L’Associació Nacional del Rifle nord-americana (NRA) ha decidit oferir als seus acòlits noves versions dels contes infantils més populars. Es tracta de fer de l’ús de les armes de foc una eina de pedagogia educativa des de la més tendra infància. Ho llegeixo en un blog del diari Le Monde i consulto l’espai de la NRA Família, on veig que, efectivament, la NRA ja té penjats -al portal dedicat a la família i a l’educació dels fills- textos de La Capuxeta Vermella i Hansel i Gretel adaptats al pim-pam-pum de la seva visió de la vida (i de la mort).

L’autora de l’adaptació d’aquests contes és l’escriptora Amelia Hamilton, que es presenta a ella mateixa com una “escriptora i patriota des de sempre”. Si el conte de la Caputxeta tenia en les seves versions clàssiques dos finals -un, el de Charles Perrault, en què el llop es menjava la nena i l’àvia; i un altre de més feliç, el dels Germans Grimm, en què una vegada cruspides la nena i l’àvia venia un caçador que les alliberava després d’obrir la panxa del llop-, en la versió de la senyora Hamilton, patriota i escriptora, l’àvia resol a trets la situació molt abans que el llop tingui la possibilitat d’empassar-se-la coll avall i llepar-se la llengua a gust.

Més o menys, aquesta és la traducció del final que ens proposa. Després d’explicar que l’àvia ja havia sentit a parlar del llop com l’encarnació del Gran Malvat Llop -sector Eix del Mal, entenem-, el llop arriba a casa de l’àvia, l’empeny davant de la porta i l’obliga a entrar.

Es produeix aleshores el famós diàleg sobre els ulls -“per mirar-te millor”-, les orelles -“per escoltar-te millor”-, les dents -“per menjar-te millor”-, fins que quan el llop s’abraona amb la boca oberta sobre l’àvia, l’animal -oh, miracle!- s’atura de sobte paralitzat: les seves enormes orelles acaben de sentir el soroll característic que fa una arma quan en desbloqueges el gallet.

“Els grans ulls del llop -llegim- veuen aleshores que l’àvia l’apunta amb un fusell. I s’adona que en comptes de recular davant la seva envestida, el que fa és empunyar l’arma per protegir la vida i la casa.

-Dubto que avui aconsegueixis menjar-me -diu l’àvia-. I ara mai més podràs menjar-te ningú”, conclou apuntant al llop acorralat, vençut, a punt de ser definitivament destruït.

A la versió de Hansel i Gretel, la cosa també acaba a trets, però aquí l’argument proposat és força més delirant: resulta que els dos nens ni s’han perdut, ni han sigut abandonats, ni tenen cap sentiment d’angoixa, ni són pobres; el que passa és que estan explorant el bosc quan descobreixen la casa on la bruixa dolenta té presoners un grup d’infants. Com resolen la situació? Molt senzill: decideixen alliberar els nens assaltant la casa amb els seus fusells.

Del que es tracta amb aquests contes, ha explicat a la cadena CBS la mateixa autora, escriptora i patriota des de sempre, és de “parlar de la seguretat”, ensenyar als infants que el final tràgic dels contes populars s’hauria pogut evitar si tothom tingués a la seva disposició una arma adequada per poder-se defensar. D’entrada, la senyora Hamilton i els seus amics de l’escopeta tenen un desconeixement cegament patriòtic del simbolisme que tenen tots aquests contes populars, els quals, com molt bé ha explicat Bruno Bettelheim, permeten als nens alliberar les seves pulsions inconscients a través d’un llenguatge simbòlic. A La Caputxeta Vermella, per exemple, la pubertat, la sexualitat i el narcisisme estan presents a través de símbols, situacions i personatges que permeten identificacions impossibles a l’enteniment conscient dels infants.

Els pistolers de la NRA, però, volen creure que l’ésser humà -el patriota des de sempre- només té enemics exteriors. I que l’amenaça, incloses les males temptacions, sempre ve de fora. El Mal és l’altre. El Mal s’ha d’aniquilar d’una manera radical. Per fer-ho, no hi ha res més eficaç que una arma. I estem d’acord que aquesta manera de pensar és una sort per a la seva pròpia salut física. Fa patir, només d’imaginar-ho, què podria passar el dia que descobreixin la veritable naturalesa humana i comencin a disparar contra el seu propi cos, la pròpia naturalesa, en una mena d’amputació compulsiva contra la gelosia, el desamor, el desig, l’abandonament, l’odi, l’ànima, la punta de la fava, el dit del peu, els pensaments impurs, els somnis, el complex d’Edip i tot aquest fang humà -molèstia o grandesa segons el punt de vista- que arrosseguem tots plegats, pobres de nosaltres.

Mentrestant, hi ha algunes xifres que ens haurien de fer pensar sobre la bondat de les armes de foc en mans de la població civil: segons Politifact, des de l’any 1968 han mort més ciutadans nord-americans per un tret de bala als Estats Units que tots els nord-americans morts en totes les guerres fetes per aquest país fora de les seves fronteres: 1.516.863 contra 1.396.733. Del total de les armes de foc que són de propietat privada a tot el món, el 42% estan en mans de ciutadans dels Estats Units. Sembla que la senyora Hamilton ja treballa en la nova versió armada d’ Els tres porquets, en la qual, sortosament, també hi surt un llop. Però ja costa més imaginar la massacre que pot organitzar la Blancaneu assaltant amb un comando de nans el castell de la madrastra, probablement musulmana.