Marta Casals: “Cada català ha d’anar un cop a la vida al Museu Pau Casals”

Entrevista a la vídua d'un dels catalans més universals

COMENCEM POSANT LES CARTES SOBRE LA TAULA. Crec que Pau Casals és una de les figures més importants del món, m’enamora el seu exemple, la seva música, la seva sensibilitat, el seu compromís, els seus discursos. I sé que Marta Casals, que es va casar amb ell als 21 anys quan ell en tenia 81, és una figura cabdal. Quedo amb Jordi Pardo, director de la Fundació Pau Casals, i m’ho corrobora. “Està pendent de tot, té una vitalitat i energia imparable als 80 anys. A més, és una seductora, com ho era el mestre. Ahir era a l’Escolania de Montserrat i s’enamoren d’ella els nens, els mestres, els pares, tothom”.

Passaré un matí amb Marta Casals. Una entrevista d’una horeta abans de les nou del matí al seu hotel, i després l’acompanyo a Els matins de TV3, i aprofito les esperes per continuar gratant en aquest personatge que als Estats Units han declarat Living Legend (llegenda viva) per la seva feinada dirigint institucions musicals i fent d’ambaixadora.

La Marta, que a Puerto Rico adoren i encara anomenen Martita (he tingut la sort de corroborar-ho dues vegades), té una fixació. No pot ser que el Museu Pau Casals compti els visitants anuals en desenes de milers (prop dels 30.000 a l’any). Ella té un somni: que cada català vagi un cop a la vida al Museu, que és un centre inspirador dels valors universals, pacífics, solidaris i democràtics del mestre, i de la música com a eina sensibilitzadora.

M’entusiasma tant la idea que allà mateix, a la sala d’espera de TV3, amb el director de la Fundació, que ho activarà, l’ARA agafa el compromís que els seus 35.000 subscriptors liderin aquest reconeixement al mestre passant un dia al Museu. Per això oferim des d’ara un 2x1 en les entrades al nostre canal de subscriptors. Anem-hi tots, i fem-ho córrer.

I ara us deixo amb la llegenda viva Marta Casals i el seu entusiasme encomanadís.

Com ha anat la setmana a Catalunya?

Tot ha sigut molt bonic, estic molt contenta de l’entusiasme i l’afecte que sempre suscita el mestre, i amb ganes de fer coses boniques en nom seu. No per al seu nom, sinó en nom del mestre.

Però té l’espina que el museu podria anar millor…

El museu va millor cada vegada, però massa a poc a poc. Ara anem més de pressa. Però encara hi ha moltes coses per fer. No és un museu, és un centre d’inspiració entre cultures. Un centre de música i humanitat. La música és la més alta expressió del nostre desig de coses bones. O sigui que és vital en l’educació, això és el més important.

¿I creu que és perquè no és a Barcelona, que no el fem prou nostre?

No ser a Barcelona a vegades és difícil, però la gent va a tot arreu on vol anar. No hi ha excusa. Cada lloc té el seu encant.

¿Però no hi ha viatges regulars que portin al Vendrell, al Museu Pau Casals?

Catalunya és la tercera potència mundial en turisme. Barcelona té, entre els que dormen als hotels i als apartaments, uns 23 milions de visitants cada any. Hi ha una incapacitat manifesta per aprofitar aquest posicionament. I, a diferència de les primeres destinacions turístiques d’Europa, no té l’estructura per portar la gent als llocs. A la Catalunya Vella això ha estat més treballat. La ruta dels autobusos va a Montserrat, o al Museu Dalí, o a llocs que tenen nom i cognoms. Però no n’hi ha cap que passi per la Catalunya Nova. El problema no és del Museu Pau Casals, sinó també de Poblet o Tarragona. Si la gent va a Salzburg, pot anar al Vendrell.

Què podem fer pel museu?

Una de les coses que vull és que cada català en algun moment de la seva vida visiti el Museu Pau Casals. Per la inspiració i l’exemple que això pot donar als catalans per fer encara més coses. El museu et dóna una immersió en els seus valors. I comprens més bé el que ell ha fet i inspirat. El que ell espera que cadascun de nosaltres fem, de la manera que se’ns presenti la vida.

I quines idees tenen per fer?

El museu, que es va crear fa 15 anys, és un dels sis millors d’Europa dedicats a músics. Però podríem actualitzar-ne algunes parts i fer-hi canvis tecnològics. Apps que permetin fer la visita encara més personalitzada. I crear un espai on la gent pugui navegar, veure i escoltar les master classes, les declaracions. Aquesta part d’audiovisuals. Vam fer un projecte que és viure la música i emocionar-s’hi. Una altra qüestió fonamental del museu és el desenvolupament de les activitats que fem. Som el segon museu més visitat de les comarques tarragonines i el segon del Garraf-Penedès. Però això no ens deixa tranquils, perquè les xifres generals a la Catalunya Nova són relativament baixes.

El govern podria fer més?

La política no la conec prou, és molt difícil. Els polítics a vegades tenen idees però no poden fer el que volen. Tampoc els pots culpar gaire.

Però un compromís institucional més gran hi podria ser.

Sí. Amb el museu sí. Com a mínim que el visitin.

A Catalunya estimem molt el mestre però no el coneixem prou a fons.

Tots sabem qui és. És el gran patriota, naturalment, i tothom coneix El cant dels ocells i ja està. Falta que la gent conegui el context del que va ser i el que significa, que és el que és realment important. Un nom no és important. És el que significa, el que va fer, el que va voler, el seu pensament humà i espiritual, de caritat i compromís. Totes aquestes paraules que ell personificava es coneixen poc.

Repassem aquests valors del mestre. Vostès han fet un acte en suport dels refugiats. Aquest és un tema central.

Centralíssim. Per la seva activitat de fer concerts cada dia per aconseguir diners per ajudar els refugiats. Anar-se’n a l’exili, ajudar-los quan arribaven allà, que ho feien en uns camps de concentració. I trobar una manera de viure digna per a aquests refugiats. Demanar al món que ajudessin. Fer concerts benèfics, demanar a amics, a governs. Demanar justícia per a aquells que ningú defensava en aquell moment.

Si ara estigués viu i veiés el que està passant a Europa...

Estaria ajudant. Naturalment.

I veuria que no hem avançat gaire.

Ara hi ha més organitzacions que volen ajudar. Però el món no ha avançat. No és normal que la gent encara tingui la duresa i el cor dur com una pedra de no tenir compassió per aquesta gent.

I per què ho feia, això? Per què un gran músic atura la seva activitat? Per bondat, per justícia? Quin era l’esperit?

És una cosa que tothom té al cor. Només cal obrir-lo. Que fos músic, naturalment, amb una gran sensibilitat musical, és una de les coses per les quals el mestre vivia. Que la gent escolti música, aprengui, siguin músics. Això refina aquesta sensibilitat, l’art. La música, la pintura, la poesia. És una cosa que el mestre diu que porta a dins. Que la tanca perquè no vol veure o l’obre per ajudar. Això ve de la seva educació, el seu caràcter i el seu esperit. I és aquest esperit el que hem de sensibilitzar.

Però no està garantit que la música ens faci millors com a persones. Hi ha casos que ho desmenteixen.

No és garantia, no. Crec que la cultura sí que influeix a ser millor. N’estic convençuda. Tens una manera de vibrar, si ets músic, i si sents la música com Déu mana. Ara bé, si ho fas per fer-te veure i com ho fas de bé, no té cap valor ni benefici.

Què pesava més en Pau Casals, el patriotisme català o la defensa de la democràcia?

Primer de tot, l’ésser humà. Fos d’on fos. Naturalment era un gran català, però ajudaria un ésser humà fos on fos.

I la democràcia.

L’home ha de ser completament lliure per expressar-se. Però amb música, que deia ell. Ho tenim gravat moltes vegades. Sempre posava l’exemple quan fèiem un exercici d’expressió de música. Per què correu?, els deia. La música és expressar la teva fantasia. Fantasia amb ordre. Llibertat, democràcia, sempre amb ordre. No pots fer el que et doni la gana. Respecte i molta responsabilitat. No perquè li donés la gana de fer una cosa la feia.

Ara vostè està a punt de fer 80 anys, l’edat que tenia Pau Casals quan el va conèixer. Llavors ell en tenia 79, i vostè 20. Quina sensació té?

Com ell, no sento l’edat. Déu m’ha donat el privilegi de sentir-me jove i no com la vella que sóc. Estic rodejada sempre de gent jove, els més grans hauríem d’estar amb gent jove perquè se n’aprèn molt. I saps el que volen, i poden tenir magnífiques idees.

Una cosa que molts no entenem és que vostè deixés la carrera. Era una molt bona violoncel·lista i als 20 anys ho deixa tot per cuidar Pau Casals.

Sóc violoncel·lista però vaig comprendre de seguida que hi havia coses molt més importants per fer que la meva carrera. I ajudar a fer, en aquell moment. Havia tocat en concerts, i vaig poder tocar amb el mestre dirigint l’orquestra. Però després d’aquell concert ja havia arribat al súmmum, ja no calia fer més.

I no ha tocat més el violoncel?

Vaig tocar dos o tres anys a casa, només per plaer, i després ja no l’he tocat mai més. Sóc músic de totes maneres, havent viscut el món del violoncel i dirigit escoles. Encara dono classes magistrals de violoncel i música de tant en tant. Però no el toco. Parlo de música, interpretació, sonoritat, vibrato.

I no ho necessita?

Estic tan involucrada en música que no.

I escolta música?

Sobretot concerts. Vaig a concerts que m’interessen de gent que no conec, que m’agrada molt. Per estar al dia. Una persona no es pot tancar dintre de la seva capsa. Hem d’estar oberts.

¿El que va fer pel mestre ho faria un home per una dona? ¿O hi ha un component femení de cuidador?

He vist exemples no musicals en què el marit ho ha fet per la seva dona. Però és més rar, sí. Si una persona és generosa i creu en el que està fent potser ajuda millor deixant de fer les coses que està fent.

¿I el seu segon marit va entendre sempre que seguís sent la vídua de Pau Casals?

Sí. I això que vaig tenir un segon marit extraordinari. També havia conegut el mestre quan era molt jove. Va ser el solista més jove al primer festival, i el mestre l’admirava molt. I vaig tenir la sort de casar-me amb una persona amb qui teníem el mateix afecte per Pau Casals.

Va mantenir l’ordre als cognoms, es diu Marta Casals Istomin, del segon marit, Eugene Istomin.

Sí. I també procuro preservar la seva obra. Ara acaba de sortir un àlbum de Sony Classics de no sé quants discos de l’Eugene, unes 40 hores de música fent de solista en concerts de Chopin, Brahms. I sortirà un altre àlbum amb el trio.

Queda algú que li digui Martita?

M’ho diu la gent que m’ha conegut a Puerto Rico. Després d’això ja sóc la Marta.

Ell li deia Martita?

Sí, Martita i a vegades “nena”. I jo a ell “ lindo ”.

Va molt a Puerto Rico?

Aquest any, que estic involucrada en coses de Puerto Rico, amb el record del mestre i altres coses que s’estan fent, hi vaig cada mes. Si no hi vaig les coses no van tan de pressa. I ara tinc poc temps per fer les coses, em convé que tot vagi ràpid.

Trobo que té molta energia.

Sí. Gràcies a Déu.

I aquesta història d’amor tan curiosa, amb 60 anys de diferència, no devia ser fàcil...

No era una situació de cada dia. Tot va anar molt de pressa. Gràcies a Déu no vam prendre una mala decisió i vam tenir una vida molt feliç i fructífera.

Qui ho tenia més clar, vostè o ell?

Ni me’n recordo. Ni me’n vull recordar. Tot va anar molt bé.

Era un bon mestre per als músics?

Molt. Sempre portava la vida dintre de la música. Sense parlar molt però amb frases impactants com la que he dit.

I era exigent.

Buf! Fer una cosa bé, per a ell estava bé. Però fer una cosa excel·lentment i cada vegada millor, no només amb la música, és una altra cosa. Si vols fer un acte fes-lo sempre tan bé com sigui possible. No el facis com el del costat. Era molt exigent amb l’excel·lència.

Potser són més coneguts els seus discursos que la seva música...

Em sembla bé, perquè és un moment important, impactant, al final de la seva vida, i el coronament d’una vida. Va anar tres vegades a les Nacions Unides. Li van donar la primera medalla. I va fer tot el que ja sabem que va fer. Va dir tantes coses tan importants en tota la seva vida! Caldria fer un recull de frases del mestre, musicals i humanes. N’hi ha moltes.

Ho portava escrit?

No. Li sortia del cor. Però són frases contundents.

Com és per a vostè, Marta, això de ser declarada als Estats Units una llegenda viva? Com es porta, com se sent?

Em va agafar per sorpresa quan em va cridar el president de la Library of Congress, que és una gran personalitat. Havíem tingut relació a la junta del Kennedy Center, i en altres coses. És un gran honor. El que he fet ho he fet perquè he sentit l’obligació de fer-ho. Però és un focus que no m’esperava.

Ha dit moltes vegades que el més important que ha fet és cuidar el mestre. Però ha fet moltes altres coses, sobretot aquests anys als Estats Units.

La primera vida era dedicada completament a ell, els primers 16 anys. I després naturalment la preservació d’aquestes coses la faré fins que mori. Però he fet moltes coses. He dirigit centres de cultura, i d’educació. He sigut ambaixadora dels Estats Units en temes culturals. A la Unesco també he fet molta feina.

¿Ser Living Legend l’ha ajudat a treure’s l’espina de ser només l’ombra de Pau Casals? O ja li estava bé?

No m’he sentit mai a l’ombra de ningú. ¿I què hi ha millor que estar a l’ombra de Pau Casals? No m’hi he sentit perquè era un home a qui m’havia dedicat completament, però em deixava fer. No era opressiu. Hi ha homes que ho són, però ell no. I el que he fet, que era cuidar-lo, ajudar-lo i cuidar la seva obra, ha sigut un plaer.

No ho ha viscut mai com un sacrifici personal, doncs.

Mai, mai. Cada vegada feia més i més. Ell em tenia confiança, ho discutíem tot. I com més em deixava fer més aprenia jo. Ell estava sempre al costat prenent notes de tot.

¿Se sent porto-riquenya, americana, catalana?

El mateix que el mestre. Porto-riquenya primer, i una persona que estima el món i se sent com a casa a tot arreu. Som humans tots.

Però viu a Washington. ¿I si el president és Donald Trump?

No em preguntis sobre això, sisplau. És increïble el que està passant als Estats Units. No vull ni comentar-ho. Però tinc esperança encara que la raó i el bon sentit de la gent apareguin a temps.

On és més conegut, Casals?

A Puerto Rico, als Estats Units. A França. A tot Europa. És un referent. No és possible ser músic i no saber qui és Pau Casals. I encara que no va anar a Rússia des del 1917, perquè quan va començar el comunisme va dir que no hi tornaria més, també allà el segueixen. I a Sud-amèrica. I al Japó! L’adoren, allà. És on es fan més concerts i es venen més discos. Com a col·lectiu, els japonesos hi tenen línia directa i és un moviment increïble. Han adoptat la música occidental de manera extraordinària. El viatge del mestre allà, l’any 61, va generar una petjada cultural extraordinària. Després de la desfeta del final de la Segona Guerra Mundial, per a ells la visita del mestre va ser com un catalitzador a nivell intel·lectual, artístic i creatiu. I, de fet, hi ha un estol de deixebles de Pau Casals. Iwasaki va estar amb nosaltres fa uns mesos. I ara un fill de l’Akira Inoue, també deixeble, vindrà a l’auditori en un projecte col·laboratiu, Renga, de poesia, fet i organitzat com a homenatge a Pau Casals i amb El cant dels ocells com a himne universal del Japó cap al món.

¿El violoncel té el reconeixement que mereix com a instrument?

Pau Casals va ser el primer que el va posar com a instrument de solista. Ara és tan important com el violí i el piano. Hi ha magnífics violoncel·listes. És part de la vida.

Què té el violoncel?

És l’instrument que reflecteix millor la textura de la veu humana. La sonoritat de la veu masculina i femenina. Els altres són més aguts, més estridents. Però és el que s’assembla més a la veu humana. Té més matisos i sonoritat.

I és difícil?

La dificultat és alta. Quan vols fer una cosa bé tot és difícil. Però has de tenir la inspiració, l’amor i el talent. El mestre deia que Déu et dóna el talent però tu l’has de cuidar i desenvolupar-lo fins al màxim grau d’excel·lència.

La mare de Pau Casals era porto-riquenya.

El meu oncle va ser la persona que va recordar que la mare del mestre havia nascut a Puerto Rico. Va ser ell el primer. Em va portar quan tenia 13 anys al segon Festival de Prades, l’any 51. Era un gran melòman. I volia que conegués el millor violoncel·lista del món. Vam venir i tenia 13 anys, i li van portar una muntanya de fotos de la seva família de Puerto Rico.

Però Pau Casals no havia estat mai a Puerto Rico. ¿Hi va anar amb vostè per primera vegada?

Sí. Ell deia que la seva mare li parlava sempre de Puerto Rico, i ell li deia que per què no hi anaven. Però en aquella època anar a Puerto Rico era perdre un mes per arribar i un per tornar, i deien que estaven molt ocupats. I li deia que ella ja es quedaria amb els seus records de Puerto Rico.

I quin any hi van anar per primer cop?

El 1955. Un any després que arribés com a deixeble. El 54 vaig acabar la high school i el college al mateix temps a Nova York, a l’estiu. I vam venir al novembre.

I quant de temps hi van viure?

Passava la meitat del temps en un lloc i l’altra a l’altre. Quan ens vam casar ja era normal que féssim meitat i meitat.

¿Els pares podem fer més perquè els nens visquin la música?

Abans hi havia tots aquells concerts d’assaig general de les orquestres, per als nens. I els pares els hi portaven perquè trobaven que era una cosa important. Ara ja no. A Amèrica encara es fan. Encara hi vénen però no tant.

El mestre volia que la música arribés a tothom.

Feia concerts populars a totes les places. Sempre música clàssica, alguna peça més important i altres més lleugeres. I, a més, havia creat l’associació obrera de concerts perquè tothom pogués anar per pocs diners als mateixos concerts que gent que pagava molt per la cadira. Ho va fer a Barcelona, quan tenia l’orquestra Pau Casals. I a Puerto Rico també. Teníem escoles, assajos, sempre el vessant pedagògic.

Què creu que ens falta per educar més en l’art i en la música?

Una gran immersió. Dintre de l’educació, és molt el que representa i pots fer i explicar amb l’art i la música. Els nens són un miracle. Els has d’ensenyar no que dos i dos són quatre, sinó que pots fer això, que has de cultivar allò. Els nens l’estimaven moltíssim, es quedaven embadalits. Cal inspirar-los, sobretot. Inspiració amb l’ideal de sempre de superació. Amb exigència.

Sent tan partidari de l’educació, que la paraula amb què designem Pau Casals sigui “mestre” és bonic i és just.

I tant, ja ho crec.

El + vist

El + comentat