M olt de tant en tant tenim l’oportunitat de guipar pel forat del pany i descobrir paisatges que no van ser pensats per als nostres ulls. Fa poc vaig estar a punt de perdre’m una magnífica exposició que, malgrat la seva modesta mida, ens ensenya una Barcelona íntima i desconeguda. Es diu La ciutat ideal, cinema amateur a l’Eixample 1923-1939, i la poden anar a veure fins al dia 20 d’aquest mes a la Casa Elizalde del carrer València. La mostra s’ubica dins del projecte Finestres de la memòria, que pretén recollir i digitalitzar un fons de films domèstics relacionats amb la ciutat. La seva comissària, l’especialista en fotografia antiga Núria F. Rius, ha dibuixat un recorregut històric molt interessant a partir d’un recull de filmacions casolanes conservades a la Filmoteca de Catalunya. Una visió ideal de la ciutat i de qui la filma, que ens acosta als estats d’ànim, les transformacions socials i les preocupacions dels barcelonins entre el regnat d’Alfons XIII i els primers mesos de la postguerra.

Les pel·lícules que es projecten estan fetes en excursions i sortides lúdiques per una ciutat que viu un període d’expansió, amb nous espais d’oci, noves maneres de relacionar-se, nous codis de convivència. Mostren panoràmiques, i sobretot persones que no saben com posar-se davant de la càmera cinematogràfica, enlluernats i immòbils davant d’un objectiu que confonen amb el de la fotografia. Documenten el pas del cinema professional a l’amateur, gràcies a la càmera Pathé Baby, la primera pensada per a aficionats. Amb ella, persones anònimes van filmar la ciutat. Evidentment, no tota. El veïns benestants de l’Eixample es retraten a ells mateixos i la seva ciutat burgesa. No hi ha rastre de les xemeneies de les fàbriques, de les barriades obreres o dels suburbis de barraques. El que es veu reflecteix els ideals de les classes mitjanes: el trànsit per la plaça Catalunya, una família divertint-se per Montjuïc, la rua de Carnestoltes pel passeig de Gràcia o una vista aèria des de l’avió del Tibidabo. S’han posat de moda els viatges, s’hi veu una excursió a la Puda de Montserrat, un passeig en vaixell o un viatge a París i a Nova York. A vegades la càmera fins i tot agafa un punt de vista historicista, i retrata la proclamació de la Segona República o la repressió dels Fets d’Octubre, de l’any 1934.

Segurament, el plat fort d’aquesta sessió de cinema és la pel·lícula Quan la gana apreta, 46 minuts d’imatges rodades a Barcelona entre el 1938 i el 1940. Comença amb una família al voltant de la ràdio, escoltant clandestinament les notícies de l’emissora franquista. Després, un comitè comunista confisca les joies a la mestressa de la casa. Vistes de la plaça Catalunya amb aspecte soviètic durant els mesos finals de la guerra, cartells de propaganda i refugis antiaeris. El 26 de gener de 1939 retrata l’entrada dels franquistes: quan ho sap la pobra dona trenca la cartilla de racionament republicana, eufòrica. Misses públiques, morts a les carreteres, missatges contra el comunisme i les façanes guarnides amb propaganda dels vencedors. Llavors la filmació agafa un rumb inesperat i es veuen captaires al carrer, una àvia amb un tros de pa, misèria, gana i mercat negre. En una ciutat sense diners, torna el troc. Amb el títol de Canvis freqüents, es mostra com s’intercanvien patates per arròs, dos ous o un pot de llet condensada per 25 pessetes, i un pa per unes espardenyes. L’última imatge és la dels homes de la casa a dalt al terrat, estellant les cadires per escalfar-se. Tota una lliçó de memòria filmada sense els filtres i les restriccions del moment, pensada per visionar en família, ara rescatada de l’oblit a la Casa Elizalde.

[Fragments de les pel·lícules ‘Exposició Internacional de Barcelona: Família a Vallvidrera’ (1929), d’autor desconegut; ‘Nens jugant sota l’arc de Triomf (1929), d’Amadeu Real Vallès i cedida per Mercè Fossas; ‘Proclamació de la República i altres fets polítics’ (1931-1934), de Modest Solsona Roca, i cedida per l’Arxiu Modest Solsona; i ‘Exposició Universal’ (1929), de Modest Solsona Roca i cedida per l’Arxiu Modest Solsona. Totes les pel·lícules amateurs pertanyen al fons de la Filmoteca de Catalunya]