El camí cap al referèndum: la revolució dels avis

Incansables. Entregats. Il·lusionats. La gent gran ha estat un dels grans motors del Procés, imbatibles amb el seu entusiasme, i han omplert places i carrers confiant en un futur millor i amb la memòria ben viva
Ramon Solà i Maria Carme Riera / PERE TORDERA

Sense la iaia, no hi ha revolució”. Aquesta frase, repetida fins a l’infinit, va ser una de les consignes que més es van sentir el passat 20 de setembre davant de la seu del departament d’Economia, a la rambla de Catalunya amb Gran Via, durant la protesta per la macrooperació policial iniciada aquell dia per l’Estat per intentar aturar l’1-O. La frase no era casual, anava dirigida a totes les àvies que s’havien desplaçat fins allà -que eren moltes-, però en especial anava dirigida a una iaia, la Mercè Guilera, que aguantava el pas de les hores enfilada en un cotxe de la Guàrdia Civil. “Em feien riure totes aquelles persones cantant i cridant perquè tenien tota la raó: sense els avis no hi ha revolució i jo estava encantada de ser-hi”, explica Guilera des de casa seva, a Barcelona. “Tinc 77 anys, ja soc gran, però quan vaig veure que la gent començava a pujar damunt del cotxe vaig pensar: «Doncs jo també hi pujo». I dit i fet. Eren les 11 del matí i no en vaig baixar fins a les 10 de la nit”, diu. Ella, com moltes altres persones grans, no es perd cap manifestació, cap concentració, cap acte de protesta, des de fa anys. “Ara és el moment de fer-nos sentir, no ens podem quedar a casa, toca ser conseqüent amb el que sempre hem pensat”, diu contundent.

Canvi de patró

Per al politòleg Jordi Muñoz, aquest protagonisme de la gent gran que estem veient a Catalunya “en realitat respon a un canvi de patró més general”. Muñoz explica que, fins fa ben poc, “la gent més ficada en política, els que participaven més -especialment quan es parlava de votar i tot el que són formes tranquil·les de fer política- eren persones de mitjana edat; els joves i els més grans s’abstenien més”. Però això ha començat a canviar des de fa un temps, explica el politòleg. “La gent gran ha agafat protagonisme polític, la franja d’edat de gent molt activa políticament s’ha eixamplat i ha crescut pel darrere, per la gent de més edat, i això es el que estem veient justament aquí: molta gent gran mobilitzada i sent protagonistes”, conclou. De fet, a l’última enquesta de l’Institut Opinòmetre per a l’ARA, d’aquest setembre, apareixia la franja d’edat de gent de més de 74 anys com la més interessada per la política (un 27,7%).

La Mercè destaca que tot això ho fa per ella i pels seus familiars: “Per la memòria del meu marit i del meu pare; per a ells hauria sigut com un somni arribar fins aquí, haurien estat tan contents de tenir-ho tan a prop”. Ella, que és músic de professió -toca l’arpa-, també recorda la repressió patida durant la seva infància i aquella sensació de ràbia i impotència se li ha quedat gravada. “A l’escola de monges on estudiava ens tenien prohibit parlar en català fins i tot a l’hora del pati”. “Ara ha passat molt de temps, tot ha canviat, però hi ha coses a les quals no renunciem -diu-, i tot el que ha passat en els últims anys, tal com ens han tractat, tan malament, ens ha fet augmentar les ganes i la il·lusió de ser lliures i veure una Catalunya independent, sobretot amb pau i tranquil·litat”.

Involucrats

Uns altres que no es perden ni una manifestació són el Ramon Solà, de 89 anys, i la Maria Carme Riera, de 85. “Baixem amb les cadires perquè ja som grans i ens cansem -diu Riera amb un somriure-, però no fallem”. “Si hi hem de ser a les vuit del matí, hi som. Si hem d’esperar, esperem; si fa calor, aguantem... I el que té més mèrit és el meu marit, que hi veu poc i hi sent malament i tot i això no li falla mai el valor”. Guarden emmarcada una fotografia d’ell, emocionat, votant el 9-N. Els empeny la voluntat de canviar una realitat que consideren “injusta”. “La meva generació vam patir la guerra de molt petits, després la postguerra, però vivíem bastant al marge de la política -reconeix Riera-. Ara, en canvi, ens hi hem involucrat tots, seguim les tertúlies, els programes d’actualitat, participem tant com podem, perquè sentim que la política s’ha posat a l’abast de tothom i ara en som part activa”.

El Ramon diu que ja era catalanista abans de néixer i explica que el seu pare va ser un dels 30 ciutadans detinguts i empresonats l’11 de setembre del 1901 per haver fet una ofrena al monument de Rafael Casanova, que aleshores era al passeig de Lluís Companys. Van ser coneguts com els 30 de la reixa, explica, i entre ells hi havia l’escriptor Josep Maria Folch i Torres. “El meu pare no era revolucionari, a casa érem de la Lliga, però era molt catalanista, i jo això ho vaig viure des de molt petit”. La seva dona també té molt present el seu pare. “Era carlista i el van matar quan jo tenia només 4 anys, però estic segura que avui en dia seria molt independentista, no en tinc cap dubte”. “La nostra família té una llarga tradició catalanista i de lluita, en el bon sentit de la paraula, pel país. I aquí seguim”.

L’Estatut com a punt d’inflexió

Els records d’una família lluitadora també els té el Ferran Mauri, de 67 anys, que reconeix que mai s’hauria imaginat que arribaríem fins aquí. “El meu pare va fer la guerra, era de la Lleva del Biberó, i després va fer política clandestina, sempre tranquil. Jo també vaig començar en política de jovenet, a l’òrbita dels socialistes, fins que em vaig sentir manipulat per Felipe González quan em va convèncer per votar a l’OTAN, a contracor”. Amb el temps, i també perquè se sentia incòmode amb alguns socialistes espanyols, es va anar acostant a ERC. Recorda quan “el TC es va carregar l’Estatut” com el moment en què “la gota va fer vessar el got”. “Des de llavors sempre he intentat anar posant el meu granet de sorra per la independència”, ja sigui a les manifestacions, a les protestes o, en aquests últims dies, informant els veïns del Masnou, on viu, sobre el lloc on els toca votar avui diumenge. Al llarg d’aquests set anys de mobilitzacions, Mauri explica que ha vist com, de mica en mica, la gent jove s’ha anat sumant a la causa. “Al principi semblava que les protestes eren una cosa de gent gran, jo diria que l’edat mitjana de les manifestacions era d’uns 55 anys, i ara en canvi estic content de veure que en aquestes últimes mobilitzacions els joves també s’hi han sumat. Crec que la seva presència és important”. Jordi Muñoz comparteix aquesta percepció. “Aquestes últimes setmanes els joves s’hi han sumat de forma considerable i justament coincideix amb un canvi amb el tipus de protesta, són més espontànies, menys preparades”. Mauri creu que “una de les grans injustícies d’Espanya és amb la gent jove: no tenen oportunitats i això és molt dur i provoca desafecció i passotisme”. A l’altra banda, diu, hi ha el moviment independentista, “que aposta per canviar les coses, que crea il·lusió i engresca molts joves”.

Amb l’ANC des del principi

El mateix punt d’inflexió que el Ferran el va viure la Conxita Sánchez, de Rubí, que recorda “quan ens van tombar l’Estatut” com el moment en què va veure clar que “allò només havia començat, que ens anirien retallant cada cop més i que la cosa pintava molt malament”. Per això, quan es va constituir la territorial de l’Assemblea Nacional Catalana a Rubí, ara fa 5 anys, ella s’hi va apuntar. “Hi soc des del primer dia perquè sempre he cregut que havíem de fer alguna cosa, que ens havíem d’implicar -diu-. Jo he estat a totes les manifestacions, a totes les concentracions i protestes, als actes de suport... i he vist que la presència de la gent gran és espectacular”. Reconeix que en molts d’aquests actes es cansa, però l’ajuda el fet “d’estar sempre en grup”. “Com que el meu marit no em pot acompanyar per temes de salut, els de l’ANC de Rubí fem sempre pinya i anem als actes en grup, i això sempre anima molt”. Sánchez explica el sentiment que comparteixen molts dels seus coetanis. “La gent gran hem tingut molt de protagonisme en el Procés perquè ens hi hem implicat molt. Venim d’una etapa, que és la nostra infància i joventut, en què vam patir molt, i ara hem sentit que d’alguna manera retrocedíem. Això fa ràbia, sap greu veure que no podem assolir llibertats col·lectives. La gent gran tenim un tarannà tranquil que ha impregnat tota aquesta revolució, que jo anomeno la revolució dels somriures. La nostra arma és la tranquil·litat, que no fem mal a ningú i que sempre hem respectat totes les opcions”, diu. Explica que a l’ANC fa el que pot, des d’organitzar la logística dels autocars fins a estar-se a la paradeta els dissabtes a Rubí. “Això és molt més divertit que quan treballava -diu-. Jo tenia una feina molt estressant, i en canvi això es fa de forma col·lectiva, compartida, és molt millor”.

“Sense ells no seria possible”

Francesc Cara, coordinador de mobilització de l’ANC, reconeix la importància que tenen totes aquestes persones per a l’organització i per al Procés. “Sense la gent gran no hauríem arribat fins aquí -diu-. Són incansables”. “Durant tots aquests anys han sigut constants, no han fallat, perquè creuen fermament en el que volen i tenen molta implicació”. Cara explica que, a més, com que disposen de molt de temps, es poden dedicar a fer moltes tasques entre setmana i a assistir a les protestes que per horari són més difícils de conciliar per ales persones que tenen una jornada laboral poc flexible. “La seva disponibilitat, lligada a la seva experiència i gran voluntat, els ha fet imprescindibles”, diu Cara, que reconeix que els primers anys després que el TC tombés l’Estatut la gent gran era la gran protagonista a tots els actes i protestes. “Ara estem veient que les coses s’estan començant a equilibrar -diu el coordinador de mobilització-. Ja ho intuíem, que la gent jove s’afegiria al Procés quan fes falta, i ara ho hem vist”.

La presència i la importància de la gent gran en el Procés connecta en certa manera amb el protagonisme que també van tenir els avis durant les protestes del 15-M, l’any 2011. Va ser llavors quan va néixer l’organització dels iaioflautes, un moviment d’indignats de la tercera edat que van ser molt actius durant aquelles protestes i que han seguit mantenint una gran activitat en defensa “d’una vida millor per als nostres fills i filles”, tal com diuen a la seva pàgina web. Un anhel que també comparteixen els avis que volen la independència.

Etiquetes

Més continguts de

El + vist

El + comentat