COMPANYS DE VIATGE

L’anarquista del llenguatge

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

É s probable que en els últims anys de la seva vida Antonin Artaud trobés en Van Gogh el còmplice que havia estat buscant durant tant de temps. De fet, quan Artaud va escriure Van Gogh, el suïcidat de la societat,el pintor holandès feia mig segle que havia mort, però en aquest text és reivindicat com algú que està sent empès cap al suïcidi. Un alter ego tot just dissimulat del mateix Artaud, que també se sentia empès en la mateixa direcció, de manicomi a manicomi, d’incomprensió en incomprensió, sempre a la recerca d’una veritat que havia de ser posada de manifest, tot i que a cada pas en aquesta recerca s’anaven debilitant les defenses físiques i morals de l’escriptor.

Enfrontar-se a les obres d’Antonin Artaud és enfrontar-se a aquesta persecució desesperada de la veritat, que de vegades adquireix l’aparença de la bogeria i d’altres la de la santedat. En aquesta última perspectiva tinc la impressió que el sentiment religiós d’Artaud, que es considerava a si mateix un ateu violent, és fins als seus últims dies aclaparador i monstruós. Això podria donar-nos una pista sòlida sobre la desbordant i desbordada travessia d’Artaud. Podríem entendre, d’aquesta manera, la seva embogida tenacitat per alliberar el llenguatge de tots els seus artificis i la seva apel·lació al que és sagrat, tant en la seva aventura surrealista amb Breton com en els seus experiments al·lucinatoris mexicans, durant la seva estada amb els tarahumares.

El déu d’Artaud -el que mai va arribar a atènyer-és l’eclosió de l’absoluta llibertat que es produirà amb la destrucció de tot poder. Aquesta aspiració sagrada, aplicada a l’escriptura, implica la posada en qüestió de totes les formes del llenguatge literari -Artaud pren com a referència fonamental el llenguatge teatral, una cosa magistralment exposada en un dels assajos més inquietants del segle XX, El teatre i el seu doble. Al postular un “teatre de la crueltat”, Artaud vol que pugi a escena el costat fosc de la condició humana. L’espectador no es podrà quedar passiu davant la força transgressora d’una literatura convertida en dinamita. Perquè cal dinamitar els ídols perquè retorni el déu de la llibertat.

El + vist

El + comentat