El matí d’un assolellat dilluns d’abril prop d’una quinzena d’activistes vinguts de tota la província de Gafsa es van citar a la seu de la UGTT, el sindicat més poderós de tot el món àrab. El seu objectiu era plantar la primera llavor d’un potent moviment ecologista a la conca minera tunisiana, una regió amb un llarg historial de protestes socials. El seu mirall és la societat civil de Gabès, capital del sud del país i, probablement, la ciutat més contaminada de tot el mar Mediterrani. Allà, milers de persones fa mesos que es manifesten periòdicament per forçar les autoritats a limitar una densa pol·lució que les últimes tres dècades ha provocat la mort d’un incomptable nombre de persones, per càncers i malalties respiratòries.

Una característica uneix les dues regions, separades per 150 quilòmetres: són els principals centres de la indústria nacional dels fosfats, un mineral imprescindible per fabricar, entre altres coses, adob i detergent. Amb la caiguda del turisme, els fosfats s’han convertit en un sector encara més vital per a Tunísia, ja que suposa el 4% del seu PIB i el 10% de les seves exportacions. A les muntanyes de Gafsa, a prop de la frontera amb Algèria, s’extreu el mineral i es purifica. A Gabès es processa i s’exporta a través del seu port. Les dues activitats es fan amb uns estàndards de seguretat i protecció ambientals molt baixos. L’últim d’una llarga llista d’accidents va tenir lloc fa prop d’un mes en una fàbrica de Mdilla, a la conca minera. “Es va produir una fuita d’òxid de sulfur que va provocar un centenar de ferits amb problemes respiratoris i cutanis”, explica Ali Dragba, president de l’associació per la defensa del medi ambient del poble afectat.

Abdul·là Zerli, un home de mirada aquosa i aspecte fràgil, està considerat l’activista ambiental més veterà no només de la regió de Gabès, sinó de tot el país sencer. “Quan vam començar la nostra tasca, el 1975, ningú havia sentit a parlar de l’ecologisme a Tunísia, i a Europa tot just començava. Però a base de veure com la pol·lució afectava el desenvolupament de la zona, i provocava malalties, la gent ha començat a prendre consciència del problema”, sosté Zerli. Durant la fèrria dictadura de Ben Ali, totes les protestes estaven prohibides, també les de tipus ambiental. Després de la revolució tunisiana del 2011, es va produir una explosió de protestes socials, però les de tipus socioeconòmic són les clarament predominants.

La croada dels activistes ambientals no és gens fàcil. Situades al sud marginat del país, tant Gabès com Gafsa compten amb una taxa d’atur força superior a la mitjana estatal -un 15%-. En el cas dels joves diplomats, a les dues regions s’eleva per damunt del 40%. Per això, durant molt de temps la contaminació s’havia considerat un mal menor. Però les coses estan canviant. “No s’ha de plantejar el desenvolupament en contradicció amb el dret a la salut. La factura que estem pagant és massa elevada”, rebla Yousef Tabbabi, líder d’un grup d’aturats que va bloquejar el transport de fosfats durant mig any per exigir feina al govern. Tabbabi sap de què parla. Amb 32 anys pateix un tumor cerebral benigne. “Hi ha molts joves, i fins i tot nens, amb tumors. Això no és normal, ni casual”, denuncia, assegut en un cafè ple de joves ociosos. A més de la pol·lució de l’aire, també hi ha la de l’aigua . La que es fa servir per purificar els fosfats, amb uns elevats índexs de minerals contaminants, s’aboca prop de les terres de conreu i de pastura.

La platja de Shot Essalem, als afores de Gabès, és el punt d’arribada de la majoria de mobilitzacions ambientals. Al seu horitzó es retallen les 23 xemeneies que integren un complex industrial petroquímic. Una de les seves fàbriques aboca cada dia al mar 13.000 tones de fosfoguix, una substància molt contaminant composta d’urani i radi. Un rierol d’aigua negra com el carbó surt de les seves entranyes, i després d’arrossegar-se per un parell de meandres, desemboca a un Mediterrani tenyit d’un color llòbrec. La pràctica, prohibida a la Unió Europea, ha convertit la costa de Gabès en un erm.

A mesura que et vas acostant al recinte industrial, sent una forta pudor i una mena de picor als pulmons. Els dies que bufa amb força la tramuntana, aquesta és la desagradable sensació que experimenten els habitants de Gabès a les seves pròpies cases. Fa temps que es queixen d’un augment de les malalties respiratòries, l’esterilitat i el càncer. “Aquí la majoria estem enganxats a això”, diu Slah Rhayem, president de la plataforma Dar Jamiah, integrada per diverses ONG ambientals de Gabès, assenyalant un pot d’esprai per als pulmons. “No tenim un estudi rigorós sobre els efectes de la contaminació. Però et puc dir que no passa una setmana sense un nou cas de càncer”, explica. El govern es va comprometre fa més de tres anys a elaborar un quadre epidemiològic de la regió. Però encara no l’ha publicat. Una cosa semblant passa a Gafsa, cosa que desperta les suspicàcies dels activistes sobre les intencions governamentals.

El balanç econòmic de la indústria dels fosfats a les regions on està implantada és discutible, sobretot a Gabès. Mentre que actualment aporta 3.700 llocs de treball directes i centenars més d’indirectes, n’ha destruït una xifra indeterminada. Abans que es construís el complex petroquímic als anys setanta, el golf de Gabès era un ric centre agrícola i turístic. El seu ecosistema és únic, ja que és un dels pocs oasis al món situats a la riba del mar. Llavors, uns 5.000 agricultors vivien del seu immens palmerar, i uns 5.000 pescadors, de les seves generoses aigües. El gust de les gambes i tonyines que es pesquen aquí tenia una gran reputació a tot el país.

En canvi, avui en dia amb prou feines queden uns centenars de pescadors, que han de desplaçar-se cada dia uns 100 quilòmetres per poder treballar. De les 270 espècies de peixos que poblaven el fons marí, no en queda pràcticament cap. El golf és un desert marí. Els turistes també han fugit de les paradisíaques platges de Gabès, on està prohibit banyar-se. Fins i tot el sector agrícola se n’ha ressentit. Les fàbriques necessiten molta aigua, que han obtingut de les capes freàtiques de l’oasi... fins a deixar-les exhaustes. “Abans els pous s’omplien amb rapidesa. Podies regar cada setmana. Ara t’has d’esperar 50 dies”, es queixa Zerli, l’ancià activista. A sobre, per culpa de l’aire brut i la pluja àcida, les palmeres estan malaltes, són de color grogós i els seus dàtils i henna són més aviat escassos.

Tanmateix, cal dir que els llocs de treball que ofereix la indústria van acompanyats d’uns sous força superiors a la mitjana -el salari mínim a Tunísia és de poc més de 100 euros mensuals-. Per aquesta raó, tant a Gafsa com a Gabès es vol buscar una solució que no passi pel tancament o trasllat dels llocs de treball, aplicant unes tecnologies més avançades i netes.

“Hem aportat diverses solucions inspirades en les experiències d’altres països. Per exemple, el fosfoguix s’aprofita a Espanya per a l’agricultura”, assegura Mohamed Zrik, diputat pel partit islamista Ennahda al Parlament per Gabès. De moment, el govern no ofereix respostes clares i guanya temps. Però s’equivoca si creu que els ciutadans oblidaran les seves reivindicacions. La consciència ambiental a Tunísia s’ha despertat i ja no tornarà a hibernar.