A vegades sembla que el Paral·lel només fos l’empori dels espectacles i la diversió fins a la Guerra Civil. Tanmateix, llibres com el d’Eva Espinet - Apolo, 75 anys sense parar de ballar (Ed. Comanegra)- ens demostren el contrari. Malgrat perdre gran part de la seva esplendor, aquest passeig va seguir convocant barcelonins de totes les edats amb ganes de divertir-se.

L’aventura de la sala de ball Apolo comença a finals de 1935, quan José Vallés Rovira obre el primer parc d’atraccions cobert de la ciutat -l’Autopark-, que seria l’antecedent de les atraccions Apolo. El local va tenir un èxit ràpid, gràcies a instal·lacions mai vistes a Barcelona com el Tren Fantasma, la Casa de la Risa o el Museu de Ninots Autòmats. Però, poc després d’haver inaugurat el projecte, va esclatar la guerra, el negoci va ser col·lectivitzat i Vallés es va exiliar. No tornarà fins passat el conflicte per dedicar-se novament al parc d’atraccions.

La idea de fer-ne una sala de ball no era nova. En una carpa situada al pati del darrere del teatre Apolo havia funcionat el music-hall Apolo. Ara, en plena postguerra, aquell espai es va fer servir per obrir-hi la sala de festes Apolo, que es va inaugurar l’estiu de 1943 com una oferta més de les atraccions, amb les actuacions de l’orquestra Apolo. En aquells anys torna una moda del Barri Xino dels anys trenta, els bals musette, en què el client comprava un talonari de bitllets a l’entrada, cadascun dels quals equivalia a un ball amb alguna de les taxi-girls, ballarines que anaven al 50% amb la sala. El 1945 també obria la Bodega Apolo, amb un cartell famós a la porta que deia: “ En esta casa se come, se fuma y se bebe por una peseta ”. Un negoci estrambòtic en què convivien una barra amb muntanyes d’entrepans i un teatret per a joves promeses o velles llegendes, dos món separats per una senzilla cortina.

En la dècada dels cinquanta arriba el moment d’esplendor de les atraccions Apolo, amb els autos de xoc i els cavallets de fira. Fins i tot apareixen en alguna de les pel·lícules que es filmen a Barcelona, com Apartado de Correos 1001, de Julio Salvador, o El fugitivo de Amberes, de Miguel Iglesias. Aquell bon moment coincideix amb l’arribada de la sisena flota dels Estats Units, que llogava sovint la sala per a les seves festes privades. Llavors, la sala tenia un equip propi d’hoquei sobre patins -el Club Apolo-, que va arribar a jugar a Primera Divisió. També es va obrir un frontó i s’organitzaven matinals de lluita lliure i boxa, i s’hi disputaven campionats professionals com el trofeu Guant d’Or. Tanmateix, la inauguració del Parc d’Atraccions de Montjuic el 1966 va enfonsar les modestes atraccions Apolo, que no podien competir amb el nou projecte.

Als anys setanta, la burgesia local va tornar a redescobrir el Barri Xino i el Paral·lel. La Bodega Apolo programava números d’estriptis i d’imitacions d’estrelles, mentre el local es renovava com a Bingo Apolo, situat a la mateixa pista on es feia ball els caps de setmana. Però en la dècada següent les atraccions es van transformar en una sala de videojocs i escurabutxaques i el ball es va especialitzar en bodes gitanes. Fins que, el 1991, el teatre, les atraccions i la Bodega Apolo van ser enrunades per fer-hi el modern hotel i el renovat teatre Apolo.

En els últims anys, la Sala Apolo ha estat una peça clau de la música electrònica al nostre país, on el 1994 es va fer la primera edició del Festival Sónar. I també en la recuperació dels espectacles de burlesques o en la promoció de ball amb música en viu, a més de l’organització de concerts de tota mena. Una sala carregada de records, que segueix al peu del canó.