KNOCKOUT

L’art de procrastinar

Es tracta d’anar posposant les feines més prioritàries i urgents per distreure’ns en tasques més agradables i fàcils

La mort de l’economista Eduard Punset m’ha fet pensar en la vegada que a través del seu programa de televisió, Redes, va saber posar nom i explicació científica a un problema que fins aleshores no se sabia que fos global ni que tingués un nom. El juny del 2008 va entrevistar l’expert en economia conductual del prestigiós MIT Dan Ariely sobre el comportament humà. Un dels temes que van aparèixer va ser el de la procrastinació, un fenomen que es posaria de moda deu anys després.

Amb la procrastinació hi ensopeguem una vegada i una altra. Es tracta d’anar posposant les feines més prioritàries i urgents per distreure’ns en tasques més agradables i fàcils. És més habitual en èpoques d’exàmens i excés de feina. Un divendres decideixes que l’endemà et llevaràs ben d’hora, a les sis, per aprofitar al màxim el cap de setmana, i et dissenyes un plàninginfal·lible segons el qual arribaràs a diumenge al vespre amb tot enllestit. Dissabte a l’hora programada ja estàs dreta, però com que vas tan d’hora decideixes dutxar-te per estar més fresca i desperta. Quan t’asseus a l’escriptori per estudiar t’adones que a la taula hi ha les empremtes d’una tassa de te, uns cercles foscos i inoportuns, i neteges la taula després de sis mesos perquè, al capdavall, en un espai net i ordenat es treballa millor. Amb la taula impol·luta se t’obre la gana i baixes al bar a esmorzar, i al sortir, de passada, t’acostes al supermercat a comprar el dinar, així ja no hauràs de sortir més en tot el dia. Quan ets allà, acabes comprant per a tota la setmana, que així ja està fet. Arribes a casa i deixes preparat el dinar per quan arribi l’hora no entretenir-te a la cuina. Finalment, quan t’asseus per treballar, ja vas quatre hores tard respecte a l’horari previst i, com que l’organigrama ha quedat obsolet, t’entretens a refer-lo. Al dissenyar el nou programa d’actes decideixes que, tant per tant, començaràs a estudiar després de dinar i acabes d’aprofitar el matí per resoldre altres assumptes més lleugers: trucades pendents, tornar llibres a la biblioteca, fer el canvi d’armaris i passar per la tintoreria.

Consisteix en posposar les feines prioritàries i fer les més agradables

Dan Ariely va explicar que era conscient que tots els seus alumnes, des de temps immemorials, eren víctimes d’aquesta circumstància. A tots ens ha passat, a l’hora d’estudiar, preparar informes, fer treballs o escriure articles. Ariely, un any, va decidir dur a terme, secretament, un experiment a la facultat. A l’inici de trimestre va ordenar els tres treballs reglamentaris, va comunicar als alumnes que els podien entregar quan volguessin, amb l’ordre que consideressin, i va fixar només com a termini el dia de final de trimestre. A l’altre grup els va encarregar els tres mateixos treballs establint tres dates inamovibles, una cada mes, per a cada lliurament. Al final del trimestre va comprovar que el segon grup tenia una nota mitjana més alta que el primer, bàsicament perquè, com a mínim, havien anat fent la feina de manera esglaonada i no se’ls havia acumulat tota al final del trimestre.

El maig i el juny són, per excel·lència, els mesos de la màxima procrastinació. Ariely proposava ser realistes i considerar la mateixa mandra com un element que també cal gestionar amb mesures de control. Tot i que a aquestes altures del mes, especialment els estudiants, no sé si encara hi sereu a temps... 

Més continguts de