Publicitat
Publicitat

McEnroe: 58 anys i encara no ha perdut el geni

L’extenista acaba de treure un segon llibre de memòries, ‘But seriously’, en què es planteja què pot fer ara que li queda poc per als seixanta anys i ja comença a no poder competir tampoc amb els veterans

Val més no arribar mitja hora tard a una cita amb una persona tan crònicament irascible com John McEnroe. El cas és que un migdia en lloc d’escridassar-me per haver-me equivocat d’hora per dinar amb ell a Manhattan, McEnroe fa una cosa encara més molesta: no respondre a la meva disculpa i ni tan sols reconèixer que hagi passat res. L’extenista traspua una irritació de baixa intensitat.

La crispació no disminueix quan el got d’aigua que, nerviosa, agafo de la taula resulta ser el seu. “Serveix-te”, diu. Encara té aquella veu d’“entoma aquesta” i aquella insolència de novaiorquès capaç de discutir eternament per un tiquet d’aparcament, que em resulten colpidorament familiars. Però McEnroe, que té 58 anys, es troba davant d’una cruïlla delicada de la seva carrera, que va assolir la màxima esplendor a principis dels 80, quan va ocupar quatre anys el número u del tenis mundial masculí.

McEnroe està vivint un segon acte acabalat de la seva vida en què és considerat el comentarista de tenis més agut i interessant de la televisió. Tot i això, diu que aviat serà massa gran fins i tot per competir al circuit tenístic de veterans que l’ha ajudat a mantenir-se durant molts anys. “Se’m comença a acabar la corda”, diu.

"La gent se m'acosta a mig dinar i em diu: 'No et vull molestar'. Llavors, per quins set sous em molestes?"

Les transicions són un dels temes que aborda al seu últim llibre de memòries, titulat But seriously [Però de debò], una mena de seqüela de You cannot be serious [No ho deus pas dir de debò], una autobiografia publicada el 2002, en què repassa la seva vida i la seva època. El títol és una al·lusió a la seva famosa enrabiada del 1981 a Wimbledon, en què, a banda de deixar anar aquesta frase, també va insultar el jutge anomenant-lo “la púrria del món”. Amb el pas del temps, aquell incident, que llavors va ser espantós, s’ha convertit en una font de nostàlgia entranyable per als britànics.

El nou llibre incideix, entre altres coses, en el que suposa ser “al costat fosc de la línia divisòria”, en paraules de McEnroe, així com en el fet d’haver de decidir què vols fer en el futur quan t’acostes als 60 i moltíssimes coses que han sigut el motor de la teva vida ja no són possibles. “En essència, la meva història els últims 15 anys ha sigut el procés continu de plantejar-me això aplicat a mi”, diu.

Gairebé tan eixut de carns com les estrelles del rock amb qui de vegades es deixa veure, McEnroe fa exercici tres cops per setmana i juga a tenis tres dies més, sovint amb els joves de la seva escola de tenis de Randall’s Island (el setè dia, descansa). Tot i carregar amb la maledicció de l’autoflagel·lació reflexiva, McEnroe gaudeix de la benedicció d’un metabolisme ràpid.

Ja s’ha menjat la meitat de la seva amanida de raves i, mitjançant algun procés misteriós, ha aconseguit un altre got d’aigua. “¿Podria demanar, a veure... una pasta a la bolonyesa?”, diu a un cambrer que passa pel costat. Sembla que no tenim la carta a la taula. “Vols alguna cosa?”, fa McEnroe, un cop el cambrer ja se n’ha anat.

But seriously és un poti-poti poc travat, un llibre escrit per un conversador més que per un escriptor. McEnroe va saltant d’un tema a un altre tan incansablement com abans corria per la pista de tenis. Hi aborda preguntes que potser es plantegen els qui l’han seguit des que era un supermarrec que duia una cinta al cap (se’l coneixia com a Superbrat, “supermarrec” en anglès). Preguntes com per exemple: ¿té menys mal geni ara? Sí, gràcies a la teràpia a la qual va assistir per ordre del jutge durant la ruptura del seu primer matrimoni, amb Tatum O’Neal, i a la influència apaivagadora de la seva segona dona, la cantant i compositora Patty Smyth.

I una altra: ¿encara manté el contacte amb el seu rival dels anys 80, el suec Björn Borg, que feia gala d’una inescrutable sang freda que era el contrapès perfecte de la bel·licosa agitació del de Queens? “El 99% dels dies porto calçotets de Björn Borg”, declara (i segons sembla, això inclou el moment present), i explica que, quan va a Suècia, li fa una visita. “És l’únic paio [del circuit] amb qui no vaig tenir cap problema en un moment o altre”, diu per descriure’l.

“Hi ha un torneig de veterans a Estocolm i sempre intento primer anar-lo a veure, perquè ja no juga gaire, i després em diu: «Vine a la botiga i et donaré calçotets»”, explica McEnroe. El novaiorquès es manté ben informat del punt en què es troben tots dos en la seva trajectòria vital: “Està molt bé. És dos anys i mig més gran que jo i acaba de celebrar el seu aniversari. En té 61”.

Està previst que al setembre s’estreni una pel·lícula sobre la rivalitat entre els dos tenistes titulada Borg/McEnroe,que protagonitzen un detestable Shia LaBeouf en el paper de McEnroe i el corpulent actor suec Sverrir Gudnason, que interpreta Borg.

El novaiorquès explica que, en un moment donat, va proposar a Nike -que l’ha patrocinat d’ençà de finals dels 70 (un dels edificis del campus de la marca a Beaverton, Oregon, porta el nom del tenista)- de comercialitzar la seva pròpia línia de calçotets. “Al meu parer, no cal donar-hi voltes: seria un gran èxit”, va pronosticar l’extenista. “Molts dels rapers van començar a portar roba que semblava que els anés quatre talles gran i a portar gorres sense treure’n l’etiqueta. No paraven de riure de camí cap al banc. I jo deia: «Porten unes bermudes que els arriben als turmells. És increïble que la gent pensi que té sentit. Agafem roba interior normal: tres calçotets per 15 dòlars, i tothom se n’anirà a casa content»”.

Com moltes de les idees de McEnroe, entre elles, la seva curta carrera com a presentador d’un concurs televisiu, aquesta no va funcionar. Tot i això, l’extenista té un bon grapat de projectes entre mans. Alguns estan relacionats amb el tenis, d’altres amb la galeria d’art que té al centre de Manhattan i d’altres amb altres àmbits.

Passem al tema de les enrabiades, que, en el cas de McEnroe, és un procés que té dues etapes. En primer lloc, una persona o una cosa el fa enfadar, i després, s’enfada amb ell mateix. Posem per exemple el que passa quan se li acosten admiradors en públic. “Se m’acosten a mig dinar i diuen: «No el vull molestar» -explica-. Si no em volies molestar, per quins set sous m’estàs molestant?” I afegeix: “Però llavors penso: «Quin tros de... -en aquest punt s’adreça un insult a si mateix- que estàs fet. Aquesta persona t’està demanant un autògraf i tu li vens a dir: com t’hi atreveixes?» No els vols fer sentir com si fossin insignificants només perquè tu estiguis dinant”.

Unes setmanes més tard, el McEnroe que apareix al recinte de premsa de Wimbledon sembla una altra persona. Relaxat i graciós, la seva bel·licositat agafa un aire juganer i de burla combativa d’un mateix. McEnroe es troba com peix a l’aigua.

Ha passat de ser un enfant terrible a ser un respectat assessor oficiós, estimat fins i tot per la sòbria BBC, que l’empeny a mostrar-se creatiu i graciós (el temps que dedica McEnroe a fer de comentarista es divideix a parts iguals entre la cadena britànica i l’ESPN). Entre la nostra trobada precedent i aquesta, s’ho ha manegat per ficar-se en una polèmica típicament mcenroeniana després de declarar que Serena Williams ocuparia “si fa no fa el número 700 mundial” si competís al circuit masculí.

Diu que l’empipa perquè, primer, admira moltíssim Williams i, segon, no volia dir el que va dir. “És que el comentari de la noia em va deixar de pedra”, diu fent referència a l’entrevistadora que va donar peu a les seves paraules. “Quan va dir: «Per què no diu que és la millor tenista, homes i dones inclosos, de la història?», jo li hauria d’haver contestat que és una gran jugadora, però que és com voler comparar un ou i una castanya”.

Unes setmanes abans, a Nova York, estem immersos en el món de McEnroe. Xerrem de pressa per la mitja hora que hem perdut. M’explica la seva experiència recent al Roland Garros, en què va jugar els dobles de veterans amb un nou company, el francès Cédric Pioline. “No hi tornaré a jugar mai”, diu McEnroe. S’explica: “Va ser molt simpàtic, però no acabàvem de tenir química i jo senzillament no sentia el que havia de sentir”. A més, no s’havien entrenat prou abans del partit. “No m’agrada sortir a jugar i no estar preparat”, diu. “No vaig servir prou bé. No vaig restar prou bé. No estava prou concentrat en la pista”.

Però, esclar, això no era pas culpa de Pioline. “Bé, sí, una mica”, contesta McEnroe. “Havíem de jugar a les 11.00 i jo vaig dir: «Quedem allà a les 9.30»”.

El dinar s’acosta a la fi i jo encara no ho sé, però McEnroe està a punt d’engaltar el globus que he deixat suspès en l’aire fa una hora i etzibar-hi un cop guanyador dels que travessen tota la pista per clavar-se a la línia. “Va arribar a les 10.35 h”, diu en referència a Pioline. Tot seguit, em mira amb un espurneig als ulls i deixa anar: “Va ser més o menys com tu, que has arribat tard a dinar”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT