7ANYS/7HISTÒRIES

Els bombers seran sempre de la gent

L’1-O va popularitzar el crit “Els bombers seran sempre nostres”, però una jornada amb ells mostra que és en el dia a dia que s’ho guanyen

“Jo, que mai he necessitat ningú, ara estic sempre amb metges i taxistes, i a vosaltres ja us he hagut de trucar dues vegades”. La Maria aixeca el cap i mira enlaire per veure la cara dels seus interlocutors, quatre homes fornits que li somriuen. “No pateixi, per això hi som, ens pot trucar cada dia, si cal”, li respon un dels homes. Ella és una veïna del Raval de 80 anys amb dificultats per caminar i problemes respiratoris i de cor. Ell és Isaac Royo, un bomber alt, bru i d’ulls vius que li dona conversa mentre espera, amb tres companys, que arribi una cadira dissenyada expressament per transportar persones a pes de braços. Ells s’ajusten la faixa per protegir les lumbars. Ella, asseguda al seu caminador, està enrabiada. Però no pot evitar somriure mentre confessa: “Quan els digui a les meves amigues del centre de dia que he tingut quatre homes alts i forts pendents de mi, els faré molta ràbia”. L’acaben de treure de l’ascensor, aturat entre dos pisos, i s’ha entestat a pujar a peu fins a casa seva. L’han ajudat a superar un tram d’escala, però al primer replà, esbufegant, s’ha hagut de rendir i esperar la cadira. Els bombers no se n’aniran fins que la vegin dins de casa. “Un servei així no s’acaba quan treus la persona de l’ascensor; hem de fer un acompanyament sencer i animar-la com puguem”, explica el caporal que dirigeix l’operació, Dani Marcos.

Tot ha començat poc després de les tres de la tarda. Els bombers del parc de Montjuïc acabaven de dinar -un arròs de conill que ells mateixos havien fet en una paella enorme- quan ha sonat l’alarma. La megafonia remota que se sent a totes les estances del parc i que s’activa des de la sala central reclama una unitat lleugera per a un “auxili persona” al carrer d’en Roig, un carrer estret. Els homes als quals toca aquella sortida s’aixequen d’una revolada, corren pel passadís i es llancen per un forat agafats a la barra metàl·lica que els deixa al garatge en pocs segons.

Segurament els bombers saben perfectament on és el carrer d’en Roig, però no es deixa per a la improvisació el que no cal, de manera que en el full de servei acabat de sortir de la impressora del garatge hi consta el millor recorregut fins al lloc on se’ls reclama. “Tenim el compromís d’arribar en deu minuts a qualsevol lloc, i arribar dos minuts abans o dos minuts després pot ser cabdal”, assegura el cap del parc, Ferran Aguado.

Canviar l’arquitectura per la mànega

Des del despatx d’Aguado es veu tot el garatge, on hi ha arrenglerats, revisats i amb el dipòsit ple els vehicles del parc de Montjuïc, situat al peu de la muntanya. És un edifici d’arquitectura d’inspiració brutalista diàfan i funcional. Es va inaugurar el març del 2011 i és dels parcs més nous dels Bombers de Barcelona, que depenen de l’Ajuntament i que tenen més de 150 anys d’història, iniciats el 1865, quan es va crear una primera companyia que seria l’embrió del cos actual. Al final del 2016, la plantilla era de 670 persones -comptant-hi el personal operatiu i el de gestió i administració-, però el pla director 2014-2025 preveu arribar a les 754.

El cap del parc de Montjuïc dirigeix un equip de 109 homes i una dona que s’ocupen de la muntanya de Montjuïc, el Poble-sec, Ciutat Vella, la Ciutadella, la ronda Litoral, el port i part del front marítim. Aguado és un home de 59 anys de carns eixutes i aspecte sa: el resultat de 37 anys fent de bomber. Va ingressar al cos amb 22 anys com a submarinista i va deixar córrer l’arquitectura, tot i que se n’havia anat d’Almacelles per venir a Barcelona a estudiar una carrera que gairebé va completar -només va deixar pendent el projecte- i sobre la qual havia descobert, en uns mesos treballant en un despatx d’arquitectes, que no estava feta per a ell. El vòlei el va posar en contacte amb bombers i una cosa el va portar a l’altra. “Pel meu caràcter, em motivava més fer de bomber, ajudar la gent, que estar tancat en un despatx”, explica.

Encara ara fa guàrdies que li permeten continuar actuant sobre el terreny. “Quan vaig a un servei, sempre penso que si ens han trucat és perquè ens necessitaven. Tant és que vegis que vas a obrir un pany que hauria d’obrir un manyà. Si la persona ens ha trucat és perquè en aquell moment s’ha atabalat i no sabia com fer-s’ho sense nosaltres, i l’hem d’ajudar”, argumenta.

Com la resta de companys, parla amb orgull del cos, especialment del “rengle”, l’itinerari professional que comença des de baix, des de bomber ras, i a força de treball i d’anys permet ascendir fins a suboficial, passant per caporal i sergent. Per sobre hi ha “els tècnics”, un altre món: arquitectes, aparelladors o enginyers que han accedit a un càrrec de gestió per dalt i que són els caps de guàrdia i caps de dia que coordinen tots els parcs de la ciutat.

Els Bombers de Barcelona tenen una gran fortalesa i una gran debilitat: el punt fort és el “model Barcelona de sortida” -entre cinc i sis bombers per vehicle i una dotació suficient en cada parc per fer una “sortida completa”, que inclou dos tancs, un vehicle escala i una ambulància-, i el punt el feble és la poca presència de dones a la plantilla operativa, tan limitada que les bomberes de la ciutat es poden comptar amb els dits d’una mà i una mica més, perquè són sis en total. Augmentar el nombre de dones del cos és un dels objectius de l’equip de govern d’Ada Colau, de manera que s’estan introduint “mesures de discriminació positiva envers les dones en els processos de selecció en casos d’empat en la puntuació”, segons la memòria del 2016.

Per a Ferran Aguado, les proves d’accés no són cap problema: “Per alguna raó s’hi presenten poques dones, és per això que no n’hi ha, no és perquè no les superin”. La forma física d’un bomber o bombera no és només un mite eròtic o un ganxo per vendre calendaris solidaris: és una necessitat operativa. “No cal ser atleta, però has d’estar en forma, has de poder pujar deu pisos amb 25 quilos d’equipament a sobre i no arribar desmaiat. Per això les proves físiques les han de superar homes i dones, i després han de fer esport per mantenir-se”, exposa gràficament Aguado. Si fos per ell, com a cap de parc tindria més dones que homes: “L’actitud és incomparable. Sempre són les primeres a tirar-se a terra o fer el que calgui. Mai es posen de perfil”.

La jornada, un dilluns qualsevol al parc de Montjuïc, ha començat a les 8 del matí amb un torn sortint de la guàrdia i un altre entrant-hi. El matí ha sigut relativament tranquil -al llarg de la guàrdia de 24 hores no tindran cap sinistre greu, al contrari que els companys de l’endemà, dimarts, que es trobaran amb un incendi mortal al Poble-sec-, però hi ha hagut sortides que semblaven més greus del que han resultat. A les deu del matí, la megafonia remota els ha avisat que havien d’anar al carrer Salvà per un intent de suïcidi. Una mare havia trucat desesperada dient que la seva filla li havia dit per telèfon que es volia matar. Un cop al lloc dels fets, el sergent Eduard Just, el cap de torn, ens explica que tot plegat ha quedat en una falsa alarma -o han arribat a temps-, perquè la dona que tenia intencions suïcides, amb problemes d’alcoholisme, els ha obert personalment la porta.

Entre servei i servei, els bombers fan avui pràctiques de suport vital avançat: els van entregar l’ambulància fa poc i estan en període de formació, dirigida per un infermer (exbomber) que ara forma part de la plantilla.

Quan s’acosta l’hora de dinar apareix davant de l’ascensor un carretó de supermercat ple de menjar. Els bombers que s’ocupen avui de la intendència han anat a comprar per a tota la guàrdia. I a la cuina ja n’hi ha dos que preparen el sofregit. L’ambient és de preparació d’arrossada de diumenge amb els amics. “Passem moltes hores junts, acabem tenint vides paral·leles. Nosaltres som el torn dels casats amb nens”, explica l’Enric mentre remena el contingut de la paella. “Parla per tu!”, salta rient el David, que acaba d’entrar per preparar la coliflor amb patata per a la nit i l’enxampa fent aquesta declaració. “Ah, perdó, que aquí tenim el solter d’or!”, admet l’altre. Estar relaxats però vigilants és una obligació. S’han permès enredar-se a fer paella o macarrons sense manies -no limitar-se als entrepans o la planxa-, però sabent que en qualsevol moment poden haver de deixar els fogons i sortir corrents a apagar un altre tipus de foc. Avui, però, la ciutat els respecta l’hora de dinar. No és fins al final que uns quants s’hauran d’aixecar de la taula llarguíssima, amb més de 25 persones, per anar a rescatar la Maria de l’ascensor.

De tornada del carrer d’en Roig, amb la Maria a casa sana i estàlvia, hi ha una estona de pausa, sense sortides. El caporal Dani Marcos, responsable de la sortida, s’asseu a completar l’informe.

“Volia ser bomber des de petit”

Marcos té 41 anys -els fa el dia que es publica el reportatge, haurà de portar un pernil a la guàrdia- i és bomber des del 2002. Després de 13 anys sense convocar-se oposicions, aquell any van sortir 30 places: van ser els primers bocos, l’híbrid de bomber i conductor, que pot portar el camió i apagar foc. Marcos va aprovar a la primera, possiblement perquè volia ser bomber “des de petit”, tot i que havia passat uns anys en una gestoria. La seva vocació era espontània, no tenia tradició familiar. “Volia fer el que acabem de fer ara [rescatar la Maria], ajudar la gent i que la gent senti que no està sola. Es tracta d’entendre que un problema que a nosaltres ens pot semblar petit pot ser gran per a algú altre”, argumenta. El mateix diuen Xavi Martínez i David Guinart (expaleta i exfisioterapeuta, 40 i 38 anys), bocos des del 2009. “La voluntat d’ajudar la gent és el que ens motiva, és un tòpic real”, assegura Martínez.

Igual que Aguado i Marcos, Martínez i Guinart asseguren que hi ha un mecanisme psicològic del bomber que fa que no recordin especialment cap servei, com si tinguessin al cervell un xip antitraumes. “Recordo molt la primera víctima mortal que vaig veure perquè estava de pràctiques. La resta les recordo molt menys”, reconeix Guinart.

Però hi ha una data amb la qual aquest mecanisme no ha pogut, almenys no del tot: el 17 d’agost d’aquest any. Els torns de l’estiu són diferents a causa de les vacances, de manera que no tots els membres d’aquest torn hi eren el dia de l’atemptat a la Rambla. Però sí que hi eren Dani Marcos i el sergent Josep Gimeno (51 anys), que avui fa la guàrdia de submarinistes. “Vam sortir del parc amb el tanc petit i el vehicle d’excarceració, perquè l’avís era d’accident de trànsit”, recorda Marcos. “Però a Twitter ja es parlava d’atemptat”, apunta Gimeno. Durant el desplaçament, els van anar confirmat que havia sigut un atemptat, una situació absolutament nova per a dos bombers veterans.

L’atemptat del 17-A, en primera línia

A l’altura del monument a Colom ja van veure el panorama: una multitud els mirava, eren els primers serveis d’emergències d’arribar, tret dels policies que ja patrullaven a la zona quan Younes Abouyaaqoub va envestir desenes de vianants amb una furgoneta llogada. “Vam pujar amb els vehicles per sobre la vorera del passeig central; no hi havia ningú caminant, la gent havia fugit cap als carrers laterals i allà només hi quedaven els morts i els ferits; hi havia cossos per tot arreu”, rememora Gimeno. Per a Marcos, va ser cabdal haver fet el curs d’AMV (accident amb múltiples víctimes) uns dies abans. “Quan vam fer el curs ja teníem al cap la possibilitat d’un atemptat, però trobar-s’hi és una altra cosa”, admet.

Malgrat l’impacte, es van posar a treballar, a traslladar els ferits al punt on hi havia el SEM. “Hi havia la policia, que ens cridava que ens ajupíssim, perquè no sabien si hi havia un franctirador, ni tan sols sabien si hi havia una bomba a la furgoneta. Però no pots ni pensar-hi, t’inhibeixes del risc i tires endavant amb les precaucions que et donen l’ofici i l’experiència, però sense deixar-te paralitzar per la por”, argumenta Gimeno.

Mentre el sergent explica aquests records, la quietud és total. S’ha fet fosc. Fa estona que no sona la megafonia amb cap avís. Només l’arribada d’un vehicle que torna d’un servei -una senyora gran havia caigut a la cuina i tenia una olla al foc- trenca el silenci. De moment no han d’anar enlloc més i l’infermer els crida per continuar les pràctiques de suport vital avançat. Encara els queden més de dotze hores de guàrdia i fa molt de vent. Hi haurà feina durant la nit.

Més continguts de