U n cartell de llautó dona la benvinguda als pocs visitants -la majoria periodistes o cooperants- que posen els peus al cementiri més desolat de Tunísia. Un mateix missatge es repeteix escrit en sis llengües diferents, l’última, el castellà: “ Cementerio de los desconosidos ”. Aquí reposen les restes dels immigrants morts que els pescadors troben a alta mar, o els cadàvers dels quals, sovint desmembrats, la Mediterrània ha escopit a les platges del sud del país magribí. Al voltant del cementiri, sense ni tan sols la separació d’un mur, s’estenen un parell de braços gegants compostos de deixalles. Aquest és l’antic abocador de la ciutat de Zarzis, situada a uns 60 quilòmetres de la frontera líbia. És l’únic emplaçament que va atorgar l’Ajuntament.

La humil necròpolis és obra de la immensa humanitat d’un sol home: Chams Eddin Marzoug, un pescador a l’atur de 52 anys. “Fins al 2004, els immigrants eren enterrats en un racó del cementiri municipal. Però quan el nombre es va desbordar, les famílies es van negar a acollir-ne més“, explica, mentre esquiva tombes amb una lleugera coixesa. Des de llavors, ell, sempre ell i només ell, s’encarrega d’anar a l’hospital a buscar els cadàvers, de traslladar-los a l’improvisat fossar com pot, de vegades en una ambulància, d’altres en el camió de les escombraries, i de donar-los sepultura. Segons els seus càlculs, aquí reposen eternament més de 300 somnis d’una vida digna que es van transformar en malson.

El dret a un enterrament digne

“Tot ésser humà ha de tenir el dret a una enterrament digne. Encara que la seva identitat sigui desconeguda i no tingui una família per vetllar-lo. Ho hauria de fer el govern, però com que no assumeix la seva responsabilitat, ho faig jo”, comenta el pescador humanitari. Al principi, les autoritats tunisianes dipositaven les restes dels malaurats emigrants en un racó, en una fossa comuna. Indignat per aquesta ofensa a la moral, Chams Eddin va decidir encarregar-se de proporcionar un espai propi per a cada un d’ells. La tasca no és fàcil, ni físicament ni psicològicament. “És dur. De vegades els cadàvers arriben a la platja en un avançat estat de descomposició. Una imatge que no podré oblidar mai és la dels cadàvers d’una mare i un fill que van arribar a la platja agafats pel braç. Ni la mort els va separar. I així, junts, els vaig enterrar jo”, recorda.

“Les boies grogues i negres en forma de cor simbolitzen la germanor entre humans, independentment del seu color de pell. Les ampolles d’aigua a l’interior, totes pertanyents a immigrants, representen la vida”, explica Mohsen, un funcionari de correus jubilat amb una retirada a Günter Grass que ha convertit el jardí de casa seva en un petit museu de la immigració amb el material que troba al mar. Aquest simple memorial fet de boies i ampolles va ser idea seva. Com tot en aquest cementiri, és fruit de la bona voluntat i la manca de recursos.

Un cap de setmana de fa poc, l’ONG tunisiana Alarmphone, que es dedica a rebre trucades d’immigrants en situació de perill a alta mar i d’avisar els equips de rescat corresponents, va reclutar una desena de voluntaris per endreçar i dignificar el lloc. Quan van arribar-hi, el cementiri no era més que una llengua de terra, d’uns 50 metres de longitud, puntejada per les escombraries i petits monticles, alguns gairebé imperceptibles, d’altres coronats per un maó o una pedra. “Els últims dies hi va haver fortes pluges, i van remoure la terra i les escombraries”, lamenta resignat Chams Eddin, vestit amb una armilla, unes ulleres de sol i un barret amb l’ala dreta aixecada que li donen un cert aire d’explorador.

El grup de joves solidaris, que inclou europeus i tunisians, neteja primer la terra amb rasclets i pales, una escena que capta amb la seva càmera una documentalista francesa que prepara un film sobre el lloc. Després, arreglen les tombes. Flascons, soles i vidres trencats s’alternen amb algun os humà. Però el material dominant és el plàstic. Les deixalles del consumisme es barregen, aleatòriament escampades, amb les restes dels cossos superflus per a l’economia global. I això passa als afores d’una ciutat del marginat sud tunisià, a prop de la platja però lluny dels complexos turístics plens ara d’obrers russos.

Els cooperants han portat de Tunis una làpida per a l’única ànima amb una identitat coneguda. “Rose-Marie, Nigèria, 2017-05-27”, diu. “La vaig conèixer poc abans de pujar al vaixell que ens havia de portar a Europa. Llavors, ja estava malalta, no sabem de què. Potser d’una malaltia que li van transmetre a Líbia els seus violadors. Era una bona dona”, recorda Jakob, un jove senegalès de 27 anys, amb rastes i ulleres de sol. En una breu cerimònia, fa un discurs sobre la seva companya de viatge, amb la resta de voluntaris al voltant de la tomba. Un cop acabada, en Jakob es retira uns metres i s’eixuga una llàgrima. La nau de rescat va arribar a temps per als més de 150 tripulants de l’embarcació clandestina, excepte per a Rose-Marie.

El teatre dels polítics

L’arribada de l’alcalde de Zarzis interromp momentàniament els treballs. Chams Eddin no li fa cas. “Mai ve per aquí, ni li importa el cementiri. M’imagino que s’ha deixat caure per aquí per sortir al documental -mussita desenganyat-. Per aquí han passat molts polítics i també institucions internacionals. Tots em prometen ajuda, però després passen les setmanes i els mesos i no en sé mai més res, d’ells”, rebla. L’últim dignatari que es va passejar pel cementiri, fa quatre mesos, va ser l’hiperactiu i mediàtic ambaixador francès. Les seves paraules també se les va emportar la brisa marina. Més esperança suscita en Chams Eddin el compromís dels joves voluntaris que li donen un cop de mà: “El gest d’aquests joves, de nacionalitats diverses, m’ha emocionat. Han vingut des de Tunis especialment per ajudar-me”. Aquests nois i noies estan planejant fer una col·lecta per poder comprar un terreny en el qual ubicar un nou cementiri. L’actual ja està desbordat. Només hi ha un forat a terra per a una víctima més. “Hem parlat amb un pagès propietari d’un terreny molt a prop del mar. Les condicions són molt millors, és més a prop del mar i no d’un abocador. A més, podria tenir accés a llum i aigua”, comenta la Maggie, una jove alemanya que va arribar a Tunísia per treballar com a voluntària en el vaixell de l’ONG Sea Eye durant uns mesos i, en acabar, va decidir establir-se temporalment al país magribí.

Després de diverses hores de treball, la porqueria ha desaparegut del cementiri. Els monticles de terra han crescut i s’han multiplicat. I en el perímetre del recinte hi ha ara una filera d’arbres i alguna flor trasplantada. “Quan creixin, aquests arbres compactaran la terra i protegiran el cementiri dels despreniments d’escombraries. Això ja té una altra pinta. Ara sí que sembla un veritable cementiri -reflexiona satisfet Chams Eddin en veu alta-. Ells no tenen família, només em tenen a mi. Fins a l’últim sospir de la meva vida em consagraré a ells, a donar-los una sepultura digna”, proclama emocionat. De la seva altra família, la biològica, dos fills van emigrar clandestinament a França, el gran fa un any i mig, i el petit, l’estiu passat. El fet que hagin tirat endavant li ha tret un pes de sobre, ja que ell malviu amb feinetes de jornaler que li van sortint gràcies al suport de les seves amistats. Cap dels nois el va informar dels seus plans abans del viatge clandestí. Sabien que el seu pare no ho aprovaria.