G ira mundial d’Ariana Grande. Més de vuitanta ciutats i cent concerts en nou mesos. Estadi Ziggo Dome d’Amsterdam. 23 d’agost. Hi anem amb temps. Quan ja portem una bona estona drets, en una pantalla gegant ensenyen la fotografia d’una bossa. Approved diu el rètol. Descobrim que algunes persones de la filera ja porten bosses transparents similars, però no tothom. De lluny, veiem un braç alçat que mostra un feix de bosses transparents plegades. Apareixen els primers dubtes: ¿aquella bossa és un requisit indispensable? A l’entrada impresa no hi diu res. M’esmunyo per un lateral fins a les portes de l’estadi i una persona de seguretat em confirma amb desgana que, efectivament, només es permeten bosses transparents. Torno a la cua i informo del requisit indispensable. Ja s’entén que el concert d’Ariana Grande de Manchester, el maig del 2017, va ser objectiu dels terroristes jihadistes i ara tota precaució sembla poca. Hi ha gent de la cua que es resisteix a creure-ho i es mantenen a lloc amb la seva bossa de pell o niló posada en bandolera. “Ens haurien avisat o ho especificarien a l’entrada”. Ningú vol deixar el seu lloc a la cua quan queda molt poc per a l’hora del concert que marca l’entrada. Però com que la il·lusió d’unes adolescents està en joc, decidim que no volem assumir riscos. Interceptem el noi que ven les bosses transparents amb nanses negres de roba. N’hi comprem un parell on posem l’imprescindible: mòbils, claus i moneders. Cinc euros la bossa. Fa olor de petroli i a l’etiqueta hi especifica que és 100% de PVC. La resta de bagatel·les dins de les bosses opaques les hem de transportar lluny de l’estadi, en uns contenidors de vaixell al costat d’uns urinaris. Hi ha taquilles. Et donen un codi d’obertura a canvi de cinc euros més. Tornem al Ziggo Dome i comencem la cua altre cop. La gent està nerviosa. Moltes persones, quan arriben a l’accés i veuen el seu somni a punt d’acomplir-se, són enviades lluny, als contenidors, perquè hi deixin les bosses opaques i tornin a fer la llarga cua. Hi ha noies que, desesperades, treuen el més important de la bossa i la llencen a les escombraries que, estratègicament, l’organització ha col·locat al costat. Tenen pressa per ser dins i no perdre’s res del que passi a l’escenari.

Però en realitat Ariana Grande ens farà esperar dues hores més. Ens distreuen amb música que, per l’efecte dels amplificadors, fa tremolar els timpans i retronar les costelles. Uns teloners escalfen l’ambient. Després d’una hora i mitja de cua i dues més esperant a la butaca, per fi apareix Ariana Grande a l’escenari, en una taula que, amb dotze ballarins, emula el sant sopar i on ella, al mig, ens canta que Déu és una dona. Una hora i mitja de concert en què l’estrella ho dona tot i les fans també. A la sortida, a mitjanit, amb el xiulet a les orelles per culpa dels decibels, ens trobem un panorama desolador: escombraries plenes de bosses boniques. Grans, petites, de coloraines, noves, velles, de pell, de roba, de plàstic... Hi ha persones que s’aboquen dins dels enormes gavadals remenant les deixalles per recuperar la bossa que hi han llençat fa poques hores, quan era urgent veure una Ariana Grande que, al final, es faria esperar. Una imatge trista, apocalíptica. Gent remenant la deixalla per recuperar el que és seu. La deshumanització final de la festa. Centenars de bosses de plàstic transparent 100% PVC pugen al tren amb els nous propietaris. En l’era de la sostenibilitat. Si Déu és una dona, esperem que ella hi faci més que nosaltres per aquest món tan estrany que ens espera.