EL GRAN CARNAVAL

El gran Carnaval A Albert Finney els Oscars li importaven un rave

Albert Finney, que va morir la setmana passada, era un actor gegant, un dels més insignes representants de l’escola d’interpretació britànica

S’acosten els Oscars. La 91a edició. Me’ls mirare, com sempre, perquè hi ha fidelitats que costen de trencar encara que t’ho estiguin demanant a crits. M’ho demanen a crits des de fa anys. D’ençà que van treure els premis honorífics de la cerimònia, per exemple. D’ençà que hi ha anys que no hi van estrelles del cinema sinó estrelles de la fama. Enguany sembla que es volen superar encara més. No hi ha presentador perquè “la condemna del Twitter” va fer que desestimessin Kevin Hart i ara resulta que quatre dels guardons -fotografia, muntatge, maquillatge i perruqueria i curtmetratge d’acció real- s’entregaran durant les pauses publicitàries. Quin disbarat, quina manera de rendir-se a la insubstancialitat, als requisits de la pressa absurda, del ritme mal entès. Quina falta de respecte per la història, pel pedigrí d’uns premis mítics que tenen un recorregut tan llarg, pels premiats en aquestes categories que seran silenciats en favor de no se sap ben bé què. I pels espectadors i els fans, els que es queden tota la nit desperts perquè allò els sembla emocionant i divertit, encara que en realitat l’emoció i la diversió vagin cada any més buscades.

Albert Finney no va anar mai als Oscars. El van nominar cinc vegades. Per Tom Jones (1964), Assassinat a l’Orient Express (1974), L’ombra de l’actor (1983), Sota el volcà (1984) i Erin Brockovich (2001). Ni li va passar pel cap d’anar-hi. No li interessava la fama, ni els premis, ni que li diguessin de vostè, ni que l’anomenessin sir, cosa que també va refusar. Expliquen els que el van conèixer que era tímid, no li agradava la pompa, ni les aparences, ni fer veure allò amb què no creia. Senzillament li encantava fer la seva feina, dignificar l’ofici de l’actor, treballar perquè la interpretació de vides que no eren la seva ens resultés plaent a la resta. El que més desitjava en aquest món era que el deixessin en pau.

Albert Finney, que va morir la setmana passada, era un actor gegant, un dels més insignes representants de l’escola d’interpretació britànica. No ho puc evitar, em fascinen actors com ell, com Peter O’Toole, com Tom Courtenay, com Michael Caine, Richard Burton, Sean Connery... Una hipotètica reunió, junts a mitjans dels anys seixanta, en el seu apogeu de popularitat, de febrada artística, de bellesa física esplendorosa. Els anys en què s’ho van beure tot, se’n van anar al llit amb tothom i van donar vida als seus personatges més viscerals, els personatges de joventut.

Hi ha tres personatges de Finney pels quals tinc passió. El primer és el de Dos a la carretera, potser la més sagnant, lúcida i profunda mirada al món de la parella, a les seves llums i clarobscurs, que s’ha filmat. L’altre és el seu Hèrcules Poirot d’A ssassinat a l’Orient Express, exagerat, histriònic, encarcarat i cridaner. Des de ben petit m’obsessiona aquesta pel·lícula, la seva amoralitat, el seu decadentisme, el seu fastuós repartiment. I l’últim personatge és el de Sota el volcà, esclar. A les ordres de John Huston i inspirat pels universos imaginats per Malcolm Lowry, Finney va crear un dandi borratxo i nihilista, algú que el que més desitja és fotre el camp d’aquest món. Quina pel·lícula tan impressionant.

Ah! I encara un últim paper per recordar sempre. El de Skyfall, arraulit a la casa d’infància de James Bond, guardià de secrets del passat, d’històries que no es poden explicar. Estic convençut que sense 007 la història del cinema seria diferent. I estic convençut que Albert Finney és història del cinema.

Més continguts de

El + vist

El + comentat