Escoltar un tema dels Beatles o, més ben dit, veure una pel·lícula com Yesterday, en què tot, absolutament tot, són temes dels Beatles, és la millor manera de fer un salt al passat, imaginar una època encara que siguis massa jove per haver-la viscut. Però l’evocació fictícia és inherent al camp semàntic de la música. Sabent això, que la nostra memòria és fèrtil i fàcilment excitable, són molts els grups musicals que al llarg de l’últim mig segle han anat entrant i sortint, desapareixent i renaixent. Els remember when han deixat de ser només fantasies.

Els Rolling Stones estan on the road des del 1962. Tot i que podrien haver-se retirat fa dècades, continuen allà i el seu ha de ser per força un rècord mundial. Als Sirex i els Mustang –els que més versions en espanyol han fet dels Beatles– no els fa cap recança reunir-se i treure la pols a clàssics bestials del seu repertori. Esclar que per clàssic, el que se’n diu clàssic, el Black is black de Los Bravos, segurament el hit musical més bèstia de tota la història dels grups espanyols: segon lloc al hit parade del Regne Unit i quart als Estats Units. No va arribar a tant La chica de ayer de Nacha Pop –grandíssim Antonio Vega–, però va donar per a una reaparició el 2006 i perquè Enrique Iglesias el destrossés amb una versió.

Si alguna vigència té avui el concepte magrejadíssim –també en aquest article– de hit és, sens dubte, gràcies a uns suecs que durant tota la dècada dels setanta van establir càtedra. ABBA es mantenen deliciosament vius i els dividends que generen Mamma mia, Chiquitita i tutti quanti deuen ser per posar-se les mans al cap. Parlar dels setanta és parlar de Queen. I ens posem estrictes, parlar dels vuitanta és parlar de Queen. I parlar dels noranta és parlar de Queen. I parlar dels 2000 és parlar de Queen. La mítica i perenne figura de Freddie Mercury ha guanyat l’atzarosa batalla del pas del temps. Hi ajuda que May i Taylor continuïn bellugant la cua i també l’èxit de Bohemian rhapsody. Entristeix, per cert, pensar en la nòmina de talents perduts pel camí. Com el Jim Morrison de The Doors, com Janis Joplin, com Bob Marley, com Jimi Hendrix, com Kurt Cobain, líder de Nirvana, que va marxar massa aviat i va truncar la història d’un grup que havia trencat motlles. A casa nostra, també un exemple, el Carles Sabater de Sau.

Resistents del present? Doncs U2, per descomptat, quaranta-tres anys sense baixar de l’escenari. Eternes promeses de retorn? Incomptables. Des de Mecano a El Último de la Fila. Retorns que són una realitat? Doncs entre nosaltres potser és Sopa de Cabra el més sonat i celebrat.