PLANETA

Xipre, l’illa de les set banderes

Està estratègicament situada en una cruïlla de civilitzacions, que n’ha marcat la història

TEXT: Martí Crespo / INFOGRAFIA: Eduard Forroll

Amb una població aproximadament com la de les Balears i amb una extensió una mica superior a la de Còrsega, l’illa de Xipre està estratègicament situada en una veritable cruïlla de civilitzacions que n’ha marcat la història, des del passat més llunyà fins als temps més recents. I també el futur més immediat.

Després de quasi mig segle de presència a la comunitat europea, el 31 de gener vinent s’ha d’oficialitzar finalment la sortida del Regne Unit de la UE. Amb serrells de tota mena encara per tancar, el Brexit ha comportat i comportarà molts maldecaps en termes fronterers, com s’ha vist en les negociacions que hi ha hagut fins ara sobre Irlanda del Nord i com és previsible que hi hagi més endavant amb el pas de vehicles i persones a Gibraltar. Però a l’extrem oriental de la Unió Europea, en un racó molt estratègic de la Mediterrània, hi ha un altre territori on la marxa del Regne Unit aixecarà una frontera, tot i que en principi sense gaires problemes previstos: a Xipre, el 2,75% de l’illa és sota bandera britànica, a través de les anomenades Bases Sobiranes d’Akrotiri i Dekélia.

Aquestes dues bases militars són, de fet, una peça més del complex trencaclosques territorial en què s’ha anat convertint l’illa des de la independència respecte del Regne Unit, l’any 1960. Així, actualment, la geografia xipriota és dividida en tres entitats administratives més: un estat formalment constituït (de 5.896 km2, sota l’ègida de Grècia i membre de la UE), una república fantasma (de 3.355 km2, sota l’òrbita de Turquia), sense reconeixement internacional, i una zona intermèdia de ningú (controlada per l’ONU).

Els quatre territoris de Xipre

Després d’una dècada de violència protagonitzada per la guerrilla de l’EOKA, partidària de la unificació amb Grècia, la Gran Bretanya va concedir el 16 d’agost del 1960 la independència de l’illa. La nova Constitució preveia el repartiment del poder entre grecoxipriotes i turcoxipriotes i una bandera neutral, amb l’illa completa i sense els colors de Grècia (blau) i Turquia (vermell) ni símbols religiosos. La va dissenyar el professor i artista turcoxipriota Ismet Guney i és encara l’oficial a la República de Xipre, juntament amb l’europea (des de l’entrada a la UE el 2004) i la grega, amb estatus paraoficial.

Poc després de la independència de Xipre es van produir esclats de violència entre les comunitats grega (majoritària) i turca, que van desembocar amb la intervenció de l’ONU (1964) i un cop d’estat (1974) teledirigit per la dictadura militar a Grècia que va tenir una ràpida resposta: Turquia va envair el terç nord de l’illa, que el 15 de novembre del 1983 es va constituir com a República Turca de Xipre del Nord. Des d’aleshores hi oneja la bandera turca i la de la república autoproclamada, amb el mateix disseny i els colors invertits.

En el tractat de retirada de Xipre, Londres va imposar el manteniment de dues bases sota la seva sobirania a l’illa: Akrotiri (123 km2) i Dekélia (130,8 km2). En aquesta mena de Gibraltar militaritzat a la Mediterrània oriental hi viuen 3.140 soldats britànics, uns 4.000 treballadors i familiars, i fins a 11.000 xipriotes, principalment en pobles dins els seus límits que ja existien abans del 1960. Aquests civils no són ciutadans de les bases, però tenen permís per residir i treballar a les nombroses zones d’accés no restringit.

Arran de les topades entre les comunitats grega i turca a la Xipre independent, el 1964 l’ONU va desplegar una missió d’interposició, que encara es manté. L’anomenada línia verda és una zona desmilitaritzada que separa al llarg de gairebé 200 km l’illa (i la capital) en dues parts. Actualment hi patrulla un contingent de 740 cascos blaus argentins, britànics i eslovacs, sota bandera de l’ONU.

Versió en paper publicada a l'ARA Diumenge

El + vist

El + comentat