Cinc persones s’asseuen a la taula del davant. Quatre noies i un noi. Deuen tenir uns vint-i-cinc anys. Fan tota la pinta de ser alumnes d’una prestigiosa escola de negocis, una de les més importants d’Europa, que hi ha relativament a prop. Van carregats de carpetes i van vestits amb la carrincloneria conservadora que s’espera de l’àmbit empresarial, que els fa semblar més grans del que són. Conversen sobre treballs, termes econòmics, un màster i contractes de pràctiques. No és que m’interessi.

M’he distret mirant-los, pensant si tornaria a l’edat que tenen o m’agrada més la que tinc ara. Un cop han demanat els plats del menú, dues de les noies s’aixequen per anar al lavabo. Les altres dues noies que queden a la taula es miren amb complicitat trapella i, aprofitant l’absència, llegeixen l’etiqueta de l’abric que la noia del cap de taula ha deixat penjat al respatller de la cadira quan ha entrat al restaurant. Fan ganyotes perquè no els sona el nom de la marca. Treuen el mòbil vigilant de reüll la porta del lavabo i totes dues, no sé si en una aplicació o en una web, busquen la marca. La troben. Veig a la pantalla de la noia que tinc d’esquena que li apareix una mena de catàleg en què hi ha peces de roba. Sembla que són unes expertes a executar aquest tipus d’investigació virtual: ho fan molt ràpid i sense dubtar. Riuen burletes perquè la recerca sembla que resulta satisfactòria. Detecten l’abric. En busquen el preu. Fan partícip de la seva intrepidesa el noi de la taula, que riu amb condescendència, també es posa a mirar la pantalla i se sorprèn de l’habilitat investigadora de les seves companyes. Xiuxiuegen fotetes. S’escandalitzen amb els diners que costa l’abric i consideren que és “fastigós” (textual) i que ni els val ni els aparenta. Es burlen del gust que té la propietària de l’abric al vestir-se i comenten amb menyspreu el poc criteri a l’hora de gastar-se els diners.

Torna del lavabo una de les noies. La mestressa de l’abric, no. L’altra. I la fan còmplice. La noia es queda seriosa i deixa la mirada perduda cap al carrer. Arriba a taula la propietària de l’abric. Les dues companyes del mòbil el guarden enriolades i enceten un nou tema de conversa amb ella. La noia els somriu i contesta animada. Sento una enorme compassió per ella, per la ingenuïtat davant la secreta hostilitat de bona part dels comensals, que ara dissimulen i semblen simpàtics. Voldria tenir el valor per explicar-li el que ha passat mentre no hi era, que descobrís qui són, realment, els personatges que l’acompanyen. Que discreta que pot ser la mesquinesa, a vegades. I que cecs que podem ser amb el nostre entorn. Marxo desitjant que la noia que l’ha acompanyat al lavabo, i a qui no li ha fet cap gràcia la iniciativa, li expliqui el que ha passat mentre no hi eren. Després dubto. Potser no cal que ho faci, perquè li sabrà greu. I penso si mai em dec haver assegut en una taula amb una colla de cretins.