Dharamsala és una encantadora població índia, esquitxada de stupes, que s’ha convertit en una destinació on arriben viatgers de tot el món atrets per la màgia del lloc. Hi van per conèixer de prop la cultura tibetana, recreada al marge de la repressió xinesa. Posar-hi un peu és conèixer de primera mà la lluita d’un poble per la seva llibertat. És impressionant veure tot el que hi han aixecat del no res. El Dalai-lama, amb el suport de la diàspora tibetana al món, ha creat a Dharamsala al llarg dels anys una estructura d’estat i unes infraestructures amb les quals poder perviure i sobreviure.

Sorprèn gratament el complex governamental, amb el Parlament i els ministeris de Salut, Relacions Internacionals, Seguretat, Educació, Finances, Interior, Religió i Cultura. “També han implementat i gestionen centres d’acollida de refugiats, escoles, cooperatives, residències de la tercera edat, hospitals i un llarg etcètera”, comenta la Susan, una nord-americana que he conegut a l’hotel; elabora un estudi sobre els refugiats tibetans per al seu doctorat en ciències polítiques. “Encara que l’estructura a l’exili està cada vegada més forta i més ben organitzada, la lluita per l’alliberament del Tibet als fòrums internacionals ha perdut molta força des que la totpoderosa Xina s’ha convertit en un dels pesos pesants de l’economia mundial”, admet. Fa cara de preocupació i afegeix: “Estem lluny de quan el 1989 el Dalai-lama va rebre el premi Nobel de la pau pels seus principis de no-violència. Era una època en què el problema del Tibet formava part de l’agenda internacional. Avui és gairebé absent tant en els mitjans de comunicació com en la llista de les grans potències sobre els problemes que cal resoldre”. Tan sols la presència de la figura del Dalai-lama aconsegueix posar el focus en el conflicte. “El dia que em mori, per descomptat que hi haurà un retrocés, un seriós retrocés”, va dir el Dalai-lama en unes declaracions el 2010. El líder tibetà ha passat de ser una icona, amb qui tots els mandataris internacionals es volien fotografiar, a un personatge tolerat que incomoda.

La passejada que faig per Dharamsala, al costat de la Susan, em porta al Museu del Tibet. Una visita obligada per conèixer la història d’aquest país, l’ocupació xinesa, la resistència i l’èxode. Segons la meva acompanyant, el moment clau que va marcar la història contemporània del Tibet va ser quan “el 1949 el Partit Comunista de Mao Zedong va sortir victoriós de la guerra civil lliurada amb el govern del Partit Nacionalista Xinès o Kuomintang, liderat per Chiang Kai-shek, i va proclamar la República Popular de la Xina. En la fugida, tropes del derrotat Chiang Kai-shek van decidir establir-se als voltants de Lhasa. El govern xinès va intentar mediar amb el Dalai-lama proposant-li una col·laboració per derrotar les tropes del Kuomintang, però el líder espiritual tibetà s’hi va negar. Va ser l’excusa perfecta perquè el 1950 Mao decidís “alliberar el Tibet” del que considerava un sistema feudal que tenia el poble sotmès i explotat”. Just dos mesos abans que Tenzin Gyatso, l’actual Dalai-lama, prengués les regnes del govern tibetà. L’Exèrcit Popular d’Alliberament de la Xina va aixafar les tropes de Chiang Kai-shek, instal·lades als voltants de Lhasa, i les guarnicions tibetanes que els donaven suport. El govern tibetà es va veure obligat a negociar i signar el 1951 l’Acord dels 17 Punts, amb què la Xina acceptava l’estructura política i social establerta al Tibet, amb el Dalai-lama com a líder polític i espiritual, a canvi que els tibetans reconeguessin que quedaven sota sobirania xinesa. S’establia així una autonomia administrada pel Dalai-lama.

Aquell acord va saltar pels aires a partir del 1955, quan el govern xinès va crear una administració paral·lela a la Regió Autònoma del Tibet que va confiscar els béns dels monestirs, va transformar la propietat de les terres en un sistema comunal, va establir el reclutament forçós de mà d’obra i va posar en marxa una maquinària propagandística que qualificava els monjos i les elits tibetanes d’explotadors, a causa del sistema feudal que els sostenia en la posició més alta de l’escala social. Arran d’aquesta situació, el govern tibetà, juntament amb els monjos i l’aristocràcia i el suport de la CIA, es va alçar contra l’ocupació xinesa. Des del 1956 es van succeir aixecaments que van anar escalant fins que, el març del 1959, el conflicte va arribar al moment culminant a Lhasa. La resposta del govern xinès a les revoltes va ser brutal. Amb 23 anys, i tement per la seva vida, el XIV Dalai-lama va abandonar el país travessant les muntanyes de l’Himàlaia fins a l’Índia, en un viatge èpic de quinze dies acompanyat d’una comitiva de vuitanta persones. El govern indi els va acollir amb els braços oberts i els va donar a Dharamsala un lloc per començar una nova vida. Encara avui es manté un degoteig constant de tibetans que hi arriben fugint de l’opressió xinesa per exiliar-se al costat del seu líder espiritual.

El pres polític més jove

Passejant per Dharamsala topem amb el pres polític més jove de la història, Gendun Choekyi Nyima. El seu retrat penja d’un arbre al carrer principal. És el Panchen-lama, la segona autoritat espiritual dels tibetans, cridat a succeir el Dalai-lama. Davant el nostre interès pel retrat, un home gran se’ns acosta i ens diu amb tristesa: “Va ser segrestat pel govern xinès quan tenia 6 anys, just després que el Dalai-lama l’identifiqués com el XV Panchen-lama. Ningú n’ha sabut res més. En el seu lloc, els xinesos van entronitzar com a Panchen-lama el 1995 un altre nen de 6 anys anomenat Gyancain Norbu, que per a nosaltres és un engany”. El Dalai-lama ha expressat moltes vegades la seva opinió sobre la qüestió: “El meu paper s’acabarà algun dia. I és millor no tenir un Dalai-lama que tenir-ne un d’estúpid”.

La Xina ha gestionat el Tibet amb mà de ferro i el segrest del Panchen-lama n’és una petita mostra. Es pot comprovar a la galeria Gu-Chu-Sum, gestionada per una organització d’antics presos polítics. Imatges punyents mostren l’opressió sobre el Tibet i la brutalitat amb què l’Exèrcit Popular d’Alliberament de la Xina va reprimir les manifestacions del 1987, el 1988 i el 2008. Quan ens acomiada, el guia del museu ens explica: “Centrant-nos en l’actualitat, l’informe anual de Human Rights Watch assenyala que l’administració xinesa porta a terme una campanya nacional en què fomenta la denúncia de qualsevol ciutadà sospitós de donar suport al Dalai-lama. En el mateix sentit, Freedom House va apuntar al seu informe del 2018 que el Tibet era el segon lloc menys lliure del món després de Síria. I des del 2009, fins a 155 tibetans s’han immolat per la impotència davant els abusos que s’estan cometent al Tibet”.

Avui hem tingut sort perquè el Dalai-lama oficiarà unes pregàries al majestuós temple de Tsuglagkhang. És colpidor el respecte que li professen i són imponents les mesures de seguretat que hi ha per protegir-lo. Mentre ho observem pregant sota un Buda gegant daurat, em ve al cap la solució que proposa des del 1979. L’anomena la via intermèdia i accepta la renúncia a la independència a canvi d’una autonomia real que permeti al poble tibetà la pervivència de la seva identitat sota sobirania xinesa. Una proposta que cada vegada és menys atractiva per a Pequín. La meitat de la població que viu a Lhasa ja no és d’origen tibetà, i l’originària ha deixat de ser majoritària. Les intencions de la Xina semblen clares i se centren en mantenir l’opressió de la identitat tibetana, combinada amb l’assimilació cultural. Si la comunitat internacional no hi posa remei, el temps juga a favor de Pequín. Fins i tot l’Índia, encara que manté l’estatus de refugiats als tibetans, va signar el 2003 un acord amb la Xina en què reconeixia el Tibet com una de les seves províncies. Una pregunta: ¿de què serveixen les resolucions de l’Assemblea General de l’ONU favorables a l’autodeterminació del Tibet?