El gran carnaval

‘Fotogramas’, agre final, eterna memòria

'Fotogramas' ha explicat, des del seu naixement, la història del cinema vista i interpretada, amb mirada àmplia i ampla, des de Barcelona

D es de finals de juny ja no existeix la redacció de la revista Fotogramas a Barcelona. És una notícia nefasta per a la cultura i el periodisme. Fa dies que se’n parla molt a les xarxes socials i els mitjans de comunicació se n’han fet ampli ressò. Nou persones s’han quedat sense feina perquè no han acceptat la proposta de l’empresa Hearst -propietària de la revista- de trasalladar-se a viure a Madrid per continuar fent des d’allà la revista. Els treballadors, esclar, tenen família, amistats i infraestructura immobiliària a Barcelona. L’empresa, suposadament, es pensava que acceptarien la proposta i no l’ha acceptada ningú. Un acomiadament encobert, subtil, sibil·lí -digueu-ne com vulgueu- un pagament d’indemnització i avall que fa baixada.

Fotogramas, potser ja ho sabeu, és una publicació històrica, un referent. Es publica des del 1946, ha tingut periodicitat setmanal, quinzenal i des de ja fa molts anys mensual. Ha explicat, des del seu naixement, la història del cinema vista i interpretada, amb mirada àmplia i ampla, des de Barcelona. Gens provinciana, universal al màxim, és una revista empeltada de la personalitat de la ciutat, dels periodistes, els redactors i els col·laboradors que l’han feta possible al llarg dels anys. Va explicar la Gauche Divine i el Destape millor que ningú. Amb les plomes de Maruja Torres, Jaume Picas, José Luis Guarner, Terenci Moix, Vicente Molina Foix, Mr Belvedere (Jaume Figueras), Àngel Casas, Isabel Coixet, innombrables directors de cinema han començat escrivint a les seves pàgines entrevistes, articles, crítiques. Els millors fotògrafs l’han omplerta de llum i de potència. La Nova Cançó -Serrat, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet- ha protagonitzat portades memorables.

Sempre han donat fe de les novetats audiovisuals i tecnològiques -vídeo, DVD, sèries-, mai s’ha quedat antiquada, sempre amatent al batec del temps. Conec bé la revista, me l’he comprada durant moltíssims anys, hi he col·laborat, i el meu germà Pere hi ha treballat durant uns vint-i-cinc anys ininterromputs. Fotogramas és una institució estimada i respectada, primer per les persones que l’han feta, després pels qui l’han llegida i en general per un sector -el cinema i l’audiovisual català i espanyol- que l’ha sentida com a seva perquè s’han explicat mútuament perquè són el mateix.

La teoria és que la revista continuarà editant-se des de Madrid, amb un equip nou i un treballador de vàlua fabulosa de l’anterior equip barceloní a qui no han acomiadat perquè era l’enllaç sindical. Cal desitjar-los sort però tenint clar que serà una altra revista. Per què ha passat tot això? Molt fàcil. Per l’avarícia d’una empresa que emmarca totes les seves actuacions en la raó dels números, com fan dotzenes d’altres empreses abonades a les raons i les dinàmiques del mercat ultraliberal. Les decisions empresarials de moltes empreses periodístiques no les prenen els periodistes, ni tant sols càrrecs alts o mitjans que hi entenen una mica, de periodisme, sinó els que només entenen de números. Com aquell personatge de George Clooney a Up in the air que es dedicava a visitar empreses per executar acomiadaments a tot drap.

Els que fa molts anys que ens dediquem al periodisme cinematogràfic -encara que el temps ens hagi portat també cap a altres terrenys- veiem en aquest dolorós adèu un símptoma alarmant. Si a Fotogramas, un mitjà solvent econòmicament, li passa això ja ens podem calçar. I anem més enllà: què passa amb el periodisme escrit, amb el suport de paper? No és només una qüestió de nous formats, noves plataformes i nous hàbits de lectura i de consum. És una qüestió d’ultracompetitivitat, de la dictadura del clic com a veritat absoluta i de la immediata perversió dels titulars i dels continguts que això implica.

El compte de resultats a final d’any ha de ser satisfactori, esclar, qualsevol empresa ha de vetllar per a aconseguir-ho. Els números de Fotogramas eren satisfactoris. No n’hi ha hagut prou. Com a epíleg galdós, val la pena ressenyar que per al número de juliol de la revista -amb José Sacristán a la portada- la redacció es va voler acomiadar sense ira dels lectors amb tres pàgines sentimentals. L’empresa les ha censurat. Corren per internet com la pólvora. Per a molts lectors de sempre Fotogramas ja és memòria. Dolça, intensa memòria. 

Més continguts de