¿Un urbanista ens pot ajudar a endreçar el món?

El món està en una dinàmica de canvis importants. Ara ens adonem més dels canvis, amb la revolució de la comunicació: totes les tecnologies avui ens porten a fer les coses cada vegada més de pressa. Em sembla que hem de combinar els dos mètodes: molt de rigor de saber bé les coses i saber els seus pros i contres, i, a la vegada, invertir temps a prendre decisions, fer proves, anar endavant i endarrere...

Els arquitectes estan en crisi.

La crisi explica un mal ús del sistema creditici, però també s’estaven fent coses que no calia fer-les. A vegades també et preguntaves què hi feien tants habitatges aquí i allà i qui hi aniria a viure, i et deien: “És igual, es venen”. Però això no és una explicació. Fer cases, carrers i ciutats és un compromís social, i hi havia agents i institucions que se n’havien d’adonar abans.

Es feien barris sencers sense haver-hi gent per anar-hi a viure.

S’han de fer les coses pensant molt bé en quina gent hi anirà a viure i fent que la gent també hi participi. A Amsterdam hem rehabilitat un d’aquests barris que es van fer després de la guerra i que s’havien d’enderrocar. Vam intentar recuperar-lo, però no es va poder perquè la dimensió dels habitatges i la falta d’aïllament de les parets ho feia impossible. Aleshores, vam proposar de fer un procés perquè la mateixa gent pogués tornar a viure allà amb gent nova. Es podria fer una barreja i evitar que tots els blocs siguin del mateix tipus de gent.

Un objectiu social.

Em sembla una qüestió molt important avui també a casa nostra. A vegades diem que la barreja també s’ha de produir dins del mateix conjunt d’un mateix bloc. No n’hi ha prou dient que aquests són els barris benestants i aquests són els obrers. No vull dir que es pugui barrejar tot, però s’ha d’intentar, per exemple, que en un bloc hi hagi gent de lloguer i gent de compra. Tot això fa que hi hagi unes actituds més participatives i probablement s’eviten problemes que, si no, apareixen.

I a Amsterdam us funciona?

Era molt interessant de veure com la gent que tornava al barri tenia uns hàbits de l’antic barri. Hi ha d’haver tot un procés d’aprenentatge de dir com hi poden viure. A la gent li preocupava com de gran seria la seva escala, perquè no volien escales molt grans i amb molta gent; sabien que allà era on hi havia els problemes: la gent aprèn d’aquestes coses. L’altra cosa que els preocupava era si tindrien cuina o no, perquè no volien cuina americana... Hi ha certs principis en què els arquitectes hem de pensar: que la gent vol una terrassa perquè hi toca el sol i té una vista...

I volem cuina de veritat, i no americana.

Jo crec que no té èxit entre la gent. Més aviat als arquitectes ens agrada perquè creiem que la cuina és un element rígid. Però per a la gent fer un ou ferrat és fer un ou ferrat i és millor fer-lo en una cuina. La nostra feina és fantàstica, però hem de connectar amb la gent. Si fas cases per a gent d’un cert estatus, no li interessa perquè mai fa un ou ferrat; hi ha gent que ni tan sols sap el que és. Però la majoria saben què els agrada i donen valor a la cuina.

Quina diferència hi ha entre un arquitecte i un urbanista? ¿Que l’urbanista s’ho mira des de més amunt?

L’urbanista és un arquitecte que per fer l’arquitectura es mira la ciutat com a condició sine qua non. Jo respecto molt el que fa arquitectura amb objectes independents, però a mi m’interessa menys. L’important per a la societat és la ciutat, i els edificis hi han de mirar. No pots fer molts d’aquests edificis emblemàtics a la ciutat. L’arquitectura important és ambiciosa i innovadora i a la vegada fa ciutat.

Llavors, l’urbanista és més humil? Estaria al servei de l’espai públic, i l’arquitecte, de vegades, més al del seu ego.

Segurament. Dels arquitectes se’n coneix el nom, i dels urbanistes se’n coneix la feina i l’equip. Mirem de fer ciutat. Fer trossos de ciutat físicament en un espai. Per què? No crec en la ciutat només com un concepte abstracte. Aquesta és la força de l’arquitectura catalana, perquè és una arquitectura que parla de conceptes, però a la vegada els fa realitat i sap la dificultat, quant costa, i què diran els veïns... Les escoles d’arquitectura de Barcelona n’han d’estar orgulloses. L’arquitectura no és una escultura, no és només un dibuix, és una cosa que s’ha de materialitzar i que ha de perdurar. En la nostra tradició es diu que un edifici dura 100 anys; avui ja no duren tant, però les persones veuen els edificis com una cosa que passaran als que vénen darrere seu.

Barcelona té massa edificis emblemàtics?

Les ciutats necessiten algun edifici emblemàtic, però s’ha de triar molt bé on es posen. L’edifici singular és bo a la ciutat, perquè dóna nous punts de vista i permet fer programes diferents, però si baixes per la Diagonal i un edifici et bloqueja la vista, no és una bona posició.

O sigui que no t’agrada on és la Torre Agbar.

No. Si mires els edificis olímpics, les dues torres estan emmarcant un gran eix, però no són enmig de l’eix, són al costat; fan una finestra d’aquest eix. Hi ha d’haver un argument fort per prendre una decisió així.

¿L’arquitecte mediàtic és efímer? ¿És una moda?

Durarà, perquè al mercat també li interessa i produeix uns objectes que segurament valen més. És una malaltia, ho hem d’acceptar. No n’hem d’abusar, i almenys que donin una certa innovació programàtica o arquitectònica. El Pompidou de París ha sigut un edifici trencador, ha creat barri i va ser innovador en aquell moment, però li veus passar els anys. Pels 25 anys el van renovar, i va costar tres vegades més que fer-lo nou. Això està bé, no passa res, les catedrals s’han de mantenir, evidentment, però s’ha de tenir en compte. Recordeu l’òpera de Sidney, que no se sabia com acabar aquella cúpula, estava en un punt mort perquè no hi havia cap sistema constructiu per fer-la. No n’hem d’abusar, perquè si ho fem posem més dificultats de les necessàries davant de la societat.

¿La feina del 92 va ser millor que la del Fòrum 2004?

Al 92 hi vaig col·laborar molt activament; no ho puc jutjar. El Fòrum necessita encara que la ciutat hi sigui, allà. Jo crec que el Fòrum se salvarà o el reincorporarà la ciutat quan el lligam amb Sant Adrià i Badalona es materialitzi; crec que aquesta serà la solució. Barcelona és una ciutat en què tot va bé quan treballes dins de la ciutat, o al costat de la ciutat. Hi afegeixes ciutat. Aquest és el model de Barcelona de la història, des del segle XIX. Recordem que plaça Espanya no era res a Barcelona fins que hi enganxes tot el sistema de Montjuïc. El Fòrum ha sigut una primera colonització que has fet d’aquell terreny, l’has conquistat, l’has posat per la geometria, i serà part de la ciutat, però l’has de lligar. Barcelona és una ciutat ambiciosa i potent, però necessita abrigar les coses, i això és el model europeu.

I del que s’està fent ara a les Glòries...

És un dels punts tremendament indecisos de la ciutat. Necessita temps i cal que la ciutat se l’apropiï. Hi ha una adhesió d’infraestructures, i s’ha de consolidar i ser coherent. És molt difícil imaginar que tu faràs una cosa i la ciutat canviarà de la nit al dia. Les ciutats exigeixen molt. Per això dic: “Què és el que ha fet Barcelona en els anys que s’ha dit que ha tingut molt d’èxit? Una reinterpretació intel·ligent del que Cerdà havia proposat. Però Cerdà, per exemple, no havia tingut mai en compte el mar. Al segle XIX, del mar en venien els pirates i les febres del mar. Per tant, la gent no el volia. Avui dia el mar ens encanta. Per tant, què hem fet? Afegir-lo, afegir-hi una capa i fer que allò arribi al mar. Aquest és l’esperit i el model.

I el Born?

El Born és una troballa, l’edifici és impressionant. S’ha gentrificat de cop, potser un entremig hauria sigut millor. Això passa quan les coses triguen molt a fer-se, de cop passen altres coses que no ens les esperàvem.

D’aquí deu anys serà molt diferent Barcelona?

Serà més oberta. Jo crec que ja ho és molt. Quan es materialitzi -perquè és encara un fenomen molt nou- l’alta velocitat, podrem pensar en un sistema obert amb el centre a Barcelona però que hi hagi altres subcentres que tinguin força i identitat. No tot ha de tocar Barcelona, sinó que Barcelona està irradiant fora i, per tant, pot haver-hi iniciatives culturals o de recerca en un territori molt distant de Barcelona que jugui amb la força d’un port, d’un aeroport, d’una massa que és Barcelona, que és molt important. Hi ha uns espais que ja estan inseminats: Terrassa, Granollers, Girona... En tots aquests espais, que tenen prou massa perquè tenen un bon hospital, una universitat, s’hi pot tenir una vida d’alta qualitat. Aquests llocs atrauran sèniors que són encara molt actius i molt capaços de generar activitat i induir gent jove que busca l’experiència que no té i produir altres sinergies. És el model que cal.

"Una bona ciutat ha d'aconseguir la barreja de classes, de generacions, de moltes coses. Aquest és el model de la ciutat europea"

El creixement de la desigualtat, més rics i més pobres, pot afectar les ciutats també? Em van dir que hi havia 12 cases unifamiliars en un poble de la costa i un rus va dir: “Me les quedo totes i feu-me’n una de sola”.

L’urbanisme ha de ser un dels elements per fer que això no avanci, està claríssim. Que una persona tingui 2.000 metres quadrats és absurd, no s’entén. No s’hauria ni de propiciar ni de permetre. És molt important reactivar el sistema de treball, és fonamental. Per a la gent és molt important sentir-nos útils i que fem coses al nivell que podem. Aquesta és la peça clau de tot el sistema. Només a partir d’aquí pots assegurar o garantir que la gent agafi il·lusió per fer i per viure. I és fonamental evitar la segregació. Aconseguir barreja de classes, de generacions, de moltes coses. És el que reprodueix una bona ciutat. El que ens agrada de l’Eixample és que hi ha tant turistes com gent que treballa, persones grans, joves, gent que passa. Aquest és el model de la ciutat europea, hi ha una certa contigüitat dels elements que fa que caminar-hi tingui sentit. La bona ciutat és la que hi pots caminar.

¿Et preocupa la gentrificació, aquesta transformació social d’un barri que genera el mercat?

Home, la gentrificació, com el turisme, és un tema que depèn de quan, on i com. En general, són aspectes que l’economia necessita, però cal que no trenquin la dinàmica. Aquí és on entra l’urbanisme, que té dos grans objectius: mirar cap endavant, a 15 o 20 anys, però a la vegada gestionar el que passa al dia.

Has de posar límits al mercat i a l’especulació...

Els has de posar, sí. Als anys 80 i 90 es va patir la idea, en l’urbanisme, que el mercat ho resoldria tot. A Londres va caure l’empresa més gran del món, que era la dels canadencs Imperial Oil; aquests van fer fallida, perquè el mercat és incapaç de controlar-se. A partir d’allà, van veure que les grans revistes d’economia van dir altre cop “Planning back again, correm-hi tots”. El mercat és necessari i funciona dintre d’uns patrons, i aquests patrons els ha de definir l’administració, que per això existeix.

I no es pot expulsar la gent.

Això mateix, expulsar no ho ha de fer. Però això són mecanismes que es poden controlar. Controlar és una paraula que potser no s’entén bé, perquè sembla que vol dir que ho frenes, però vol dir que pots negociar amb aquests elements, establir regles i anar endavant.

Cada cop va més ràpid tot.

La volatilitat la té més la ciutat americana que l’europea, això és una sort per a nosaltres, perquè aquí la gent estem més arrelats al barri, ens agrada i ens hi quedem, en coneixem la gent, hi tenim amics...

¿Som encara massa de propietat i poc de lloguer?

Això canviarà amb les noves pautes de treball i el fet que Europa s’obri tant, perquè fa que molta gent d’aquí se’n vagi fora i gent de fora vingui aquí; hi ha un fenomen de plurilocalitat, molta gent se sent de diversos llocs. Si mirem Barcelona a la nit, veurem molts llocs amb finestres fosques. Per tant, vol dir que no hi ha ningú que hi visqui, allà. El més important seria que això fos actiu.

O sigui, que no hauríem de construir més.

Encara hem de construir molt, perquè tenim molt de construït que no està en bones condicions. Si volem una ciutat sostenible, hi ha molts edificis que no tenen prou aïllament i que estan llençant l’energia a dojo. Hi ha gent que treballa a casa, i necessitarà espais adequats, un cert tipus de llum, potser he de rebre algú allà i vull unes altres condicions. Tot això porta una revolució.

Es nota que t’interessa més la gent que les parets.

La nostra feina és molt difícil si no tens en compte la gent, cap on van i què demanen.

Creus en les smart cities?

Jo en diria més aviat les innovacions a la ciutat, que en aquest moment entren a unes velocitats ferotges i amb una dinàmica brutal. El que passa és que, a vegades, es confon la imatge final amb el resultat de demà. Això és equivocat i ens porta a unes fal·làcies perilloses. Un tema molt important sí que és que el cotxe sigui menys contaminant. Cal que la ciutat sigui més justa, més confortable i més amable. El cotxe encara fa que les nostres ciutats siguin incòmodes.

Com garanteixes barris on la gent es barregi?

També hi ha d’haver una barreja generacional. A Rotterdam en un bloc vam decidir posar-hi un jardí maco al mig, i vam descobrir que, si aquest jardí es comunicava bé amb els apartaments, hi havia molta gent jove amb nens. Hi havia un altre bloc de pisos on vivien sèniors, que eren avis, i no tenien res a veure amb els altres, però al pati es va produir que necessitaven algú que vigilés els nens o jugués amb ells i això va passar sense ser família, era intergeneracional. El que cal és que estiguem interessats que aquestes coses passin.

No ets Déu, però marques el destí.

Sí, sí, és així. Això algú ho ha de fer, és com el metge que et diu: ”Escolti, faci bicicleta a la nit, en lloc de fer-la al matí”, i tu el segueixes. Per què? Perquè té l’experiència d’haver-ho fet o d’haver-ho vist en altres casos.

On treballeu ara mateix?

Estem fent una operació que és bastant emblemàtica al centre de Tolosa, al sud de França, que és una ciutat molt dinàmica i amb un centre molt bonic, però el cotxe era a tot arreu. Hem anat recuperant uns espais. Això ens permetia acostar la ciutat al riu i fer del riu el centre paisatgístic de la ciutat. És fantàstic veure l’origen de la ciutat des del riu Garona.

Com convences els polítics?

L’urbanisme ha de ser sempre capaç de posar uns objectius que es puguin assolir, a vegades tan ambiciosos que a la gent al principi li fa por: ”Vol dir, vostè, això? N’està segur?” Provem-ho. Però provem-ho amb unes bases que puguem garantir que funciona, perquè provar per provar no interessa.

Tens alguna mida ideal de ciutat?

Totes tenen problemes, hauria de començar dient més aviat això. Malgrat això, la ciutat és el millor lloc per viure i no crec que canviï, penso en el lloc del futur, de la il·lusió, i de les ambicions que es puguin realitzar. És la ciutat metropolitana; no s’ha inventat cap altra cosa. La ciutat europea va endavant, perquè és capaç de combinar escales i problemes diferents, i també té en compte la gent per evitar així que alguns barris se li’n vagin de mare.

Ets un enamorat de Barcelona, però quina altra ciutat t’agrada del món?

M’agraden moltes ciutats, a mi. I quan treballes i estudies una ciutat, és molt difícil que no t’hi enganxis.

A la muntanya no t’hi trobarem gaire.

La veritat és que hi vaig poc.

La ciutat afronta els problemes reals.

En el model francès no està malament dir que un no pot ser ministre si no ha sigut alcalde. Un alcalde, vulguis o no, ha tocat uns temes i ha vist com és i que hi ha una gent darrere, i un pot ser ministre i no saber de què parla.

¿Tu en la vida normal portes l’urbanista a sobre? ¿Vas pel món i trobes que un bar no té ben col·locades les taules?

Sí, alguna vegada els canvio les taules de lloc. Però sense cobrar, eh!

El perfil

Nascut al Prat de Llobregat el 1946, aquest arquitecte i urbanista és un dels principals responsables que el model d'espai públic barceloní hagi creat escola al món.

Va ser el cap d'Urbanisme de l'Ajuntament de Barcelona en uns anys clau, entre el 1983 i el 1989, i va liderar tant la reforma de Ciutat Vella i el disseny de les àrees de nova centralitat com els canvis de l'etapa olímpica.

La seva influència també és notable a través de la càtedra de planificació urbanística de l'ETSAB i per la feina al Laboratori d'Urbanisme, que va ajudar a fundar amb Manuel de Solà-Morales i altres.

Ha realitzat múltiples plans urbanístics per a ciutats a tot el món, des de Lleida o Toledo fins a Dunkerque, l'Haia, Coimbra, Singapur o Shenzhen.

Un dels seus últims treballs és la transformació de Tolosa, amb diferents plans per modificar el barri antic i recuperar també la riba del riu com a espai accessible per al ciutadà (a la imatge, un dels dibuixos del projecte).

Ha rebut nombrosos reconeixements a la seva feina i des del 2002 és professor d'urbanisme a Harvard. Ara lidera l'elaboració del nou Pla Metropolità de Barcelona. Un dels seus últims llibres, Barcelona, the urban evolution of a compact city, publicat per Harvard, encara no s'ha traduït al català.