L’ avi va lluitar a la Batalla de l’Ebre. En Miquel Callol i Freginals, republicà convençut, formava part de la Divisió 42, 227 Brigada Mixta, Batalló 908, 1a Companyia. Durant la guerra va escriure un munt de cartes a la seva mare i la seva germana. Eren unes cròniques curioses del vessant més domèstic de la guerra. Aquest mes d’octubre ha fet 80 anys de les cartes, que perden aquest to desenfadat per traspuar unes circumstàncies més crítiques:

En campanya, 4 octubre 1938

“[...] Aquesta postal serveix per dir-vos, sobretot, que ja em trobo altra vegada a la línia. Quan us l’escric estic ficat a dins de la xavola que em servirà de casa fins que tornem a descansar. No patiu pel meu estómac, ja que, per ara, es va aguantant [...]”.

En campanya, 11 octubre 1938

“[...] Lo que em dieu de fer-me sopa m’ha fet molta gràcia, sí. I és perquè heu de saber que si ens donen menjar fred és perquè en el lloc que estem situats no es pot fer foc pel perill que hi ha de que si et veuen els feixistes et bombardegin tot seguit. [...] Demà, si puc, us tornaré a escriure. Records a tots. Us abraça, Miquel”.

En campanya, 13 octubre 1938

“[...] Avui una bomba d’aviació ha caigut damunt de la xavola on dormo i ha fet malbé tot el que hi tenia, o sigui la motxilla amb totes les coses i la manta. És a dir, tot. No cal que us alarmeu, però, ja que a hores d’ara ja tinc almenys una manta per tapar-me. Ah!, i m’oblidava de dir-vos que a mi no m’ha passat res, absolutament res. Ara bé, el que heu de fer de seguida, però de seguida, és enviar-me un macuto [...], uns calçotets, una samarreta d’hivern i una ampolleta de tinta. Tot això ben embolicat i per correu. També em podeu enviar, per correu i a dintre d’un sobre, paper, sobres i postals. Ara per ara no us puc dir res més. Demà per poc que pugui us tornaré a escriure. Records a tots. Us abraça, Miquel”.

En campanya, 17 octubre 1938

“Estimada mare i germana: suposo que haureu rebut la meva carta amb data 15, en la qual us deia que estava sense motxilla i manta, és a dir, pelat com una rata, perquè havia caigut una bomba d’aviació a la xavola on dormia amb un altre company. Espero que això no us haurà produït cap disgust, sobretot tenint en compte que de casos com aquest en passen cada dia. Sense anar gaire lluny, us diré que a un dels companys del grup ja li ha passat dues vegades. Ja no cal dir que he sentit que m’hagi passat aquest cas, sobretot perquè he perdut una pila de documents que portava, entre ells la cartilla militar i els certificats i radiografies dels metges. La roba és el menys important, ja que a hores d’ara ja torno a tenir manta i una boina que he requisat. També he requisat un plat i un vas d’alumini. El que no tinc és cullera i forquilla; encara que de moment menjo amb la d’un company. [...] Per acabar us diré que procuraré sempre escriure-us el més sovint que pugui (com ara); però que si alguna vegada tardo alguns dies no passeu ànsia, ja que en el lloc on ens trobem no té res d’estranyar que es donin aquests casos”.

L’avi Miquel va tornar a casa el gener del 1939 amb una gran derrota a l’esquena. Per sort encara li quedava una vida molt llarga per viure. Després va conèixer l’àvia, va tenir tres fills i quatre nets. Fa vuitanta anys a l’avi li va anar d’un pèl. I això et dona una perspectiva molt atzarosa de la teva pròpia existència.