La catàstrofe, en forma de diluvi, plaga, tornado, sequera o pandèmia, referma la convicció dels pijos a seguir obsessionant-se en una de les seves principals ocupacions: l’acumulació de riquesa. Un bon sotrac interplanetari produeix en els membres de la vida regalada un calfred de satisfacció -interior i dissimulada, això sí- que de manera personal i intransferible, intransferible per allò del decòrum, els porta a pensar que han fet estupendament bé, generació rere generació, en dominar amb fermesa l’abastiment de primeres matèries, els mitjans de producció, els mercats financers i el temps obrer (ja sigui laboral, cibernètic o d’oci).

El confinament no suposa per als autèntics pijos cap mena de dificultat perquè una de les seves característiques ha sigut, des de sempre, la d’estar-se hermèticament tancats dins un món propi inaccessible a la resta. Els pijos estan, per tradició, atrinxerats darrere de tanques altíssimes, sovint dissimulades per la verdor ja primaveral d’un entramat, perfectament podat a la francesa, de llorer i xiprers. Els pijos s’aixopluguen en l’interior de mansions robustes en les quals, si volguessis i amb una mica de perícia, no et creuaries mai amb ningú durant dècades.

El mur que envolta la casa del pijo, igual que els vidres tintats del seu cotxe, també li impedeix veure què hi ha a l’altra banda per poder seguir fent la seva (allò de l’acumulació de riquesa) de manera totalment desinformada i sense cap mena d’aturador.

La casa del pijo està pensada a la manera dels castells medievals i, per tant, és al mateix temps fortalesa i torre de defensa.

En aquest espai, per a ells màgic, hi tenen totes les necessitats cobertes, ja siguin necessitats intel·lectuals (la biblioteca), espirituals (la capella), físiques (la piscina, el jardí), íntimes (la cambra pròpia, el despatx, l’oratori), socials (la sala de ball, el menjador) o climatològiques (l’ala nord, l’ala sud).

Tot, a més, està perfectament jerarquitzat: els senyors a la planta noble, els criats entrant i sortint per la porta del darrere i movent-se per passadissos -foscos i forrats de linòleum- que avancen en paral·lel als de la família -coberts de catifa-, els menuts a la nursery, els cavalls a les quadres, el vi al celler i els cavaliers King Charles a la falda de la mestressa a l’hivernacle.

Molts no-pijos es pregunten quina és la raó per la qual als palaus senyorials hi ha per tot arreu, penjats de les parets, tantíssims retrats d’estils que van des del Barroc fins al Modernisme, de tots i cadascun dels avantpassats de l’actual titular de la casa. La resposta, si es pensa una mica bé, és senzillíssima. Aquestes figures ancestrals i inquisidores que ho recorren tot s’encarreguen, amb la seva mirada severa, d’observar, regular i controlar des del passat els nous membres de la nissaga que cada cop que aixequen el cap, siguin al racó de la fortalesa en què siguin, es recordaran d’on venen i quina és la seva principal funció al planeta Terra, això és, la conservació del patrimoni i de l’espècie: del seu patrimoni, de la seva pròpia espècie, naturalment.