OBJECTES AMB VIDA

A casa vostra encara hi ha algun VHS, oi?

A vui hi ha gent, molta gent, que no sap què era un VHS. Els n’ensenyes un i et pregunten que què és aquell trasto immens. Si algú ha vist la pel·lícula The ring sí que ho sabrà i, llàstima, immediatament identificarà el cartutx amb un artefacte malèfic que provoca mort i destrucció. Ans al contrari, esclar, se m’acudeixen pocs objectes que al llarg de la meva vida m’hagin proporcionat més satisfacció, més coneixement, més reforç del pensament, de l’esperit crític, més clarividència en la mirada que aquest objecte quadrangular amb dues bobines blanques que fan avançar una primíssima cinta negra impregnada de màgia, o sigui de cinema.

Ningú li dèiem VHS, tots li dèiem vídeo. Existien dos usos del vídeo: reproduir i enregistrar. Veure i gravar, parlant en plata, vaja. Anar al videoclub era, a principis i mitjans dels anys noranta, una necessitat vital per a molts que havíem començat a ser cinèfils. Anar al videoclub volia dir llogar vídeos per veure’ls a casa. No hi havia altra manera de fer-ho. No hi havia plataformes digitals, faltava tot un món perquè existissin. Tot just treia el cap el Canal Plus i t’hi havies de subscriure i no era barat. El videoclub oferia tot un món de possibilitats. Parets i parets empaperades de vídeos i les seves respectives caràtules. Tots volíem llogar les novetats, que arribaven a les prestatgeries mig any, o més, després d’haver desaparegut de les pantalles de cinema. El temps, llavors, era molt més lent.

A casa, si a la tele hi feien una pel·lícula que, per horari, no podíem veure o que volíem guardar amb afany cinèfil i col·leccionista, teníem l’opció de gravar-la amb vídeo. Es feia comprant cintes de VHS verges i prement la tecla REC de l’aparell de vídeo. Quantes cinefílies es van forjar d’aquesta manera! Quantes històries contenen aquestes estranyes i aparatoses carcasses negres que semblen rampoines de l’any de la picor.

A casa vostra, al fons d’un calaix del moble de la sala o a dins d’una capsa oblidada a l’altell, encara hi queda algun VHS, n’estic segur. 

El + vist

El + comentat