AVANÇAMENT EDITORIAL

‘El primer capità’, història de Catalunya i del Barça

El 14 de juny del 1925, en un partit entre el Barça i el Júpiter, el públic barcelonista va xiular de valent l’himne espanyol que va interpretar la banda d’un vaixell anglès. La dictadura de Primo de Rivera va obligar Joan Gamper a presentar la dimissió com a president del FC Barcelona. Aquest fragment d’un dels capítols del nou llibre d’Enric Calpena, que ha sortit a la venda aquesta setmana, ‘El primer capità’, novel·la el que va succeir aquella tarda a l’estadi de les Corts.

Joan Gamper, al centre, a la llotja del camp de les Corts el 14 de juny del 1925. / FC BARCELONA XAVI MORET

[...]

Aquella tarda, el camp no es va omplir. En no ser un partit de competició només hi havien acudit un bon grapat d’incondicionals i els més propers a l’Orfeó Català o al Júpiter, que no eren gaires. La primera part va ser una mica ensopida perquè els jugadors no estaven motivats. Un defensa del Júpiter va tombar un davanter del Barcelona a l’àrea i va cometre un penal. En Sagi el va llançar i va marcar. Un a zero en arribar el descans. Quan l’àrbitre va xiular, els jugadors es van retirar cap als vestidors i molts espectadors es van dirigir als bars i als lavabos. L’ambient era plàcid i, si no fos que li agradava tant el futbol, en Gamper va pensar que fins i tot era una tarda avorrida.

Aleshores, de sobte, van entrar una vintena de mariners anglesos. La banda anava uniformada de blanc, amb salacots, com si estiguessin de viatge en una de les colònies de l’Imperi Britànic i es va alinear al centre del camp. En Hans, que tenia ganes d’anar al lavabo, va pensar que, per educació, hauria de sentir les primeres peces. Es va quedar assegut, esperant, tal com feien la resta d’autoritats de la llotja. La banda va començar a tocar i la sorpresa va ser majúscula. No podia ser. Sense encomanar-se a ningú, els anglesos havien decidit, com a deferència als amfitrions, fer la gràcia d’obrir la seva interpretació amb la Marxa Reial, l’himne espanyol. En un instant, els espectadors es van quedar parats, muts i quiets com una efígie; com en una estranya i immensa fotografia, la gent s’havia quedat congelada. Uns quants, les autoritats governatives i els funcionaris que col·laboraven amb la dictadura, perquè era l’himne oficial i, a Catalunya, tret de les commemoracions administratives, aquell himne no se sentia mai en esdeveniments privats si no hi obligaven els que manaven. Uns altres, els polítics de la Lliga sobretot, perquè de seguida van entendre que els milers d’aficionats de l’estadi viurien allò com una provocació. I després, els assistents al partit, que, efectivament, es van prendre aquella música, una tarda de diumenge festiva com aquella, com una bufetada incomprensible i inesperada. Els darrers dos anys les humiliacions havien estat constants, encara que la cosa ja venia de lluny. S’havia prohibit fer servir el català a l’escola, a les misses, en publicacions de tota mena, als actes públics, fins i tot quan es parlava per telèfon. S’havien prohibit les sardanes, les caramelles, la bandera, les cançons tradicionals, tot. I ara venien tota aquella colla d’homes vestits com en una comèdia de Buster Keaton i tocaven la Marxa Reial en l’únic lloc on encara podien parlar en català entre ells i lluir la seva estimada bandera.

No se sap en quina zona del camp van començar els crits i els xiulets, però en uns segons es van estendre per tot l’estadi. A les tribunes, a la zona de seients descoberts, als espais on els espectadors estaven drets, a tot arreu, la gent va començar a xiular i a escridassar aquell himne. Els espectadors que havien sortit a comprar beguda van tornar esperitats al camp i es van afegir a l’esbroncada. Els anglesos no entenien res, i entre el desconcert i que no eren grans músics, la Marxa Reial va sonar del tot desafinada. No la van allargar gaire i gairebé la van empalmar amb la segona peça de la tarda, l’himne britànic. Quan va començar a sonar el God save the King, el públic va deixar de xiular i cridar i va arrencar a aplaudir amb un entusiasme fins i tot exagerat. Es tractava de mostrar que respectaven la Gran Bretanya, però no pas Espanya.

En Gamper estava desconcertat i no era pas l’únic a la llotja. Tanmateix, la reacció espontània de la gent l’havia omplert d’orgull. Realment, els socis i simpatitzants del Barcelona havien demostrat el seu tarannà i la seva unió com a club. Mentre la banda musical es retirava amb més pena que glòria, entre els aplaudiments de la gent, en Hans va observar els seus companys de llotja. Els directius del Barcelona i del Júpiter i els polítics lliguistes s’havien assegut de nou després d’haver-se aixecat amb l’himne britànic. En canvi, era fàcil distingir els funcionaris de la dictadura i els proclius a la monarquia perquè continuaven drets i xerraven indignats. En Gamper es va fixar que un dels qui xerrava palplantat amb els regidors de la Unión Patriótica, el partit polític que havia muntat la dictadura per guardar les formes, era el barcelonista Arcadi Balaguer, un dels amos i senyors de Castelldefels, a tocar de Barcelona, de família aristocràtica, amic personal del dictador i del rei. En Balaguer feia cara de preocupat i, durant la conversa, es va girar cap a en Gamper i li va fer el senyal que després del partit volia parlar amb ell.

El president va anar al lavabo i, en tornar a la llotja, es va adonar que el panorama havia canviat. Bona part dels lliguistes havien desaparegut i els primoriveristes havien ocupat les millors posicions. Als seients del darrere, que normalment eren buits, s’hi havien assegut cinc o sis personatges que no enganyaven per l’aspecte, eren policies. Es va reprendre el partit. En Gamper, com a president, havia d’estar atent al que passava en el terreny de joc i mantenia la vista fixa en la pilota, però tenia el cap en una altra banda. Aquella xiulada del descans segur que els costaria una bona multa i, possiblement, algun càstig més; potser els obligarien a posar més banderes espanyoles o els prohibirien jugar partits amistosos per tallar una de les fonts d’ingressos del club. Anirien per aquí, segur. També pensava en la reacció dels de la Lliga, la més coherent al seu tarannà: tot i que estem d’acord amb la protesta, que ho facin uns altres; si pot haver-hi alguna represàlia, jo no hi soc. Uns covards i aprofitats, sens dubte, pensava en Gamper. Alguns dels principals seguidors del dictador a Catalunya eren antics membres de la Lliga i en Hans es jugava els quartos que, si un dia o un altre la dictadura queia, aquella colla de caragirats tornaria triomfalment al partit d’en Cambó. De vegades, va reflexionar en Hans, feia més mal l’actitud dels amics que no pas la dels enemics.

El partit va acabar amb un tres a zero a favor del Barcelona, tot i que després del que havia passat durant el descans era obvi que el resultat no tenia la més mínima importància. A la llotja, en Gamper es va anar acomiadant de la gent i, quan ja s’havia quedat més o menys sol, la mitja dotzena d’homes que havien arribat durant el descans se li van apropar.

-Tu ets el president del club, no? -va preguntar un, el que semblava més gran. Era un home no gaire alt, amb les faccions marcades, els cabells molt retallats i un bigoti fi, a la moda, que contrastava amb el d’en Gamper, que encara lluïa el mostatxo de la seva joventut. L’home es va treure una cartera de l’americana i va mostrar una identificació que en Hans no va poder llegir-. Apa, digues com heu muntat tot aquest merder d’avui.

-A què es refereix, senyor, al partit?

El tipus es va adreçar als seus companys i els va mig somriure:

-Ai, mireu, el capquadrat aquest ens ha sortit més espavilat del que semblava -va deixar de somriure i es va girar bruscament de nou cap a en Gamper, tot colpejant-li amb un dit la solapa del vestit-. Treu la cèdula d’identificació, tros de merda. O no la tens aquí?, perquè aleshores...!

-Comandant Conde, veig que ja es coneixen amb el president del club, el senyor Joan Gamper... -l’Arcadi Balaguer va aparèixer sobtadament i es va situar enmig de tots dos-. Bé, Joan, segur que a la seva cèdula deu posar..., Hans, no?

-Hans Max, per ser exactes -va dir en Gamper.

-Max no és un nom jueu? No em facis cas, que jo en això de les etimologies no soc gaire savi. Bé, doncs em temo que no s’han fet les presentacions adients. Hans Max, aquest és el senyor Justo Conde, comandant del Cos de Seguretat, un home seriós i patriota. I aquest, senyor Conde, és el president del Barcelona i, per ara i fins que no es digui el contrari, protegit meu, entesos?

El policia no va respondre. Va fer una cara sorruda i, acompanyat dels seus homes, va girar cua sense saludar ningú.

-Bé, Joan, em sap greu això que t’ha passat -en Balaguer va utilitzar un to més suau.

-Gràcies, Arcadi. Aquest home ha estat molt desagradable.

-Sí, sí, però el que ha passat durant el partit és gravíssim. Ens ha caigut un bon problema a sobre.

-Home, francament, no crec que n’hi hagi pas per tant. Que uns quants...

-Uns quants, dius? Tot l’estadi ha escridassat l’himne nacional. Tenim sort que vivim en un país civilitzat, perquè en d’altres, el capità general hauria enviat l’exèrcit a fer un bon escarment.

-Em fa l’efecte que exageres. A més a més, no ha estat pas culpa de la directiva ni del club. No sabem si els que han xiulat eren socis del Barcelona. Potser eren espectadors que han vingut a homenatjar l’Orfeó Català.

-No fotis, Joan, que tu i jo sabem quin tipus de gent ve al camp. La gent viu de cabòries, d’il·lusions, i una d’important és veure un bon partit o, millor encara, veure un mal partit i que guanyi el teu equip. La resta són punyetes. Xiulen l’himne nacional perquè els nostres rivals són el Madrid i l’Español. Si fossin l’Everton i el Huddersfield, haurien escridassat el God save the King, no ho dubtis. La gent no és imbècil i prefereix els resultats a les entelèquies.

En Gamper no va voler contradir-lo, no tenia sentit entrar en cap mena de discussió. Ell ja sabia el que pensava en Balaguer i la veritat era que l’havia salvat d’un tràngol, no calia mostrar-se desagraït. Va recollir la família i la va enviar en cotxe cap a casa.

Aquella mateixa tarda va parlar amb els directius per veure què hi podien fer. Van decidir escriure una carta al governador civil per intentar que la sanció al club fos mínima. A la carta, redactada pel president mateix, el Barcelona argumentava que el partit era un espectacle públic i que, per tant, no es podia controlar el que fessin o deixessin de fer els espectadors. A més a més, com que era un partit amistós, calia suposar que la majoria de la gent no tenia una relació, ni tan sols afectiva, amb el club. Així doncs, no es podia atribuir al Futbol Club Barcelona cap responsabilitat en la xiulada que, a més, lamentaven profundament. Van disposar que la carta s’enviaria l’endemà al matí a primera hora. Les males notícies, però, no van trigar a arribar. A primera hora de la tarda, va sonar el telèfon del despatx de l’oficina d’en Gamper. La recepcionista va agafar la trucada i es va aixecar per avisar el president.

-Senyor Gamper, el senyor Ricard Cabot vol parlar amb vostè urgentment.

En Gamper, que estava assegut a la taula del seu despatx, es va aixecar per anar a la sala de reunions, on tenien el telèfon, va seure i va agafar l’auricular. A l’últim moment va recordar que calia parlar en espanyol perquè les telefonistes podien escoltar la conversa, i si els sentien parlar en català, la tallarien en qualsevol instant.

-Joan Gamper a l’aparell.

-Hola, Joan, soc en Ricard Cabot.

-Ja, ja, ja m’ho han dit... Què vols?

-M’acaba de venir a veure un amic del Govern Civil i m’ha dit que tot això de la xiulada d’ahir ens complicarà molt la vida.

-Vaja... Però sap el teu amic què han decidit? Ens volen posar una multa o què?

-No són coses per parlar per telèfon. Et puc venir a veure?

-Si ho prefereixes, passo jo pel teu despatx.

-No, no cal. Si no et fa res, d’aquí mitja hora soc al despatx.

-Fins ara.

En Cabot, a més de vicepresident del Barcelona, era periodista i advocat. Havia dirigit diaris i revistes esportives i se’l considerava l’home més expert en legislació esportiva del moment. Les consultes li arribaven d’arreu, no només del Barcelona. Encara que era força jove, era un home tan destacat que tothom el sol·licitava, i per això tenia càrrecs en diverses entitats. Ara, per exemple, a més de vicepresident del club, era president de la Federació Catalana i, a més, li havien demanat que muntés una selecció espanyola per jugar un parell de partits a Àustria aquell estiu.

-Passa, passa, Ricard, vols un cafè?

-No, una mica d’aigua i prou, gràcies. Porto males notícies, Joan, no t’ho vull endolcir. El cap de la policia que estava ahir al camp ha redactat un informe demolidor.

-Qui era, un tal comandant Conde? Va ser molt desagradable al final del partit, però, per sort, l’Arcadi Balaguer li va aturar els peus.

-Doncs no ho devia fer amb gaire convicció, perquè aquest matí ha fet arribar un informe absolutament demolidor a en Milans del Bosch.

En Joaquín Milans del Bosch era un militar vell, ja jubilat, que en Primo de Rivera i el seu ministre de la Governació, en Severiano Martínez Anido, havien repescat per fer de governador civil de Barcelona. Anys abans, aquells dos personatges, en Milans com a capità general de Catalunya i en Martínez Anido com a governador civil, havien muntat una mena de grup civil especialitzat en execucions d’opositors, que van anomenar Sindicats Lliures. Va ser l’època de més assassinats policials i de més tortures a les comissaries. Ara aquell tàndem tornava a fer estralls a Catalunya, i una de les seves obsessions era acabar amb tot el que fes olor de catalanitat. El Futbol Club Barcelona, pel que semblava, havia entrat en la llista d’institucions a castigar.

-Però no han llegit l’escrit de descàrrecs que els hem enviat aquest matí? -va preguntar en Gamper.

-Si l’han llegit no n’han fet ni cas. Segons m’ha explicat el meu contacte, aquest tal comandant Conde ha demanat la clausura de l’estadi, la dissolució del club i que tu, com a estranger, siguis expulsat del país. Em sap greu, però és tal com t’ho explico. El meu amic, bé, amic no, conegut, ha pogut llegir personalment l’escrit i això és el que hi posa, literalment.

En Gamper es va quedar de pedra. El que deia en Cabot era completament esperpèntic. Per xiular un himne tot això! I encara més quan no havia estat el club el qui havia organitzat les protestes.

-I poden fer-ho? La llei els permet fer tot això?

-Mira que fa anys que vius aquí, i encara no saps que els militars poden fer sempre el que els roti? Aquesta és l’única llei vàlida a Espanya. De tota manera, em semblaria del tot desmesurat que totes aquestes propostes del policia arribessin a bon port. És excessiu, fins i tot per a ells; no ho poden fer, tot això, segur.

-No sé què dir-te... Qui ho ha de decidir?

-Doncs tampoc està clar. Pel que fa al club, com que és una entitat catalana sospito que en Milans s’agafarà la prerrogativa, com a mínim. I respecte a tu, el més lògic seria que fos el ministre de Governació, però ves a saber.

-I si parlem amb en Balaguer? Ell té mà amb en Primo de Rivera i amb el mateix Alfons XIII i potser podrà aturar el cop.

-Home, segur que mal no farà, que en Balaguer hi parli. Però no sé si s’hi avindrà, la veritat. Ja saps que ell és amic de tots aquests no per casualitat, sinó perquè, en definitiva, és de la mateixa corda.

-Mira, com a prova de la nostra bona voluntat, presentaré la meva dimissió. Potser amb això ja quedaran contents i ens deixaran en pau tant al club com, de rebot, a mi.

-En altres circumstàncies m’hi oposaria, Joan, però em sembla que és una bona pensada. Potser amb això n’hi haurà prou. Els hem de donar carnassa, a aquests desgraciats, però em sap greu que hagis de plegar.

-A mi també, és clar. Però no passa res, el més important és el club. Ara, hauràs de ser tu, el president, Ricard.

-Potser millor algú altre de la directiva, un vocal sense significació política de cap mena. No sé si en Joan Coma, per exemple, ho acceptaria. Ja ho veurem.

El governador civil Milans del Bosch es va prendre uns dies per contestar l’informe, i la resposta va ser prou dura. El camp i el club serien suspesos durant sis mesos i en Gamper, inhabilitat a perpetuïtat per a cap mena de càrrec esportiu. A més, tot i que no es deia explícitament, el convidaven a marxar del país amb l’esperança que no tornés mai més. En l’escrit de sanció, en Milans acusava el club de desafecció a Espanya i deia que entre els socis i els aficionats hi havia individus que combregaven amb idees que anaven en contra del bé de la Pàtria. [...] 

Un jove suís, Hans Gamper, arriba en tren a l’Estació de França. Per primera vegada en molt de temps se sent feliç. La ciutat bull d’activitat i com que ha trobat feina de comptable, ha decidit quedar-s’hi. Només troba a faltar una cosa: l’esport. Ell era un jugador valorat a Suïssa. Però aquesta nova pràctica anglesa, tan de moda a Europa, no acaba de quallar a Barcelona. Però la il·lusió i determinació d’en Gamper per formar un bon equip, i fins i tot fundar un club, no té límits. I el novembre del 1899 el Foot-ball Club Barcelona queda constituït. Aquest és l’inici d’ El primer capità (Edicions 62), el nou llibre d’Enric Calpena que ha arribat aquesta setmana a les llibreries i que novel·la els primers anys del Barça, del 1899 al 1930. Un quart de segle apassionant en què, de la mà de Joan Gamper, del qual reviu la biografia des de l’arribada a Barcelona fins al seu suïcidi final, s’explica la història de Catalunya a través d’un esport que amb el temps ha aconseguit condensar tant les crispacions com els somnis de tot un país. Periodista, historiador i professor universitari de comunicació, Calpena ha sigut director i guionista de nombrosos documentals històrics per a la televisió. Col·laborador de la revista Sàpiens, també dirigeix programes radiofònics sobre història. Com a novel·lista ha publicat Memòria de sang (2014) i El dia que Barcelona va morir (2018).

El + vist

El + comentat