Publicitat
Publicitat

Entrevista

“La classe obrera ha estat efectivament derrotada per la crisi”

Josep Quetglas acaba de publicar el Breviario de Ronchamp (Ediciones Asimétricas), sobre la famosa capella de Le Corbusier

Josep Quetglas (Palma, 1946) és un gran escriptor d’arquitectura, un teòric capaç de fer entendre i apreciar com pocs les obres i les idees dels grans creadors de la disciplina a partir d’una mirada única que és a la vegada literària i rigorosament acadèmica. Va ser durant molts anys catedràtic de projectes de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, ha escrit llibres imprescindibles per entendre Le Corbusier o Mies van der Rohe o Álvaro Siza i ha dirigit diverses revistes i col·leccions d’arquitectura. De fet, acaba de publicar el Breviario de Ronchamp (Ediciones Asimétricas), sobre la famosa capella de Le Corbusier, i també ha sortit ara una selecció d’articles seus -alguns publicats a l’ARA Balears- que recull els seus interessos de la darrera dècada. Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura, editat conjuntament per l’editorial Arcàdia i La Virreina Centre de la Imatge, incorpora no sols temes arquitectònics sinó també les investigacions històriques i les reflexions sobre la situació política i social que l’han ocupat els darrers anys. És un home afable, però no fàcil, que manté fermes les seves conviccions des de fa molts anys. Aprofitem l’ocasió per mantenir-hi una conversa, en clau personal i més aviat política, sobre la qual després hem treballat per correu electrònic, poc abans de la presentació a Barcelona de Restes, que la setmana vinent es presenta a Mallorca, on viu d’ençà que es va retirar.

Ha dedicat bona part de la seva feina a estudiar Le Corbusier. Per què creu que és tan fonamental?

És que no ho crec així. La meva tria va ser pragmàtica. De fet, l’arquitecte que més admir és Adolf Loos, reconec que Frank Lloyd Wright és el Picasso de l’arquitectura i que Álvaro Siza és l’arquitecte en actiu que cal comprendre. Le Corbusier no fa la seva primera obra mestra fins que té 40 anys, i després n’ha tengut 20 o 30 més de feina, de vegades excel·lent, de vegades suficient. Quantes obres pot haver fet? 40, 50? Wright n’ha construït centenars i ha dibuixat un miler de projectes; treballa amb altíssima qualitat durant 75 anys, des de finals del segle XIX, amb 19 anys, fins a la porta dels anys 60, quan en té 90 i fa el Guggenheim -el de Nova York, esclar-. Wright ho ha fet tot, ho ha escrit tot, ho ha inventat tot en arquitectura -des de l’aire condicionat fins a la cuina-menjador o el vàter penjat de la paret i, per començar, des d’allò que funda l’arquitectura: la consciència de l’espai interior. És el monstre que cal comprendre.

I, doncs, per què va triar Le Corbusier?

Vaig fer números. Havia publicat un llibret sobre el pavelló de Mies a Barcelona, després d’estudiar-lo molt. Quant de temps havia necessitat per comprendre aquell edifici? Per no ser dramàtic, vaig suposar que necessitava un any per comprendre un edifici (en realitat són molts més: per escriure sobre la Villa Savoye de Le Corbusier he necessitat deu anys). Quants anys em quedaven de vida mental activa? Per seguir sense ser dramàtic vaig dir-me que 50. Només podria arribar a conèixer 50 edificis, entre els milers i milers de meravelles que s’han fet arreu del món i dels temps. Sí, havia de triar. Loos? Aalto, Mies, Wright? A més d’escriure en idiomes que jo no dominava, feien part d’una cultura i d’una història que em tocaria començar a estudiar; i, sobretot, els seus arxius eren en països massa llunyans per a mi. En canvi, com que gràcies als meus pares jo havia fet primària i batxillerat al Liceu Francès de Barcelona, el context cultural i històric de Le Corbusier ja el tenia assumit. Si Le Corbusier citava un autor, jo comprenia a qui citava, però també de qui callava. En resum: amb Le Corbusier tenia una part de feina feta. I, a més, és que Le Corbusier és molt simple, és tot ell visual. Hi ha arquitectes amb més profunditat teòrica, amb més plecs, com Mies o el mateix Wright, o més sentimentals, com Aalto. Le Corbusier no té interior, és tot ell superficial, és com el moscard de Rilke: la seva interioritat és pur exterior. En una escola d’arquitectura, fer autòpsies a projectes de Le Corbusier és pràctic, ho mostra tot immediatament. Va ser una decisió dirigida per la comoditat, sense cap preferència o identificació amb el personatge.

Però li interessa, el seu treball?

M’interessa, esclar. El que li he dit de la superficialitat o visualitat de Le Corbusier no són defectes, són característiques de la seva obra. Un autor no té mai defectes: arribar a comprendre la seva obra consisteix a arribar a comprendre com a necessaris el que a nosaltres ens semblen defectes. A més, de Le Corbusier sí que m’interessa -és a dir, em commou- el component heroic i vulgar ensems dels seus fracassos. Veure la disfortuna de les seves propostes, la mala interpretació, la deformació; comprendre el que hauria pogut arribar a fer. Aquest aspecte trist de Le Corbusier, gens triomfador, quixotesc, resulta agradable -especialment quan l’heroi és mort i no és necessari tenir tracte personal amb l’artista, sempre insofrible, com qualsevol artista veritable-. Le Corbusier va sobreviure per la pintura. Pintava, sabent que aquí jugava a segona divisió, per poder pagar el seu insostenible i infructuós taller d’arquitecte. Té un punt de fracassat que el fa atractiu.

L’arquitectura és política?

I, si no ho és, ja l’hi tornarem. Perquè no és l’arquitectura la que ha de ser política, sinó nosaltres mateixos. Walter Benjamin, a la frase final d’un article de 1936, no sé si tan llegit com citat, recordava la voluntat d’estetitzar la política per part dels feixistes. Si ho pensam bé, va ser el nazi-feixisme el primer a omplir d’estètica l’experiència de la participació política: les grans desfilades i concentracions, tan ordenades com les línies de coristes de les pel·lícules de Busby Berkeley, els uniformes, les insígnies i banderes que estetitzaven la vida sencera i presentaven el mateix participant com a fet estètic; per dir-ho en el vell llenguatge: que l’alienaven. Aquesta alienació va ser la pròpia del feixisme, és a dir, de la petita burgesia a la defensiva, atemorida per les conseqüències de la crisi del 29 i l’ascens de la reclamació obrera. Encara avui recollim els darrers rastres d’aquesta estetització petitburgesa de la política, a cada carrer ple de gent uniformada amb un mateix color de samarreta, o de persones revestides i confoses amb emblemes. Contra aquesta aplicació de l’estètica a la política, Benjamin afirmava, i així acabava l’article: “El comunisme respon amb la politització de l’art”. No estetitzar la política, la vida, sinó polititzar l’art, la vida. Contra la representació escenogràfica de la vida, Benjamin diu que els comunistes polititzen l’art, i també, per exemple, poden polititzar l’arquitectura. Polititzam l’arquitectura quan la sotmetem a crítica, quan la descobrim com a mercaderia i com a ideologia de la mercaderia, com a publicitat de la vida feta anunci, que ens fa representar viure la vida d’altres.

El tema polític està molt present a ‘Restes’. I en bona part ho ha escrit a Mallorca. Per què va decidir tornar a l’illa després de tants anys?

També va ser una decisió pràctica. Hauria seguit a Barcelona si hagués tengut més doblers. Havia sortir de Mallorca de ben petit, no acabats de fer els quatre anys, amb mon pare i ma mare. Primer cap a València, i des dels nou anys a Barcelona, fins fa uns deu anys, quan he tornat aquí, si en el meu cas es pot parlar de retorn. Acabava de morir ma mare, havia de trobar nou pis a Barcelona, no tenia cap feina a l’Escola d’Arquitectura: m’era més fàcil venir a Mallorca que intentar seguir a Barcelona. Però ni Mallorca ni Barcelona són la meva terra, encara que darrerament, a Montuïri, em venen contínuament a la memòria visual fragments de carrers de Barcelona, sense cap més motiu que el d’haver estat la meva vida lligada a aquesta ciutat. Vaig tornar a Mallorca com a la terra que havia estat la de la joventut de mon pare i ma mare, per, de qualque manera, seguir estant amb ells. Són motius molt pragmàtics que després se carreguen d’altres continguts. No hi ha res més.

De petit per què van haver de marxar?

No m’ho varen dir mai. Ja sap que el pudor i la precaució varen tornar silencioses aquelles generacions. Volien sortir de Palma per anar a una gran ciutat, Madrid o Barcelona, sense raonar-me els motius. Em puc representar la seva experiència: mon pare era funcionari de l’Ajuntament de Palma, membre d’Esquerra Republicana Balear (el partit de n’Azaña, no confonguem), i actiu dins l’equip d’ Antorxa, el diari del Front Popular que va preparar durant uns mesos les eleccions de febrer del 36. Mon pare i ma mare varen esperar que es fessin les eleccions per casar-se. Imagino la vida que creien que s’obria davant d’ells. I podeu imaginar què va representar el 18 de juliol per a ells. Varen sobreviure gràcies a tenir mon pare un important cosí de Falange. Varen fugir de Mallorca per respirar, però també, pens, per no haver de conviure amb les restes d’aquell món que havien perdut, destruït. Després de la mort de ma mare, remenant papers, vaig trobar els tres passatges de quan vam partir l’any 49, que guardaren sempre. Estic molt orgullós i agraït a tots ells. Tot el que faig és perquè mai s’empegueeixin de jo.

Per què li va interessar l’arquitectura?

No ho sé, sempre ha estat així, sense ser conscient del motiu i sense haver sabut mai què és fer d’arquitecte. El meu padrí matern era picapedrer, mestre d’obres, va fer l’Hotel Formentor. Pot ser va ser sentir-ne parlar que em va fer sentir curiositat per l’arquitectura. Però mai no he construït res.

N’ha tingut mai ganes?

És que no en sabria. A l’Escola d’Arquitectura, on vaig entrar l’any 64, em va interessar més la subversió que la construcció. No vaig tenir mestres. Hi havia, sí, en Rubert de Ventós, però no parlava d’arquitectura, sinó que ens enlluernava parlant de kitsch i dels Beatles, i no va ser fins a l’arribada de Rafael Moneo, quan jo ja era a darrer curs de la carrera, que vaig sentir parlar per primera vegada d’arquitectura. Els companys del meu curs bons arquitectes ho són, perquè treballaven en despatxos on en varen aprendre, amb en Coderch, en Sostres, en Mitjans... Jo mentrestant treballava fent fitxes a la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes! Estava condemnat: no sé construir, no sé projectar. Ara em fan enveja els que sí que en saben, però quan vaig acabar tenia clar que no s’havia de fer arquitectura, sinó crítica a la ideologia arquitectònica.

Però va aprendre a entendre-la.

No sé si a entendre-la, però sí a voler interpretar-la, a estudiar-la. En realitat no he sortit mai de l’Escola. Si hagués de dir el meu ofici, no seria el d’arquitecte, sinó sempre el d’estudiant d’arquitectura. Abans d’acabar els cursos ja ajudava a fer algunes classes. Es pot dir que no he trepitjat el carrer, he fet com les monges tancades. No m’atreviria mai a cercar un client, a voler convèncer-lo d’un projecte meu, a discutir i imposar-me a un constructor; impossible per a mi.

Els seus escrits, sobretot els darrers, són molt polítics. Quina anàlisi fa de la dissolució que ha fet el comunisme? Què pensa de les noves forces de l’esquerra?

Els meus escrits sempre han estat polítics, d’una forma tan inútil que ni es percep. Mai no escric si no és en contra de qualque idea i a favor d’una obra, que consider maltractada per les interpretacions. A Mallorca, sense interessats en arquitectura i sense biblioteques d’on extreure eines i armes, m’he hagut d’allunyar de l’arquitectura i anar cap a la crítica de la cultura i de la ideologia, encara que no en diria que siguin escrits polítics. La política no m’interessa, avui s’ha convertit en una branca especialitzada de les agències de publicitat.

Però segueix sent comunista.

El comunisme no té res a veure amb la política, perquè el comunisme és la subversió pràctica i la superació efectiva, per part dels dominats, del món present. El comunisme pot conèixer derrotes, degudes a la intel·ligència i força dels dominadors o a l’estultícia i debilitat dels dominats, però no dissolució. Avui vivim una derrota, però no és derrota del comunisme, sinó del seu agent, la classe obrera. La classe obrera ha estat efectivament derrotada per la crisi, que és el nom que els dominadors han donat al projecte de reorganització del treball segons els interessos del capital. La crisi ha reorganitzat la classe obrera segons unes altres condicions, sense drets laborals, salarials, sindicals, socials, unes condicions que impedeixen la seva resposta. Sense musculatura sindical i sense intel·ligència política, la classe obrera està derrotada, i és per això que no hi pot haver cap “política d’esquerres” que no sigui propaganda comercial. Com que la classe està derrotada, no hi ha política possible, perquè la política, des del meu punt de vista, és l’astúcia, l’activitat, els intents que té una classe -no un partit- per convertir-se en hegemònica i dirigir les altres.

Però sí que hi ha hagut moviment de protesta.

Efectivament. Precisament al Principat s’ha conegut el moviment popular més estès, més intens, més conscient, més profund produït a la Península des dels clavells portuguesos -i, a Espanya, no hem de tenir por a dir que des del 39-. Un moviment que possiblement no hauria estat possible si la classe obrera hagués estat desperta, perquè hauria imposat unes altres maneres i orientacions, i que ha estat dirigit, com a classe, per la petita burgesia: amb el que això vol dir d’aventurisme, d’indefinició, d’indeterminació, de garantia de derrota -derrota amb conseqüències que recauran, com sempre, inevitablement, damunt de la classe obrera i els sectors populars-. Amb la petita burgesia com a classe dirigent, no sabem on anam, però sí al desastre.

D’acord que ha estat dirigit per la petita burgesia, Convergència s’hi ha posat a fons, però també hi ha hagut la CUP. Hi ha hagut sectors populars molt anticapitalistes.

Estic parlant de classes socials, no de discursos. A quina classe social pertanyen aquests anticapitalistes, sens dubte sincers tots ells, personalment? No els conec, no sé de què treballen, i no puc opinar. M’agradaria equivocar-me, però d’on venen, on viuen? A les perifèries urbanes, al centre de la ciutat, a la Catalunya interior? Són mestres d’escola, llicenciats, professionals autònoms, escriptors, estudiants. Petita burgesia. Ningú pot agafar-se dels propis cabells i estirar-se cap amunt per sortir de la seva imaginació, que està condicionada. La burgesia no pot evitar acabar fent allò que, des del segle XIX, sap fer millor: teatre, sigui quin sigui l’argument de l’obra representada, sigui d’Ibsen o sigui de Gorki. La petita burgesia és una classe irresponsable, condemnada al fracàs: és revolucionària, però només fins al punt en què no s’alteri la seva petita jerarquia present. Té a perdre, i ho sap. Els desposseïts no tenen res a perdre. Probablement és perquè visc a Mallorca, però crec que les Kellys són un fenomen més important per a l’anticapitalisme que les CUP. Aquestes treballadores d’hoteleria, fora d’estructures sindicals, són l’expressió directa de la consciència d’una situació laboral d’explotació contra la qual actuen. Quan hi hagi cent moviments com les kelis, escampats arreu i infectant tots els sectors, es podrà començar a pensar en una política anticapitalista que no sigui declamació de Don Juan Tenorio.

Tot això mentre celebrem el centenari de la Revolució Russa.

Amb la nostra tradició, cada any pot ser motiu per a una commemoració funerària. Quan va ser derrotat l’Octubre rus? Amb el Mur de Berlín? No, molt abans. Quan s’estudia la revolució dels obrers russos de febrer-octubre de 1917, quan es vol valorar l’audàcia i la iniciativa de Lenin i els bolxevics, no és científic ni prudent centrar el microscopi únicament sobre Petrograd i Moscou, aïllats de la resta. La Revolució Russa va venir acompanyada immediatament per la revolució triomfant a Alemanya, a Hongria, per la insurrecció obrera al nord d’Itàlia. Aquestes revolucions van ser derrotades militarment l’una darrere l’altra, i només la Revolució Russa va saber resistir. Què hauria estat d’Europa, del món, si el model bolxevic hagués estat acompanyat per altres models? No ho sabem, però han tengut raó, i la segueixen tenint, aquells que teoritzaven que la revolució, o era mundial, o no seria.

Ha fet un treball molt important a Mallorca de recuperació de personatges que van formar part d’aquest esperit revolucionari, com Aurora Picornell, una jove obrera comunista que també va acabar afusellada. Per què?

La van afusellar per comunista, però entenc que vostè me demana per què hem recuperat (ha estat un treball col·lectiu) els seus escrits. Abans li he dit que només s’escriu a la contra; en aquest cas, per exemple, per la indignació que causava la prèdica d’historiadors de l’estil d’en Massot i Montaner, que, compassivament, com fan els bons catòlics, considerava Aurora com una inculta mitinguera, una Passionària mallorquina. Vàrem reunir els seus escrits, mai llegits des de 1936, ni tan sols per historiadors experts en el comunisme balear. Identificant tant els seus diversos pseudònims com els publicats amb el seu nom, formen una col·lecció d’un centenar de texts. De n’Aurora, qui avui la llegeixi, n’aprendrà l’orgull de ser treballadora, d’atrevir-se a enfrontar-se als senyors, de fer part dels desposseïts. Si teniu present la fotografia de na Maria Ginesta, de miliciana, al terrat de l’Hotel Colón quan era la seu del PSUC, podeu veure la mateixa mirada de n’Aurora -però n’Aurora somreia més.

Mallorca té un punt feudal, encara parlem de senyors. Els catalans són burgesos. No sé què és millor. Com analitza les dues societats?

No estic capacitat per fer un comparació seriosa entre Mallorca i el Principat, no conec bé ni l’un ni l’altre, però li puc recordar una pàgina de n’Estelrich, als seus dietaris, on la relació entre catalans i mallorquins queda fixada per sempre, com damunt marbre. Es refereix a l’episodi de les cartes encreuades, “Missatge als mallorquins” i “Resposta als catalans”, de maig del 36. Si llegiu la cosa en qualsevol hagiografia, sentireu un calfred d’emoció lírica, religiosa i patriòtica. Però llegit als dietaris de n’Estelrich l’escena és de vodevil. Som a inicis del 36; el catalanisme popular (ERC) acaba de superar socialment i electoralment el catalanisme dels senyors (la Lliga). El think tank de la dreta catalanista maquina com recuperar la supremacia. Als seus dietaris, escriu Estelrich: “Cambó creu com jo que ja tot és possible. Jo observo que amb les Illes integrant Catalunya les forces conservadores estarien de majoria. Fixem els actes a celebrar, segons el pla que li vaig exposar per escrit”. En pocs dies estaven redactats i signats Missatge i Resposta. La dreta, sempre eficaç i objectiva, sabia que el pes mort de Mallorca afegit al Principat retornaria l’hegemonia a la dreta catalana. No sé si la situació ha canviat, però jo, des de Barcelona, ho tendria en compte.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT