REPORTATGE

Yukio Mishima, la mort que va sacsejar el Japó

Ara fa 50 anys, l’escriptor es va treure la vida després d’intentar liderar un estrany cop d’estat. L’últim acte d’una de les plomes amb més talent del segle XX encara incomoda la societat japonesa

La nit del 21 de novembre del 1970 Yukio Mishima va baixar de la segona planta de l’Hotel Hilltop, on tenia una suite, al bar Non-Non, un bar minúscul al costat de la recepció de l’hotel on caben tot just nou persones. Més que un bar, és una barra amagada darrere un mur, on l’escriptor va demanar un Hilltop, el còctel especialitat de la casa: vodka, suc de poma i llimona. Xerrant amb els seus deixebles semblava feliç. Tres dies després va protagonitzar un dels suïcidis més famosos de la història del Japó.

Yukio Mishima (1925-1970) va fer de la seva vida una gran obra d’art. Escriptor insaciable, va entregar-se al seu particular ideal de bellesa, amb girs argumentals sorprenents. Aquell nen prim educat per una àvia que l’apartava de les altres criatures i el sobreprotegia entre textos religiosos, va acabar convertit en un narcisista que va passar en pocs d’anys de ser la gran nova ploma de la literatura japonesa a ser un personatge públic que escandalitzava utilitzant la premsa. El jove Mishima, tímid i introvertit, va sorprendre en els anys de postguerra per la seva sensibilitat amb obres com Confessions d’una màscara o El temple del pavelló daurat, on explicava el cas real d’un monjo que va cremar aquest temple de Kioto, una història que li va servir per reflexionar sobre el dolor que provoca aspirar a una bellesa inassolible. Però l’etern candidat al premi Nobel va canviar ràpidament: va passar a reivindicar el culte al cos, practicar el culturisme i fer-se sessions de fotografies al llindar de la pornografia, amb poca roba, cuir i motocicletes nord-americanes. Fascinat per la mort, es va fer sessions de fotos disfressat de Sant Sebastià, lligat a un tronc, amb les fletxes ferint-li la pell. Davant de la representació clàssica de Guido Reni d’aquest sant, que va anar a veure expressament a un museu de Gènova, sentia bullir dins seu tant el desig sexual d’un homosexual atrapat per una societat japonesa homòfoba com la voluntat de morir pel seu país. Aquell Mishima que va coquetejar amb la cultura pop nord-americana va anar convertint-se de mica en mica en un nacionalista radical, convençut que calia recuperar la dignitat perduda després de la derrota del 1945 fent tornar l’emperador al centre de la vida política del país. I a poc a poc va idear la seva obra final: morir pel Japó.

El suïcidi de Yukio Mishima va trasbalsar una societat japonesa que no sempre es prenia seriosament el seu escriptor més famós. I això que Mishima havia avisat omplint les seves novel·les de seppukus, de morts per honor. La tardor del 1970 va anar acomiadant-se dels seus amics sense saber-ho ells, amb converses en què els parlava del general Takamori Saigō, que s’havia tret la vida el 1877 després de liderar una revolta de samurais contraris a la modernització del Japó. Era un avís més. El 1966 fins i tot havia dirigit un curtmetratge de 30 minuts anomenat Yukoku [Patriotisme] en què ell mateix interpretava un oficial de la marina que se suïcida després del fracàs d’un cop d’estat. L’escena del suïcidi final era tan real que encara avui et fereix. I així mateix va morir l’autor, protagonitzant un intent de cop d’estat que pretenia convertir en la seva obra final però que no va passar de farsa amb final tràgic.

El 25 de novembre del 1970 l’escriptor va arribar al despatx del general Kanetoshi Mashita, amb qui s’havia de reunir. No era una trobada estranya. Mishima reclamava militaritzar el Japó i havia creat una espècie d’exèrcit privat, el Tatenokai [Societat de l’Escut], format per joves admiradors uniformats que ell mateix entrenava en instal·lacions de l’exèrcit. Molts militars li seguien el joc, però d’altres es mostraven escandalitzats pel suport del govern a les excentricitats d’un escriptor que ara apareixia en un acte vestit de samurai medieval, ara semblava parlar en nom d’un emperador que sempre callava. Als anys 60 el Japó vivia un xoc generacional. Joves universitaris s’apuntaven a moviments comunistes que defensaven acabar amb les tradicions locals i ocupaven rectorats i fàbriques. Altres joves s’escoraven a la dreta i reivindicaven els valors de l’imperialisme dels anys 30 celebrant que criminals de guerra fossin rehabilitats pel govern. Mishima, que passats els 40 anys es negava a admetre que es feia gran, participava en debats universitaris organitzats per joves comunistes en què defensava posicions gairebé feixistes entre crits i pluges d’objectes. Era un provocador nat capaç de dir que preferia els joves rojos, ja que eren valents, a una societat japonesa que considerava adormida i vençuda. El sector cultural, que tant l’havia cuidat, va començar a girar-li l’esquena, espantat pels seus excessos. I quan el 1968 Yasunari Kawabata, amb el seu estil de vida monacal, va convertir-se en el primer japonès a guanyar el Nobel de literatura, molts van respirar tranquils, tot i que Mishima va reservar-se el seu moment de glòria: va convocar la premsa a un hotel per si guanyava ell i va aconseguir ser el primer de rebre la trucada de Suècia amb què s’anunciava el guanyador, ja que Kawabata preferia viure sense telèfon. Va ser Mishima, doncs, qui va donar la notícia.

Mishima volia ser com un personatge dels seus llibres i va planificar la seva pròpia mort

Segons el biògraf John Nathan, la seva mort només va ser un pretext per trobar la mort que somiava. Era un geni autodestructiu que havia perdut la fe en la societat nipona i que va preparar durant mesos el seu cop final amb el suport de tot just quatre membres del Tatenokai,als quals va deixar pagats els advocats per defensar-los un cop ell ja no hi fos. Es reunien al Hilltop, un hotel a prop de Kanda, el barri de les llibreries de Tòquio, que Mishima coneixia prou bé. Llavors era normal que els editors, per assegurar-se que els autors entregarien a temps la seva obra, els tanquessin en una cambra d’aquest hotel, una tradició coneguda com a kanzume. Mishima havia acabat uns quants llibres al Hilltop, però planificava convertir-se ell mateix en el protagonista de la seva última obra. Després d’una setmana de reunions nocturnes, va endur-se els seus ajudants a una sauna del barri de Roppongi anomenada La Boira per purificar-se. I va resar en un temple.

Morir una tardor, i no a la primavera

Aquell dia de novembre del 1970 Mishima va arribar al ministeri de Defensa, uns edificis de ciment just al nord del Palau Imperial de Tòquio construïts als anys 30, quan el Japó anava fent créixer el seu imperi. Avui no hi ha cap placa que recordi els fets. Mishima, acompanyat pels seus quatre apòstols, va segrestar el general Mashita i es va atrinxerar dins del despatx, on va exigir que tots els soldats de la guarnició formessin sota la finestra del despatx. També va assegurar-se que arribessin periodistes, per descomptat. Amb una cinta amb la bandera japonesa lligada al front, va sortir per la finestra en una petita terrasseta sota el despatx i va dirigir un discurs als soldats en què els animava a liderar un cop d’estat, abolir la Constitució imposada pels Estats Units el 1945 i retornar tots els poders a l’emperador. “El poble japonès només pensa en els diners. I els polítics no pensen en el Japó, només pensen en el poder”, va començar. Però ràpidament va entendre que allò no sortiria com s’havia imaginat. Hi havia tres helicòpters, un d’ells amb càmeres de televisió, que feien tant soroll que costava entendre el que deia. Mishima havia previst un discurs d’una hora, però s’hi va estar tot just set minuts, dalt d’aquella terrassa. Els joves soldats van insultar-lo entre burles i rialles. El consideraven un bufó. “Homes de veritat, samurais! Uniu-vos a mi, aixequeu-vos i moriu! Aixequeu-vos i moriu!”, va cridar en un últim esforç. No va servir de res. Mishima no va tenir més remei que tornar al despatx. “És el final”, va dir als seus deixebles. I davant l’aterrida mirada del general Mashita, que continuava lligat a una cadira, va treure’s la vida. Ho va fer amb la tècnica tradicional del seppuku, que tants cops havia explicat en els seus llibres. Es va treure la part superior de l’uniforme i va seure a terra. Amb els dits es va fer un massatge per enretirar els budells. Després va lligar una tela a la fulla de l’espasa, per poder agafar-la amb més força i, quan començava a tallar-se el ventre, un deixeble li havia de tallar el cap. L’escollit era el jove Masakatsu Morita, que, nerviós, no ho va saber fer després de donar tres cops. Devia ser una mort més lenta del que Mishima hauria volgut. Al final, va ser Hiroyasu Koga qui va decapitar el seu mestre, mentre Morita també se suïcidava. Just al centre d’un Tòquio cada cop més modern, un drama medieval va posar punt final a la vida d’un dels millors escriptors del segle XX.

El seu suïcidi va avergonyir el Japó. El govern va intentar amagar el seu record sota una estora mentre la premsa d’esquerres es preguntava com s’havia permès que la milícia de Mishima rebés entrenament de l’exèrcit. En lloc de trobar la bellesa, Mishima es va convertir en una figura incòmoda a casa però popular a l’estranger, on va vendre més llibres mort que viu. La seva mort ho tenia tot per als ulls occidentals: modernitat i tradició, morbositat i exotisme. Però el seu suïcidi va ser el gran fracàs de Mishima, que no va acabar de ser entès pels seus. El director de cinema Nagisa Oshima va considerar que anava contra l’estètica japonesa perquè ho havia “preparat massa”. I l’escriptor Shūji Terayama es va preguntar per quina raó no havia volgut fer-ho en el moment ideal: quan floreixen els cirerers, a la primavera. 

El + vist

El + comentat