Judith Juanhuix: “L’estat s’atorga el poder de validar-nos com a dona o com a home. Hem d’alliberar el gènere i l’hem de convertir en un dret”

FORA DE FOCUS

Judith Juanhuix: “L’estat s’atorga el poder de validar-nos com a dona o com a home. Hem d’alliberar el gènere i l’hem de convertir en un dret”

Laura Rosel entrevista Judith Juanhuix, doctora en física per la UAB i científica del sincrotró Alba, on és cap de la secció de ciències de la vida i la matèria condensada. És autora d’una quarantena d’articles internacionals en el camp de la biologia molecular i estructural, la química supramolecular i la instrumentació científica per a raigs X. Va fer la transició social de gènere de manera gradual, però sospita que durarà tota la vida

Judith Juanhuix: “L’estat s’atorga el poder de validar-nos com a dona o com a home. Hem d’alliberar el gènere i l’hem de convertir en un dret”
TEXT: LAURA ROSEL / FOTO: RUTH MARIGOT

El feminisme és una revolució que ho qüestiona tot. M’agafo a aquesta definició, que m’ha quedat gravada a foc (com un dogma), per resoldre l’entrevista amb què m’estreno a l’ARA. La lluita feminista, com a plantejament general, busca la igualtat de drets, d’oportunitats i de llibertats per a les dones. No cal gratar gaire per trobar esquerdes en aquest enunciat: ¿es lluita, també, pels drets, les oportunitats i les llibertats de les dones trans? Fa temps que el feminisme ha situat el concepte de gènere com a dimensió central: la idea que el fet de ser home o dona no ve donat pel físic. Si el gènere va més enllà de qüestions biològiques, on queda ubicat el col·lectiu transgènere?

Judith Juanhuix és la primera dona trans que conec. Me’n parla i m’hi posa en contacte el Xavi Rosiñol, periodista de TV3 i defensor entusiasta de la perspectiva trans del feminisme. Quedo per esmorzar amb la Judith dissabte al matí, al costat de casa. Per a alegria de les respectives agendes, totes dues vivim a Sant Quirze del Vallès i ens regalem, sense conèixer-nos de res prèviament, un matí de sol amb croissant de xocolata i cafè amb llet. M’explica (i aconsegueix que ho entengui!) què és l’accelerador de partícules que hi ha al sincrotró Alba. A més d’ajudar a construir-ne un tram, fa anys que hi treballa. Li confesso el meu analfabetisme tant en l’acceleració d’electrons a velocitats pròximes a la de la llum com en qüestió de gènere, i li demano permís per interrogar-la sobre aquest segon punt (la física la reservo per a una altra ocasió). “Vas néixer noi?” Enèrgica, però amb un somriure, em corregeix de seguida: “Vaig néixer i em van assignar gènere de noi”. A partir d’aquí, m’explica que el sistema sexe-gènere s’entén, almenys, a partir de quatre categories: divisió sexual, identitat de gènere, orientació sexual i expressió de gènere. Em confessa els sentiments estranys, els dubtes i el bloqueig del principi. Relata amb cruesa escenes d’incomprensió, injustícia, insults i violència durant anys. I m’indigno, escoltant-la. M’irrita que algú hagi de passar per tot això. Em fa enfadar haver-hi viscut d’esquena, sense saber-ho, fins ara. També m’emociona, perquè parla d’enamoraments, d’il·lusions, d’alegries i de passió. I em fa riure! Perquè té sentit de l’humor i es riu d’ella mateixa i del que li passa i de la cara que faig quan em revela alguns secrets. Diu que com a física no és brillant. Però no ha deixat de brillar ni un segon des que la conec.

Ets una dona trans. Ho he dit bé?

Soc dona. A més, soc trans, sí, com podria ser dona negra, dona discapacitada funcional, dona guapa, dona alta o dona administrativa. Soc dona trans. Però soc moltes més coses! Soc científica al sincrotró Alba, ex- runner, excursionista i mare de dos fills. Soc mare trans de dos fills. En resum, soc una dona -i això ho posaré entre parèntesis i amb subordinada- que he tingut, he experimentat, he patit i també he disfrutat una experiència transgènere.

Això què vol dir?

Vol dir que jo he hagut de corregir l’error que van cometre amb mi, i d’això se’n diu una experiència transgènere. Perquè quan neixes no et pregunten quin gènere ets, simplement el suposen, i no sempre l’encerten. És un procés molt difícil, perquè el gènere marca molt. Però alhora l’he aconseguit disfrutar, perquè també és alliberador. Durant aquest procés experimentes el gènere, el descobreixes, el vius i, en definitiva, el vas construint de mica en mica. Aquesta és l’experiència transgènere.

“Quan neixes no et pregunten quin gènere ets, simplement el suposen. Jo he hagut de corregir l’error que van cometre amb mi, i d’això se’n diu una experiència transgènere”

Què implica el fet que no puguem triar el gènere?

El gènere, a la Catalunya del 2019, encara no és un dret, sinó un permís. La prova és que si vols canviar-lo necessites una autorització: un permís que et dona l’administració perquè et puguis expressar socialment com a home o com a dona. Això és una limitació en molts sentits, però especialment en la llibertat personal. Per a les persones trans, això és dramàtic, perquè implica exclusió. Les persones cisgènere -és a dir, les persones a qui els van encertar de naixement el gènere amb què després s’identificarien- no noten l’absència d’aquest dret i ja els pot semblar que tot va bé. De la mateixa manera que les persones blanques no experimenten el racisme, tot i que n’hi ha a la societat. Però no ens enganyem, el fet que l’autodeterminació del gènere sigui un permís i no un dret és una manca de llibertat no només per a les persones trans; ho és per a totes les persones. Punt.

No hi havia parat atenció fins ara! Qui ha decidit que soc una dona?

Qui pot saber quin gènere tens tu? Quin gènere tinc jo, la veïna o el veí? Només nosaltres, cadascú. Jo sé quin gènere tinc, el sé, l’experimento, és una vivència meva. El gènere, com la tendència política, les preferències o si vols tenir fills, és una llibertat individual, és una dimensió més de la personalitat humana. El gènere, ara i aquí, és una riquesa que està segrestada. L’estat, que s’atorga el poder de validar-nos com a dona o com a home (i això és greu), és qui ordena els nostres cossos. Ens està dient qui pot ser home i qui pot ser dona. En el cas de les persones trans això és molt evident, però afecta tothom: el gènere està delimitat per les normes socials, i això és violència. Hem d’alliberar el gènere d’aquests permisos i l’hem de convertir en un dret.

Què ha hagut de passar perquè l’estat et reconegui com a dona?

Soc i seré dona, digui el que digui el DNI o la persona que tinc al costat. Però el camí per ser reconeguda oficialment com a dona, ara mateix, és un calvari: per llei, necessites dos anys d’hormonació i un informe psiquiàtric que digui que no hi ha res a fer amb tu. El sistema ho converteix en una patologia, et considera un cas perdut mèdicament i t’acaba concedint el que demanes. Un cop el jutge registrador ho valida, pots iniciar els tràmits per canviar el DNI, el carnet de conduir, el passaport, el contracte de lloguer del pis… Trigues entre dos i tres anys a tenir-ho tot enllestit. Això, sempre que siguis major d’edat i tinguis nacionalitat espanyola. Per als nens trans no hi ha cap llei que reguli el canvi de gènere, només hi ha instruccions. I per a les persones immigrants és impossible: una dona trans que vingui a Catalunya avui serà reconeguda per l’estat espanyol com a home. Hi havia dos projectes de llei que corregien aquest problema, en les quals vaig col·laborar, però ara mateix estan congelats a l’espera de la situació política que sortirà després de les eleccions generals.

Judith Juanhuix (Girona, 1971). Doctora en física per la UAB, és científica del sincrotró Alba, on és cap de la secció de ciències de la vida i la matèria condensada. És autora d’una quarantena d’articles internacionals en el camp de la biologia molecular i estructural, la química supramolecular i la instrumentació científica per a raigs X. Va fer la transició social de gènere de manera gradual, però sospita que durarà tota la vida. És presidenta de l’Associació Generem i membre d’En Femme, i ha participat activament en la plataforma Transforma la Salut, que ha negociat un nou model d’atenció a la salut per a les persones trans amb el departament de Salut. Ha col·laborat en els articles referents a les persones transgènere en la proposta de llei integral LGTBI actualment en tramitació al Congrés de Diputats, i ha estat ponent en diversos congressos sobre diversitat de gènere. És mare de dos fills.

Et sents qüestionada com a dona?

Internament, no. Sé perfectament qui soc, gràcies! Ho he aconseguit després d’un procés difícil, que m’ha portat a qüestionar-me un munt de coses, però ho he aconseguit. Ara bé, socialment em sento qüestionada cada dia. Sempre hi ha algú que em tracta en masculí, també quedo fora de les complicitats de gènere. Sobretot amb homes, perquè els qüestiono la seva masculinitat. El fet que un home se m’acosti el fa ser menys home. Resulta que la masculinitat és fràgil! És molt difícil ser dalt de la piràmide social. En canvi, em sento molt menys qüestionada per les dones, perquè sabem de què va això, notem el gènere, som a la part baixa de la piràmide, rebem la discriminació i hem desenvolupat un sentiment de complicitat a l’hora de superar els problemes que la dimensió de gènere ens suposa.

A més de qüestionada, et sents exclosa?

Les persones trans estem totalment excloses de la societat: el percentatge d’atur en el nostre cas és de més d’un 50%. Ser trans essencialment és ser pobre. Només per l’atreviment d’exercir la teva autodeterminació de gènere pots perdre la feina (això és gairebé automàtic), els fills, la família, els amics... Pots perdre tota la teva vida anterior. L’exclusió trans és especialment greu en el món laboral: se’ns amaga perquè no encaixem en el cànon home-dona. Evidentment no ho diran, hi haurà un ERO i casualment saltarà primer la persona trans o diran que hi ha hagut un problema amb els companys i després la faran fora. És un error, perquè en realitat el fet d’incloure persones trans a les plantilles només aporta valors positius a les empreses. Em primer lloc, com a política d’empresa. Les plantilles on tot són homes de 40 anys amb corbata i americana ja saps com actuaran. En canvi, una empresa que incorpora perfils variats és més adaptable i, en concret, un treballador trans hi dona un plus de flexibilitat i d’empatia. En segon lloc, una persona trans, per arribar a visibilitzar-se, ha hagut de passar una vivència personal, i això és una fortalesa que es pot aplicar al camp professional. És un treballador persistent, que aguanta la pressió, que sap tractar diferents perfils de companys i de clients. Això serveix per a empreses de tot tipus: des d’un supermercat fins a un banc, la secció de maquillatge d’una gran superfície, la City de Londres o el món del disseny gràfic. Les persones trans podem fer de tot, perquè les persones podem fer de tot.

Esclar!

Ho sé, és una afirmació tan òbvia que fa vergonya haver de dir-la. El simple fet de considerar revolucionària la idea que les persones trans som senzillament persones és tristíssim, però és aixi. Per això, visibilitzar persones trans en tots els àmbits és un indicador molt bo de la llibertat que permet una societat. Som com els rossinyols que tancaven a les gàbies a les mines de carbó per detectar la falta d’oxigen. Avui, si a la societat li falta l’oxigen -que és la llibertat-, els primers a caure serem les persones trans, perquè som les més dèbils. Però després qui morirà -perquè faltarà la llibertat- seran les persones homosexuals, les persones racialitzades, les dones, que tornaran a quedar relegades a la cuina o a casa, amb els rols de gènere molt més limitats, etc. El fet que les persones trans puguem arribar a tot arreu vol dir que tothom pot arribar a tot arreu, i això és signe de llibertat en una societat.

“Visibilitzar persones trans en tots els àmbits és un indicador molt bo de la llibertat que permet una societat. Som com els rossinyols que tancaven en gàbies a les mines per detectar la falta d’oxigen”

I això està passant? Esteu arribant a tot arreu?

Hi arribarem. Som aquí per quedar-nos. Sempre dic que les persones trans som una plaga. Però que ningú s’escandalitzi! Som una plaga perquè cada vegada som més: tenim un creixement exponencial. Però també perquè la llibertat és contagiosa i contagiem la llibertat de gènere. El fet que nosaltres siguem prou lliures per dir que volem canviar un condicionant tan fort com és el gènere és un acte de llibertat enorme, que anima altres persones a ser més lliures. Per això dic que el fet trans és contagiós, en el bon sentit, perquè contagia llibertat.

¿Sents que hi ha una part del feminisme que no t’entén?

Sí, però el problema ve de la mateixa dificultat del concepte sexe, del concepte gènere i de com es relacionen entre ells. Ara bé, a Catalunya el feminisme és molt transinclusiu: les dones que tenim una experiència trans ens sentim representades i, en general, identificades amb el moviment feminista.

¿El fet de ser mare, en el teu cas, és una dificultat afegida?

Ser mare, en general, és una capa afegida. Però el fet de ser mare trans és tan poc conegut que les persones que passen pel meu costat ni se n’adonen. No es poden ni imaginar que una dona trans pugui tenir cura dels seus propis fills, fins que un d’ells em diu papa (perquè soc una mare a qui els seus fills diuen papa, i n’estic orgullosa, perquè m’ho he guanyat). Clarament, hi ha molta feina a fer: les persones trans -oh, sorpresa!- també podem tenir fills, estimar-los i tenir-ne. Aquí he de citar Angela Davis, per subratllar que aquesta dimensió política de les persones trans és la idea revolucionària que les persones trans som persones.

Ets mare, tens feina estable, fas xerrades, et conviden a espais de debat, els mitjans t’entrevistem… No estàs exclosa socialment. ¿Ets un referent per a les persones trans?

No voldria ser un referent perquè m’agradaria que n’hi haguessin moltes com jo, però és veritat que la majoria de persones trans ara mateix tenen circumstàncies molt pitjors que la meva. Em considero privilegiada. No vull ser un referent, només busco visibilitzar les persones trans des d’un punt de vista positiu i, sobretot, involucrant-hi les persones cisgènere, és a dir, les que no sou transgènere. Deixeu de pensar que les persones trans fan “coses de trans”. Igual que les dones no fan “coses de dones”. El que fem involucra tota la societat i el nostre benefici també ho és per a la resta, sigui quina sigui l’ètnia, la classe social, la religió, l’orientació sexual o la identitat de gènere de cadascú.

Que poc educats que estem!

Falta educació, en aquest sentit, a tots els nivells: des dels llibres de text fins a les sèries o el cinema. El fet trans està sobrerepresentat a les obres de teatre, a les pel·lícules i a les sèries, però moltes vegades són actors cisgènere els que fan els nostres papers, i això per a mi no és visibilització, sinó explotació del drama trans. No ens visibilitza com a subjecte polític, se’ns utilitza per fer riure, per fer plorar, per generar emocions. Una persona trans no és un personatge, una persona trans -insisteixo-és una persona. I no es pot dir que no hi ha actors o actrius trans que no puguin fer bé la feina, perquè, carai, hem estat durant segles al Paral·lel, portem segles fent espectacle. ¿Ara no podem entrar als platós a fer de nosaltres mateixes? Això per a mi és una colonització. Ens hem de guanyar el dret a l’autorepresentació. A més, afegeixo que els homes trans, en canvi, estan infrarepresentats en els mateixos mitjans que sobrerepresenten o exploten les dones trans.

“Em sento qüestionada cada dia. Sempre hi ha algú que em tracta en masculí”

Què implica per al col·lectiu trans convertir-vos en subjecte polític?

Implica reconeixement, diversitat, assumir que el gènere no ve donat de naixement. Implica un espai de llibertat més i poder incidir per nosaltres mateixes en les polítiques que ens afecten. En definitiva, el fet de ser subjecte polític implica diversificar les possibilitats de ser reconegut com a persona per la societat. Això passa per actuar sobre el diferents agents polítics (Parlament, governs, sindicats, etc.) per fer-los veure que hi ha un eix de llibertat que no estan tenint en compte: l’autodeterminació de gènere. He pogut parlar amb alguns partits polítics i en tots els casos l’agenda trans és molt visible d’entrada, però a l’hora d’implementar mesures reals arriba el bloqueig. Per exemple, incloure les persones trans en els col·lectius d’exclusió social perquè les empreses tinguin avantatges fiscals a l’hora de contractar-ne. Una altra política real seria introduir un tercer gènere (el no binari) en el DNI, o parlar de la identitat de gènere (i no només del penis i la vulva) en el currículum escolar. Res d’això s’està fent. Tenim accés a reunions on plantejar-ho, percebem petits gestos, però la inclusió real de les persones trans en la societat, i l’autodeterminació de gènere, està encara tota per fer.

Tota aquesta lluita val la pena?

Això es com preguntar si val la pena ser tu mateixa. Val la pena ser lliure? El canvi de gènere és un procés complex, i ara que l’he superat et puc dir que sí. En cada segon de la meva vida, estigui rient o estigui plorant, rotundament, val la pena. De fet, no hi ha alternativa: no hi ha alternativa a ser la Judith. Puc convertir-me en una cosa que no soc, però estaré vivint una mentida tota la vida, i això en el fons no és una opció. Sí, i tant que val la pena!

Més continguts de

El + vist

El + comentat