Ijevsk, la capital de la República d’Udmúrtia, una mica més de mil quilòmetres a l’est de Moscou, és una ciutat industrial que al segleXVIII va néixer i créixer al voltant d’una fàbrica que ben aviat es convertiria en una de les indústries d’armament més importants del país i que ara continua funcionant amb el nom de Grup Kalàixnikov. L’arquitectura i l’urbanisme d’aquesta ciutat agradable i a la vegada misteriosa, que va créixer a la vora del pantà que donava energia a la fàbrica, recorden una mica Sant Petersburg, la capital tsarista des d’on es va decidir construir aquest centre industrial a la vora del riu Ij.

El 1807, quan Rússia es preparava per a la guerra contra Napoleó, l’antiga fàbrica d’Ijevsk on des de feia mig segle es treballava el ferro es va transformar en una fàbrica d’armament i es va sumar a les ja existents de Sestroretsk, a prop de Sant Petersburg, i Tula, a 200 quilòmetres de Moscou. Per la seva ubicació, més allunyada de les fronteres europees, Ijevsk, el conegut com a tercer escut del país, tindria un paper molt important en la història de Rússia i adquiriria la fama mundial després que a finals dels anys quaranta el fabricant Mikhaïl Kalàixnikov hi inventés el fusell d’assalt AK-47. Actualment Ijevsk i Tula continuen sent les dues capitals del complex militar industrial de Rússia.

L’arsenal de Rússia

La història de la fàbrica d’armament està immortalitzada al Museu Ijmaix, com es deia la fàbrica fins al 2013, quan va incorporar altres indústries i va ser rebatejada amb el nom de Grup Kalàixnikov. El taller de producció d’armes de tir i d’armes blanques, que durant la guerra del 1812 contra Napoleó ja era considerat un dels arsenals més importants de Rússia, seria el primer del complex industrial militar de la regió. Al llarg dels seus 210 anys d’existència, la fàbrica ha passat per totes les vicissituds de la història de Rússia (inclosa una revolta el 1918 contra el nou poder soviètic durant la guerra civil posterior a la Revolució Russa): reestructuracions, canvis de nom i de mans, i invents cèlebres que immortalitzarien la ciutat.

“L’edifici històric de la fàbrica d’armament, que recorda el classicisme italià, és considerat un dels més interessants de tipologia industrial de la zona dels Urals, una fàbrica-palau, una enginyosa construcció de pisos i canals per aprofitar l’energia de l’aigua en uns temps en què no hi havia electricitat”, explica Marina Borissóvna, responsable del Museu Casa del General, on en temps del tsarisme vivia l’encarregat de la fàbrica, una persona enviada des de la cort de Sant Petersburg. En aquesta casa es recorda especialment una tràgica història d’amor de finals dels segle XIX: la relació entre l’aleshores general de la fàbrica, Iakov Popov, i la seva esposa, Vera Bogdànovskaia, la primera dona a Rússia doctora en química, que també treballava a la fàbrica i hi moriria per culpa d’uns experiments. Al cap d’uns anys Popov es convertiria en el primer teòric del ioga a Rússia.

L’edifici històric de la fàbrica està mig abandonat des dels anys noranta, però ara es preveu reconstruir-lo amb motiu del centenari de Mikhaïl Kalàixnikov el 2019. A la torre principal hi falta l’escut tsarista que la coronava, una enorme i daurada àliga bicèfala de bronze que, segons la llegenda, està enfonsada al pantà des de l’arribada del poder soviètic el 1919. La Casa del General, des d’on es vigilava la fàbrica, en temps soviètics es va convertir en la central d’ambulàncies de la ciutat i recentment s’ha recuperat com a museu.

Fàbriques i ciutats tancades

Una pàtina de misteri cobreix el nom d’Ijevsk i d’altres ciutats de la República, com Glàzov -coneguda per la fàbrica de combustible nuclear- i Vótkinsk -famosa per la indústria de míssils balístics intercontinentals i per ser el lloc de naixement de Piotr Ílitx Txaikovski el 1840-. Igual que Ijevsk, Vótkinsk va néixer al voltant d’un pantà format de resultes de la presa construïda per donar energia hidràulica a les fàbriques metal·lúrgiques. El pantà de Vótkinsk quedaria immortalitzat al cap d’un segle en el ballet El llac dels cignes de Txaikovski. Durant anys van ser ciutats tancades als estrangers i encara ara, segons la proximitat que tinguin a la informació confidencial, hi ha alguns treballadors de les fàbriques considerades estratègiques que no poden sortir de Rússia.

La Biblioteca 23 és una mena d’oasi de creativitat i de llibertat a Ijevsk, una ciutat que està marcada pel secretisme pel que s’hi fabrica i pel fet que moltes generacions han crescut amb la sensació de tenir un gran ull a prop vigilant-les. Els dibuixos de la Paret dels Artistes Lliures, que enguany està dedicada a l’Any de l’Ecologia, donen la benvinguda a l’entrada. És un dimecres normal i un grup de dones fan punt, una colla de nens fan sabó de formes diferents, uns altres juguen a cartes, d’altres llegeixen o fan els deures, unes quantes persones participen en un taller de psicologia i un grup de joves preparen el projecte Ciutat Lego. Irina Almàzova, directora d’aquest centre que a la ciutat es coneix amb el nom de Biblioteca Experimental, m’ensenya orgullosa un radiador on la gent pot escriure el que vulgui.

La Liudmila rumia què farà al pròxim taller de còmics per fomentar l’ús de les llengües autòctones de la regió. La República d’Udmúrtia, entre el riu Volga i les muntanyes dels Urals, és una terra que va començar a formar part de Rússia a finals del segle XV, poblada per un munt de pobles, com els udmurts, els bessermians, els tàtars, els txuvaixos o els maris. Actualment, segons el cens del 2010, hi ha un 62% de russos, un 29% d’udmurts i gairebé un 7% de tàtars.

La T. (no vol dir el nom), que ha format ministres, professors i empresaris en aptituds comunicatives, no ha anat mai a l’estranger perquè tot just fa mig any que va rebre el permís per poder sortir del país, ja que el seu marit treballava a la fàbrica de míssils de Vótkinsk. Està de visita a la biblioteca perquè, juntament amb la Irina, s’han engrescat a portar a terme en diferents ciutats d’Udmúrtia el projecte Biblioteca Viva, en què el llibre és una persona a qui se li pot preguntar el que sigui, i la lectura és la conversa.

“En una ciutat tancada d’un país tancat hi havia també fàbriques tancades”, resumeix la Irina quan explica les dificultats que va tenir una amiga seva per casar-se amb un estranger en temps de la Unió Soviètica. Durant anys la gent estava acostumada a sentir-se vigilada i aquest secretisme es transmet de generació en generació perquè moltes vegades la gent no podia dir la veritat. “Per exemple -explica la Irina-, la meva mare treballava en una de les fàbriques tancades. Es deia Motozavod [motofàbrica] i, per la lògica del nom, tothom pensava que hi feien motos, però en realitat hi fabricaven míssils i altres coses d’aquestes, però els nens no ho podien saber, i tot això deixa una empremta molt forta en la cultura d’Udmúrtia, que es torna més tancada. Només ens reunim i parlem tranquil·lament quan coneixem a tothom”.

“Tot això contribueix a la por de parlar amb desconeguts, de viatjar... La gent és més tancada. Per a nosaltres era normal, però encara ara, quan viatjo per Rússia, m’adono de com estem d’allunyats de la resta del país”, explica la T. “La fàbrica tancada, la ciutat tancada, la cultura local udmurta, que també és tancada perquè ells van ser perseguits abans, ja que eren pagans i això no s’acceptava..., tot això ha marcat molt la ciutat, que tot just acaba de començar a obrir-se una mica”, afegeix la Irina. El secretisme encara es manté ara perquè si es pregunta al gabinet de premsa del Grup Kalàixnikov si encara hi ha treballadors de les seves fàbriques que no poden sortir de Rússia la resposta és: “Aquesta pregunta s’ha de fer als òrgans d’afers interns”.

L’home llegenda

“Els habitants d’Ijevsk estem molt orgullosos que aquí hi hagi viscut gent amb tant de talent i que les millors armes es fabriquin aquí. Durant gairebé 65 anys hi va viure un persona coneguda a tot el món, Kalàixnikov, i també Ievgueni Dragunov, el creador del fusell de franctirador, i Guennadi Nikónov, que va crear el fusell que pot disparar 1.800 vegades per minut”, explica Galina Kovaliuk, responsable del Museu Ijmaix. La gent d’aquesta ciutat està convençuda que “Ijevsk és l’escut de Rússia i que les armes són per defensar l’estat”, i aquesta historiadora assegura que no hi ha cap moviment social que estigui en contra de la producció armamentista.

Mikhaïl Kalàixnikov (1919-2013) és una llegenda a Ijevsk i a tot Rússia, i Kovaliuk el recorda amb molt d’afecte per la seva humanitat: “Celebrava els seus aniversaris i altres trobades aquí, al museu, i sempre era ell el que arribava primer, perquè no l’hagués d’esperar mai ningú”.

El Museu Kalàixnikov, al centre d’Ijevsk, està totalment dedicat al fabricant d’armament, que també té una estàtua a la zona dels herois que custodien el foc etern de la Tomba del Soldat Desconegut, i es preveu erigir-ne una a Moscou. Kalàixnikov deia que era un home del seu temps i que eren les armes que l’havien triat a ell i no al revés. “Jo podria haver sigut poeta, podria haver continuat sent tanquista, però tenia predestinat ser fabricant d’armament”, deia. Quan el 1941 la Unió Soviètica va entrar a la Segona Guerra Mundial, Kalàixnikov va ser mobilitzat a una unitat de tancs però al cap de poc va ser ferit i a l’hospital va començar a dissenyar el fusell que amb els anys es convertiria en l’arma més popular del món.

Kalàixnikov estava molt orgullós que el seu invent fos considerat la millor arma del segle XX i en una entrevista el 2007 es defensava així d’haver creat l’arma més mortífera, que s’escampa per tots els conflictes armats del planeta: “Vaig crear una arma per a la defensa del nostre país, i aquesta és la seva principal finalitat. I si l’AK va a parar als llocs de conflicte, d’això no en són responsables els fabricants d’armes sinó els polítics que no saben solucionar els problemes de manera pacífica. L’arma no dispara. Dispara la persona”.

Davant del Museu Kalàixnikov hi ha un altre lloc d’aquests que expliquen tan bé la història de Rússia: la catedral ortodoxa de Sant Miquel, construïda el 1907 amb els diners dels fabricants d’armament per commemorar el centenari de la fàbrica. El temple va ser destruït al cap de 30 anys, el 1937, quan en plena repressió estalinista es van enderrocar milers d’esglésies. Amb motiu del 200 aniversari de la fàbrica es van tornar a recollir diners per tornar a construir l’església, que seria consagrada el 2007.

El Grup Kalàixnikov creix

Actualment el Grup Kalàixnikov fabrica el 95% de les armes de tir de Rússia, des de fusells d’assalt fins al famós AK-47 i derivats, però també armes de caça i esportives, i produeix municions, projectils, aparells aeris no tripulats, embarcacions i camions militars. Oficialment ven a 27 països i el 70% de la producció es destina a l’exportació. En una entrevista recent a l’agència russa TASS, Aleksei Krivorutxko, el director general de l’empresa, va anunciar que de cara a la fira d’armament russa de l’agost, Armia 2017, estan construint un sistema de robots d’exploració i de xoc de 20 tones.

El Grup Kalàixnikov és un consorci en el qual el 51% de les accions estan en mans del govern rus, a través de Rostec -la corporació estatal per a l’exportació i producció industrial d’alta tecnologia-, i el 49% restant pertany a inversors privats, principalment a Krivorutxko i Andrei Bokariov. L’estat va decidir el 2013 vendre part de les accions d’aquesta empresa armamentista al sector privat per salvar-la de la fallida. L’operació va funcionar tan bé que ara es diu que està estudiant vendre’n un 25% més.

Les sancions que la Unió Europea i els Estats Units van imposar a Rússia el 2014 per l’annexió de Crimea i pel seu paper en el conflicte ucraïnès, que entre altres coses impedeixen l’exportació d’armes del Grup Kalàixnikov, han afectat l’empresa però, segons Krivorutxko, “no es reflecteixen ni en la producció ni en les compres”. “Hem trobat altres mercats i venem a més bon preu”, afirma. I destaca també la bona marxa de la fàbrica: “El volum de vendes el 2016 ha sigut de 35.000 milions de rubles [uns 575 milions d’euros], mentre que el 2015 va ser de 12.000 milions de rubles [uns 196 milions d’euros]”.

Ampliació de la fàbrica d’armament

Està previst que durant aquest any al Grup Kalàixnikov es creïn entre 1.500 i 1.700 llocs de treball, que se sumaran als 6.500 existents. Però a Ijevsk no tothom vol entrar-hi a treballar. “No vull anar a treballar a cap fàbrica perquè és com estar en un presó, estàs allà tancat i les normes són molt estrictes”, explica un taxista d’Ijevsk tot queixant-se de la dificultat que té per arribar a final de mes. Aquest conductor denuncia la pràctica corrupta d’algunes empreses de la ciutat, com a Ijstal -que abans era part del grup Ijmaix-. Segons el taxista, existeix el fenomen de les “ànimes mortes”, per la novel·la de Nikolai Gógol, que vol dir que consta que hi ha més treballadors dels que en realitat hi ha perquè hi ha gent que només signa un contracte i cobra una petita part del sou i la resta va a parar a la butxaca de l’encarregat que participa en aquesta jugada.

La Nina Mikhàilovna, però, sí que té molt bons records dels 30 anys de servei a la fàbrica d’armament. Ara té 63 anys i treballa vigilant les consignes del costat dels lavabos de l’estació de tren d’Ijevsk perquè amb la pensió de 12.000 rubles (uns 200 euros) que rep no en té prou per viure. Si estalvia tres anys més i conserva les forces, ja podrà sortir a l’estranger perquè hauran passat els 10 anys necessaris per poder viatjar fora de Rússia un cop s’ha plegat de treballar a la fàbrica d’armament.

Piotr Sukhànov, director del centre de formació Ijmaix, que prepara els nous treballadors del Grup Kalàixnikov, està molt orgullós de les fàbriques estratègiques d’aquesta regió i de com han remuntat després de la forta crisi que van patir a partir dels anys noranta amb la desintegració de la Unió Soviètica. “En només 20 anys és com si n’haguéssim viscut 100 -sentencia Sukhànov-. La manera com ens hem recuperat demostra que no ens poden intimidar, com més ens atemoreixen, més forts ens tornem”.