KNOCKOUT

El cocodril de Hitler

Aquesta setmana el zoo de Moscou ha comunicat la mort d’un dels seus exemplars més emblemàtics: el cocodril que diu la llegenda que va pertànyer a Adolf Hitler. Aquesta dada, però, no s’ha pogut demostrar mai. Només la impossibilitat d’explicar algun episodi misteriós de la biografia de l’animal és el que alimentaria aquesta teoria. El cocodril de Hitler en realitat és un al·ligàtor o caiman. Ha mort amb 84 anys, una edat considerable tenint en compte que els exemplars en estat salvatge n’acostumen a viure entre 30 i 50.

A l’al·ligàtor el van caçar al riu Mississipí el 1936 i va anar a parar al zoo de Berlín, d’on es va escapar a causa dels bombardejos que van destrossar la ciutat el 23 de novembre del 1943. Dels més de setze mil animals que vivien en aquell zoo, només se’n van salvar 96, que campaven desorientats entre la runa i els morts. Al llibre Berlin at war, de l’historiador Roger Moorhouse, s’hi recullen les declaracions de l’aleshores director del zoo, Lutz Heck: “Ens sortia la carn per les orelles. Molts dels animals comestibles que havien sigut víctimes dels atacs aeris van acabar a l’olla. Sobretot les suculentes cues de cocodril, bullides perquè quedessin ben tendres i que tenien gust de pollastre engreixat”. I aquí és on topem amb l’etapa més confusa de la bèstia. Arran del bombardeig es perd el rastre del rèptil, i les tropes britàniques el troben el 1946. El van lliurar a les forces soviètiques, que el van enviar al zoo de Moscou. El gran misteri és entendre com aquella bèstia de dos-cents quilos va poder sobreviure a Berlín durant tres anys i en un context bèl·lic. Costa explicar-se com va passar desapercebuda i què va menjar en una situació de misèria extrema. Això fa sospitar que potser algú va mantenir el caiman en captivitat i, posats a imaginar, aquest algú podria haver estat Hitler, un home de qui consten visites al zoo de Berlín, especialment a l’àrea dels cocodrils.

Va suportar l’estrès de grans esdeveniments i la vida en captivitat

Al zoo de Moscou van batejar la bèstia amb el nom de Saturn. I es va guanyar l’estima de diverses generacions de professionals del centre pel seu bon tarannà: pacífic, dòcil, força poruc i estranyament intuïtiu i sensible. Saturn, a qui li agradava rebre massatges al llom amb el raspall d’una escombra, va plorar quan la femella amb qui l’havien aparellat va morir. L’al·ligàtor es va passar una setmana sense menjar. També va intuir que un mur del zoo s’esfondraria minuts abans que passés, es va aixoplugar al seu cau i es va salvar de la desgràcia. Va sobreviure a un cop de roc llançat per un visitant borratxo. I diu una altra llegenda que el dia que Boris Ieltsin, l’octubre del 1993, va treure els tancs al carrer, Saturn va plorar quan va notar les vibracions dels carros blindats. Creuen que va recordar els traumes viscuts durant la guerra. Amb la seva mort, els seus cuidadors han insistit a recordar que en l’hipotètic cas que el cocodril hagués estat adoptat per Hitler, de cap manera es pot responsabilitzar mai un animal dels pecats dels homes.

Ja és ben trist que una pobra bèstia que va viatjar del Mississipí a Berlín el 1936, que va sobreviure als bombardejos sobre Berlín, que va resistir la guerra salvant-se fins i tot de l’olla dels alemanys, que va ser capturat per tropes britàniques, transportat fins a Moscou, que va suportar l’estrès de grans esdeveniments històrics i de les misèries de la vida en captivitat, quan es mori, els titulars dels diaris de tot el món el vinculin a Hitler només per la fascinació que provoquen els homes més malvats del món. 

El + vist

El + comentat