Per a la majoria dels éssers humans el mite de la infància és un aliment recurrent. No la infància, el seu mite. No el que efectivament va passar, sinó la seva transfiguració. S’entén, en conseqüència, que la literatura hagi fet seu constantment el mite de la infància, fins al punt que pocs escriptors s’escapen del seu magnetisme. No obstant això, hi ha alguns autors essencialment inclinats cap a aquesta font nutritiva. Però pocs amb la insistència, la profunditat i la desesperació de Cesare Pavese, per a qui la infància és una edat d’or impregnada ja de tots els desenganys que esperen a l’home.

A Pavese li interessen els mites col·lectius i, encara més, el mite enigmàtic i irresoluble que s’adhereix a la trajectòria vital de cada individu. La seva és una estranya nostàlgia, en gran part tiranitzada pel pessimisme però amb illots d’una insòlita alegria. Recordo el relat de Cesare Pavese El diable als turons com un dels textos en què es posa més en evidència la momentània joie de vivre que pot invadir la pubertat enmig de la incertesa. Tot i que a vegades, a les seves novel·les, Pavese frega el naturalisme, la seva poètica està dirigida sempre per un univers simbòlic i mític, per una experimentació gairebé onírica sobre la seva experiència vital.

Sota el poder del mite i a través d’una introspecció permanent, la literatura de Pavese culmina a L’ofici de viure, un diari extraordinari que s’interromp amb el seu suïcidi el 1951. La vida és vista com una progressiva pèrdua de l’edat d’or sota l’efecte de successius fracassos. En el seu cas els més obsessius són la primerenca mort del pare, la incapacitat per comunicar-se, les ruptures sentimentals i, per sobre de tot, el domini devorador de la solitud. Aquest últim és fins a tal punt central en la literatura de Pavese que L’ofici de viure constitueix la més dura radiografia de la solitud de la qual jo tinc coneixement en la literatura moderna. Per a ell, aprendre a viure és aprendre a estar sol. Un aprenentatge, en definitiva, insuportable.