartes no van sortir mai de casa, el testament continua al calaix. “Els problemes els pots afrontar o et pots deixar arrossegar. Jo sempre ho he tingut clar”, emfatitza. Les ànsies per derrotar el càncer, però també les ganes de fer la seva contribució en la lluita contra la malaltia, el van empènyer a organitzar una cursa popular a Sabadell per recollir donatius en favor de l’AECC-Catalunya Contra el Càncer. Marxar quan toqui, però marxar amb un llegat. És la màxima que regeix el temps extra que el Lluís ha guanyat a la vida. “No em fa por morir, em fa por morir sense haver fet i dit el que calia. Tinc una segona oportunitat”, conclou. Diu que a vegades oblida que ha superat un càncer.

5. MERITXELL GIRONÈS

“Vull veure créixer els meus fills”

La vida de la Meritxell Gironès és una successió d’alegries i patacades, i de les ensopegades sempre se n’ha aixecat, amb fermesa, la mateixa que va mostrar quan li van confirmar que tenia càncer. Treballava de supervisora en una aerolínia asiàtica i estava embarassada de vuit setmanes. Esperava el segon fill. El primer, el Luc, tenia dos anys. La situació era complexa, però el més complicat era decidir què volia fer amb l’embrió que portava dins. La ginecòloga li va demanar que medités la decisió, que rumiés què li convenia. Calia fer quimioteràpia i pel mig hi havia l’embaràs. La Meritxell va recórrer a un metge de confiança, que havia tractat la seva mare, que també va lluitar contra el càncer i va morir quan ella estava en ple tractament. “La meva família em demanava que avortés, no entenia que prengués cap altra decisió. Però per a mi tenir la criatura era com una llum al final del túnel. No s’ho van prendre bé”, raona. El camí que havia pres la Meritxell va ser interpretat per la família com un acte d’insensatesa, una conducta temerària. Visions diferents que els van distanciar en el moment en què ella necessitava més suport, perquè la seva relació de parella tampoc era senzilla. El seu segon fill, el William, va néixer sense complicacions, tot i les dificultats de l’embaràs. Han passat els anys i ella continua mirant endavant. “Si tinc dolor, em prenc les pastilles que toquen. El que sé és que vull veure créixer els meus fills”, assegura aquesta barcelonina. Ha fet pinya amb un grup de mares que porten els fills a l’escola bressol. “Les amigues em diuen que em fan servir d’exemple per enfocar el costat positiu dels problemes”, relata.

6. MERITXELL ROVIRA

“No som números i he intentat ser molt positiva i optimista”

Investigadora en càncer de pàncrees i diabetis, Meritxell Rovira és una pacient atípica. El seu diagnòstic no va ser fàcil. El setembre del 2013, una mica abans que la Nala, la seva filla, fes els dos anys, es va notar un bony al pit, però ni mamografies ni ecografies van detectar res sospitós. Tenia 35 anys. Van passar cinc mesos fins que es va confirmar el diagnòstic: càncer de mama. Un dels més agressius però amb una medicació específica per tractar-lo. Va passar pel que ella anomena un període de dol. Ho va plorar tot fins que un dia va dir prou. “Si tu estàs malament anímicament, el teu cos no et segueix”, reflexiona. I un cop recomposta li va dir a la seva mare: “Aquesta guerra la guanyo jo”. Tot el que va venir després va ser molt ràpid: quimioteràpia, intervenció quirúrgica per extirpar el tumor, mastectomia i radioteràpia. Després de l’operació primer s’havia d’acceptar ella i acceptar el seu nou cos. “La gent em diu que no em puc queixar perquè vaig sortir del quiròfan amb pit, però no és el meu pit. La mastectomia és una amputació i crec que m’ha costat un temps acceptar-ho en les relacions íntimes”, reconeix. Durant tota la malaltia la Meritxell més científica i racional ha dialogat amb la Meritxell més oberta i emocional. S’ha interessat per les teràpies complementàries i arran del càncer ha canviat la seva alimentació. “Les teràpies alternatives te les pots creure o no, però després d’haver passat per aquí no jutjo ningú”, sosté. La seva formació científica l’ha ajudada a parlar de tu a tu amb els metges. Però ha deixat aparcada la part més racional. “Perquè al final no som números i he intentat ser molt positiva i optimista”, conclou. 

Un llibre carregat de vida

Homenatge a Ignasi Pujol

Lara Bonilla i Joan Serra Carné, periodistes del diari ARA, han escrit el llibre 'Viure. Jo també tinc càncer', un extens reportatge periodístic construït a partir dels testimonis de persones que s’han enfrontat a la malaltia o que la continuen combatent. El treball, publicat en el marc de la col·lecció 360 Reportatges de l’Editorial UOC i il·lustrat amb fotografies de Ferran Forné, selecciona casos exemplars per la seva dignitat o coratge. El llibre és un homenatge dels autors a Ignasi Pujol, periodista d’aquest diari que va morir després de lluitar incansablement contra el càncer.

Més continguts de

El + vist

El + comentat