Entrevista
Diumenge 16/12/2018

Gustau Nerín: “Els catalans posseïen moltes terres a Guinea i van tenir el monopoli d’evangelitzar la població”

Entrevista amb l'antropòleg català especialitzat en l'estudi del colonialisme espanyol a l'Àfrica

Text: Mònica Bernabé / Foto: Cèlia Atset
8 min
Gustau Nerín: “Els catalans posseïen moltes terres a Guinea i van tenir el monopoli d’evangelitzar la població”

Els guineans saben situar perfectament en un mapa on és Espanya, Catalunya i fins i tot Barcelona. En canvi a Catalunya potser a molts els costaria indicar on és exactament Guinea Equatorial -més enllà de saber que és en algun lloc de l’Àfrica- o dir-ne la capital. “Em preocupa perquè denota la poca assumpció colonial que tenim. És com si ens en volguéssim desvincular i només presentar-nos com a víctimes, en lloc d’analitzar el paper que hi vam tenir”, opina Gustau Nerín, possiblement el màxim expert en Guinea Equatorial del nostre país: hi va viure durant set anys, però també hi va obrir la primera llibreria que va existir en aquest país africà, i és autor de llibres com Guinea Equatorial, història en blanc i negre o La última selva de España. Ara que Guinea Equatorial ha commemorat el cinquantè aniversari de la seva independència, que va tenir lloc el 12 d’octubre del 1968, repassem amb Nerín com va ser aquest passat comú amb la que va ser colònia espanyola gairebé un segle durant el qual els catalans hi van tenir un paper cabdal. Eren els propietaris de bona part de les plantacions, controlaven les exportacions de cacau -que bàsicament es desembarcava a Barcelona- i es van encarregar de l’evangelització de la població local, que tractaven com si fossin salvatges que calia reeducar. Potser l’empremta catalana va ser més important del que ens pensem.

Quin rol va tenir Catalunya exactament a la colònia de Guinea?

Els catalans van tenir molta importància entre els anomenats finqueros, que posseïen les terres a Guinea i es dedicaven a l’exportació de cacau i, per tant, eren un sector molt estratègic. D’aquí ve que algunes finques emblemàtiques de Guinea s’anomenessin La Montserratina o La Barcelonesa. El cacau representava més del 90% de les exportacions de la colònia, i bàsicament es desembarcava a Barcelona. De fet, és simptomàtic que l’agrupació de plantadors de Guinea, que era l’organisme de representació dels colons, tingués la seu a Barcelona. Així mateix s’exportava cafè i fusta, però en menor mesura, que també es desembarcava a la capital catalana. I es va fer un intent d’exportar alguns productes tropicals, com el coco i la iuca, però no van tenir èxit perquè el preu resultava desorbitat. Amb tot, les relacions comercials eren molt importants. Els catalans gestionaven les grans i mitjanes empreses en aquest país africà.

A part del sector empresarial, ¿vam tenir pes en algun altre camp?

Sí, els claretians i les concepcionistes, que són dos ordes amb seu a Barcelona, van tenir el monopoli de l’evangelització a Guinea fins gairebé els últims moments de la colònia. I tenint en compte que Espanya era un estat nacional catòlic que concedia bona part de l’ensenyament públic als religiosos, això va ser molt important. Els claretians catalans van ser absolutament intransigents amb la cultura, les llengües i els costums locals, i van tenir influència en les directrius polítiques que es prenien a la colònia. És significatiu que el primer bisbe de Guinea fos un tal Coll Armengol, un home molt conservador de la plana de Vic.

I per què Catalunya va ser tan rellevant a Guinea?

Té la seva lògica. Els catalans eren un dels grups predominants en l’economia d’ultramar i marítima i, per tant, és lògic que grans empreses catalanes arribessin a Guinea al segle XIX, quan Espanya l’estava colonitzant. Algunes d’aquestes empreses ja havien estat a Cuba anteriorment. D’altres simplement tenien experiència en el comerç ultramarí. Pel que fa als religiosos, va ser gairebé una loteria. El govern espanyol buscava un orde que es dediqués a evangelitzar Guinea, i els claretians, que fins aleshores no havien fet cap missió fora de Catalunya, s’hi van oferir. Després es van adonar que necessitaven un orde femení per evangelitzar les dones, i van cridar les concepcionistes.

Aleshores hi devia haver molts catalans a la colònia.

Sí, bastants, sobretot en proporció a la població de Guinea. La colònia tenia uns 200.000 habitants, i va arribar a haver-hi 14.000 espanyols, dels quals un 25% eren catalans. Això és una proporció molt alta per a les colònies africanes, una proporció de blancs totalment desmesurada. Per als guineans resultava molt perceptible.

¿Queda algun llegat català en aquest país?

Alguna cosa, però no és un llegat dominant. Per exemple, les catedrals de les ciutats de Malabo i de Bata van ser construïdes pels catalans, i el plat d’honor als casaments a Guinea és la paella. La Moreneta és també la patrona en alguns pobles del país i li reten culte. I fins i tot hi ha alguns catalanismes en l’espanyol que parlen els guineans. Per exemple, diuen más más en lloc d’ además, que és una clara traducció del català a més a més. Hi ha altres expressions molt calcades del català, que segurament són catalanismes perquè molt dels metges de la colònia eren capellans catalanoparlants de la muntanya, amb un nivell d’espanyol molt baix.

Quina relació tenien els catalans amb la població local?

Guinea era un estat colonial basat en una barrera racial i una legislació completament segregadora. Hi havia una legislació de possessió de terres per als blancs i una altra per als negres. Una llei laboral per als blancs i una altra per als negres. Els seients del davant dels autobusos estaven reservats per als blancs, i a les ciutats hi havia un barri on només hi podien viure ells. La discriminació era absoluta. Els africans que no tenien certs privilegis necessitaven un permís especial per sortir del seu poble, i el país era ple de barreres i calia ensenyar aquest document per moure’s d’un lloc a l’altre. Els negres estaven sotmesos a treballs forçats, fins al punt que era il·legal que un blanc descarregués un camió perquè es considerava que era una feina indigna d’ell.

¿Aleshores quin tracte rebien els treballadors de les finques?

Curiosament a les finques hi treballaven pocs guineans. Només n’hi van treballar a les dècades de 1910 i 1920. Després els propietaris de les terres es van adonar que hi havia molt poca mà d’obra a Guinea, i si es mobilitzava tota la gent a les finques la resta del país quedava pràcticament despoblat. Per això es va optar per portar-hi treballadors estrangers. Sobretot en l’últim moment de la colònia, la majoria dels treballadors eren nigerians. Va arribar a haver-n’hi fins a 50.000, que són moltíssims per a un país de només 200.000 habitants.

Quin tipus d’educació hi van impartir els religiosos catalans?

Van intentar que els nens abandonessin els costums autòctons, que consideraven salvatges i intolerables. O sigui, intenten que l’escola sigui una barrera entre el nen i la seva família. Amb tot, el nivell educatiu és molt baix. Molts nens surten de l’escola sense ni tan sols saber llegir, excepte els anomenats fernandinos, que podien tenir accés al sistema d’educació dels fills dels colons, que era d’un nivell alt.

Qui són aquests ‘fernandinos’?

Són una burgesia que existeix a Guinea abans que arribin els espanyols. Tenen plantacions i es dediquen al comerç de l’oli de palma. El govern espanyol va optar per negociar amb ells i els va donar uns certs privilegis. Així crea la figura de l’anomenat emancipado, que és un negre que té drets similars als dels blancs. Per exemple, poden anar als llocs on van els blancs i fins i tot viatjar a la metròpoli.

Per tant, excepte aquests privilegiats, la resta de la població rebia una educació pèssima.

El colonialisme espanyol és absolutament aculturador. D’una banda, hi ha una obsessió per canviar les formes culturals autòctones perquè es considera que són uns costums salvatges. I de l’altra, es desconfia que aquests africans puguin ser algun dia com els blancs. Per això podem dir que es crea un sistema paternalista. O sigui, es crea un sistema educatiu intermedi, que no és ni el dels blancs ni l’educació tradicional, que està destinat a transformar la mentalitat dels negres, però deixant-los en una situació d’inferioritat respecte als blancs. Això només canvia quan s’acosta la independència de la colònia.

Per què?

L’any 1959 els espanyols s’adonen que la colònia s’haurà d’independitzar algun dia, i que no hi ha gent formada. Aleshores permeten que els negres puguin accedir a l’educació dels blancs, fer el batxillerat i fins i tot anar a la universitat. Però tot això es fa massa tard. Quan va arribar la independència, els africans acabaven d’entrar a la universitat i encara no s’havien titulat. Per tant, no es poden incorporar a gestionar el nou estat.

I els ‘emancipados’ no el podien gestionar?

Eren molt pocs. Eren guineans que havien estudiat a Barcelona, però eren una minoria molt petita.

Llavors, ¿qui es va fer càrrec del nou estat?

En un primer moment certs funcionaris espanyols es queden a Guinea per fer-se càrrec del nou estat i s’intenta arribar a un acord econòmic. Cal tenir en compte que Guinea tenia una economia que depenia completament d’Espanya i que va créixer molt als anys 60 perquè el pressupost de la colònia es nodria del pressupost general de l’estat espanyol, que li enviava recursos suplementaris, en un intent d’apaivagar el nacionalisme guineà. A més, el primer producte d’exportació era el cacau, que comprava Espanya. Per tant, si Guinea es quedava sense gent formada, sense el comerç del cacau i sense les subvencions de Madrid, es podia ensorrar immediatament.

I què va passar?

Espanya es volia desprendre de la colònia com més aviat millor, no s’hi volia gastar més diners. El març del 1969, pocs mesos després de la declaració d’independència, hi ha una crisi molt forta entre Espanya i Guinea, i Madrid evacua gairebé tots els espanyols de la colònia amb vaixells i avions militars, i un pont aeri d’Iberia.

Què va passar amb les finques com la de La Montserratina?

Els individus més forts del nou règim es van apoderar de la majoria d’aquestes finques i de les antigues cases dels blancs. Inicialment es van intentar mantenir algunes plantacions de cacau amb treballadors guineans, però problemes de gestió van fer caure la producció a poc a poc.

¿La segregació legislativa es va eliminar aleshores?

El colonialisme espanyol es va encarregar de liquidar els poders tradicionals de les assembles locals que hi havia a Guinea. L’únic poder que va quedar va ser el del governador, que era el representant de Franco a la colònia i tenia el poder absolut de fer el que volgués: des d’executar algú fins a empresonar-lo o desterrar-lo. Quan un guineà arriba al poder i encapçala el nou estat guineà vol el mateix que l’antic governador. O sigui, el control absolut i que ningú li retalli els poders. Per tant, hi perdura el model d’un estat colonial.

¿Aquest nou estat va crear alguna infraestructura?

Jo vaig anar a Guinea per primer cop als anys 90 i les infraestructures que hi havia eren bàsicament les colonials. Pràcticament no s’havia fet res. O sigui, eren unes infraestructures pensades per exportar el cacau, la fusta i el cafè. La situació, però, ha canviat radicalment aquests últims anys.

En quin sentit?

S’ha trobat petroli en quantitats ingents, i ara les infraestructures es pensen per al petroli. Per exemple, el port que hi ha a Malabo no és un port pensat per a la població sinó per a les empreses petrolieres que l’exporten, i que són bàsicament nord-americanes. Els seus treballadors viuen en una mena de ciutats tancades. Agafen l’helicòpter, van a la plataforma petroliera i hi tornen. No coneixen cap guineà ni consumeixen productes guineans.

O sigui, repeteixen el model colonial.

Exactament. En aquestes ciutats tancades només hi viuen blancs. Els únics negres que hi entren són cambrers, personal de seguretat i dones de la neteja.

Suposo que amb tot aquest llegat els guineans no deuen tenir gaire bona percepció dels espanyols.

Fins a l’any 2000 els guineans tenien una fixació amb Espanya, que contrastava molt amb l’absència total de coneixement que tenien els espanyols sobre Guinea. Per exemple, els guineans veien Televisió Espanyola cada dia, rebien els manuals educatius d’Espanya i estudiaven la història d’Espanya a l’institut. Per tant, només tenien referents hispans. Ara, amb el petroli, això s’ha relativitzat molt. Ja no només tenen Espanya com a referent i, en aquest sentit, el petroli ha tingut un aspecte molt sa.

stats