PLANETA

90 anys del singular microestat vaticà

Amb la signatura dels pactes del Laterà, ara fa 90 anys, es va obrir la porta a l’estat més petit del món i a una font inexhaurible de dades curioses

90 anys del singular microestat vaticà
TEXT: Martí Crespo / INFOGRAFIA: Esther Utrilla

L'11 de febrer del 1929 el primer ministre italià, Benito Mussolini, en representació del rei Víctor Manuel III, i el cardenal Pietro Gasparri, en nom del papa Pius XII, signaven els pactes del Laterà, pels quals es posava fi a l’anomenada qüestió romana amb la creació del minúscul estat de la Ciutat del Vaticà (SCV), al voltant de la basílica de Sant Pere. Havien calgut 920 dies, dues-centes reunions i més d’un centenar d’audiències privades per arribar a un acord entre el Regne d’Itàlia i la màxima autoritat de l’Església catòlica, la Santa Seu, que resolia un conflicte político-religiós -d’abast italià però també internacional- que feia sis dècades que s’arrossegava.

Des de l’any 754 dC, els papes havien anat forjant un poder terrenal al voltant de Roma que, en algunes èpoques, va arribar a superar l’extensió de Catalunya. Però l’esclat del nacionalisme italià a mitjan segle XIX, amb un fort component laic i revolucionari, va accelerar la unificació d’Itàlia i la pràctica desaparició dels anomenats Estats Pontificis. El 1870, amb l’entrada del rei Víctor Manuel II de Savoia a l’últim bastió papal, Roma, Pius IX va decidir abandonar la seva residència del Quirinal per tancar-se rere els murs del Vaticà. Malgrat declarar extingits els antics territoris pontificis, les noves autoritats italianes no van arribar a entrar mai als palaus vaticans i van mantenir el tractament de sobirà -i la guàrdia personal- del Papa.

L’“empresonament” voluntari de Pius IX i els seus successors, reticents a acceptar la nova realitat política italiana i la pèrdua de les seves possessions, no es va aixecar fins fa exactament noranta anys, quan la vocació universal i unitària de l’Església catòlica va obligar la Santa Seu a negociar amb el Regne d’Itàlia la creació d’un estat propi per assegurar-se, als ulls del món, la seva independència espiritual respecte al govern italià. Napoleó III, a través de la ploma d’Arthur de La Guéronnière, ja havia exposat amb claredat el 1859 el dilema plantejat i la possible solució a Le Pape et le Congrès: “Des del punt de vista del doble interès de la religió i de l’ordre polític d’Europa, és clara la necessitat del poder temporal del Papa. Però, com serà aquest poder? [...] El poder del Papa només pot ser un poder paternal; s’ha d’assemblar més a una família que no a un estat. Per tant, no sols no cal que el seu territori sigui tan extens, sinó que nosaltres sostenim com a essencial que sigui limitat. Com més petit sigui el territori, més gran serà el sobirà”.

Més continguts de