“Soc comunista, imbècil”

REPORTATGE

“Soc comunista, imbècil”

El grup de mitjans d’esquerres Novara Media ha fet samarretes amb aquesta frase que una jove activista va dir en un debat. Representa un sector dels joves britànics fills de l’austeritat que ja no confien en el capitalisme

“Soc comunista, imbècil”
ELLEN BARRY / THE NEW YORK TIMES

A lex McIntyre s’ha criat en un context de retallades pressupostàries. Als deu anys li van tancar el casal on anava després de l’escola. Quan en tenia onze, l’ajut per a l’habitatge que rebia la seva mare es va reduir substancialment a conseqüència de l’anomenada llei de reforma del sistema de protecció social. Quan, uns quants anys després, el fanal del carreró sense sortida on viu va començar a fer pampallugues a mitjanit, aquests fets ja s’havien entrellaçat fins a formar una sola història, la d’una política estatal que havia definit la seva infantesa. “L’austeritat, això és l’única cosa que conec, és la meva vida -diu McIntyre-. No he conegut mai una Anglaterra diferent”.

Ara McIntyre té 19 anys i dret a vot, i està recuperant el temps perdut. Els últims sis mesos s’ha ficat de ple en el moviment Momentum, una nova àgora ideològica del socialisme i el sindicalisme de nou encuny que bull d’activitat. Si els seus pares s’informaven a través dels diaris The Sun o The Daily Mail, ell escolta reportatges sobre “la crisi del capitalisme” de Novara Media, un grup independent de mitjans de comunicació d’esquerres. Per Nadal va començar a llegir Marx.

McIntyre és el primer membre de la seva família que va a la universitat. Forma part de l’ampli col·lectiu de joves britànics destinats a encarnar la mobilitat social ascendent. És paradoxal que una gran part dels integrants d’aquest grup -com també passa als Estats Units- estiguin perdent la fe en el capitalisme liberal, convençuts que no poden proporcionar una vida digna a la seva família.

Les eleccions generals del 2017 van fer palesa la fractura generacional més pronunciada de la història recent de la política britànica. Els votants joves es van decantar de manera aclaparadora pel Partit Laborista, el líder del qual, Jeremy Corbyn, representant de l’ala esquerra socialista, ha promès reconstruir l’estat del benestar i redistribuir la riquesa. Insensibilitzada davant dels centristes de la generació dels seus pares, la joventut ha escorat el partit a l’esquerra i hi ha obert esquerdes que estan esquinçant el laborisme.

Els joves també han vist com els partidaris del Brexit de l’edat dels seus avis feien guanyadora la seva posició i tombaven, doncs, el vot favorable a quedar-se a la Unió Europea de tres quartes parts dels joves. McIntyre encara està enrabiat perquè el 2016 era un any massa jove per votar al referèndum. És pàl·lid i espigat, va discretament tatuat i fa gala d’un humor càustic i de tan bones maneres que preferiria perdre el tren que colar-se en una fila (“Ser britànic pot ser limitador”, observa).

McIntyre no és representatiu d’una generació, però el seu plany és generacional: l’estat ha retirat prestacions de les quals van gaudir els seus pares i avis, com ara un habitatge assequible i una educació gratuïta. “No som cecs. Vull dir, no ens mamem el dit -diu McIntyre-. Si ens oposem al que està passant és pel que ens ha tocat viure”. En molts casos, els britànics que han assolit la majoria d’edat després de la crisi financera mundial del 2008 viuran pitjor que els seus pares. Han nascut a la banda equivocada d’uns preus immobiliaris que creixen desorbitadament: la proporció de joves de trenta anys que actualment tenen un habitatge en propietat és només la meitat que la dels babyboomers quan tenien la mateixa edat. S’espera que una tercera part d’aquests joves visquin tota la vida de lloguer.

A diferència de generacions anteriors, s’espera que aquesta assumeixi el cost d’una educació cara. Segons l’Institute for Fiscal Studies, actualment un graduat universitari britànic de mitjana deu a l’estat més de 50.800 lliures (59.150 euros en el canvi actual), un deute que ha de retornar gradualment un cop tingui una feina ben remunerada. La proporció de britànics que van a la universitat ha augmentat fins al 49%, però, un cop tinguin el títol sota el braç, s’incorporaran a un mercat laboral que passa per una etapa d’estancament dels sous històrica.

Robert Ford, professor de ciències polítiques a la Universitat de Manchester, recorda la tesi de Margaret Thatcher sobre la propietat de l’habitatge: permetent que els britànics de rendes baixes compressin a l’estat l’habitatge del qual eren llogaters, els podia integrar en el capitalisme de mercat i ampliar les bases del Partit Conservador. En el cas dels estudiants de Ford, que s’adonen amb vint-i-pocs anys que és molt probable que mai no es puguin comprar un habitatge, aquest procés s’ha capgirat. “Se’ls ha traslladat tot el risc”, explica el professor. “Saben que aquesta no és la situació en què es trobaven els seus pares i avis. D’ençà de la crisi, et trobes amb una generació amb menys mobilitat i seguretat. Fa que estiguin menys convençuts que el mercat dona bons resultats”.

A Alex McIntyre li va costar Déu i ajuda arribar a la universitat. Ve d’un barri de classe mitjana-baixa situat a Welwyn Garden City (al nord de Londres) on l’esperança de vida està per sota de la mitjana estatal. S’ha criat en habitatges de protecció oficial amb lloguers assequibles i va anar a una escola que l’organisme responsable de les inspeccions d’ensenyament ha qualificat amb un “necessita millorar”. La seva germana va tenir el primer fill als setze anys.

La mobilitat social va ser un mantra del Partit Conservador durant els anys posteriors a la crisi. David Cameron va prometre impusar-la el 2010, mentre anunciava que es triplicaven les taxes universitàries. El primer ministre sostenia que un augment de les taxes generaria places vacants i oportunitats millors perquè fomentaria la competència al mercat, cosa que acostaria el sistema britànic al nord-americà. “Hem pres una decisió -va dir Cameron-. Una decisió en favor de la mobilitat social, en favor d’una societat més justa. D’un país on un es pugui alliberar (alliberar de veritat) de les circumstàncies del seu naixement”.

McIntyre ha sigut un conillet d’Índies d’aquest experiment. Van detectar que tenia altes capacitats i va entrar en un programa benèfic de la Social Mobility Foundation. El van enviar a la Universitat de Cambridge, on dinava en un menjador amb enteixinat de fusta i l’atenien cambrers, una experiència que descriu com “un fart de riure”. Quan va dir a la seva mare que volia ser metge, ella es va il·lusionar molt.

Però, en arribar a la Universitat de Brighton, la confiança de McIntyre es va ensorrar. L’any passat, a Brighton, els lloguers van augmentar més que en cap altre lloc d’Anglaterra, segons Hamptons International, una agència immobiliària. L’habitació que va trobar, al capdamunt d’una escala decrèpita amb humitats, costava més del que podia cobrir el préstec de manutenció de l’estat. Sumant el préstec per al pagament de les taxes i el de manutenció, un cop tingui feina fixa, McIntyre haurà de tornar al govern 46.500 lliures (uns 54.000 euros en el canvi actual). Aquest jove tenia tanta ansietat que va demanar cita perquè li prescriguessin algun medicament. “És aquella sensació de no tenir absolutament res, una sensació que no vull veure ni en pintura”, explica.

El seu pànic va minvar quan va trobar feina d’ajudant de cuina en un pub de la cadena JD Wetherspoon. Wetherspoon és una cadena de menjar barat que té establiments per tot arreu al Regne Unit, un equivalent de l’Applebee’s nord-americà, amb la diferència que al Regne Unit s’hi serveixen gerres de cervesa. El seu fundador, Tim Martin, un milionari fanfarró fet a ell mateix, és un emprenedor convertit en famós a l’estil nord-americà que considera Sam Walton, el fundador de Walmart, un dels seus ídols.

Al pub, McIntyre s’ocupava de la fregidora: submergia una escorredora plena de hash browns i salsitxes en un cossi amb oli bullent que esquitxava i li omplia les mans de petites cremades. La clientela del Wetherspoon li agradava, també els que feien cua tentinejant per demanar gerres de cervesa a les vuit del matí. En diu “els oblidats”.

Tot i això, el sou i les condicions de treball li feien bullir la sang. Treballava cinc dies a la setmana en torns de dotze de la nit a vuit del matí que el deixaven tremolós i malalt. ¿Era això, la vida adulta? Aquesta precarietat despietada? Els seus companys de feina no li servien de consol: molts ja tenien títols universitaris. “Hi ha persones que no poden pagar el lloguer i jo estic a una nòmina de no poder pagar el lloguer”, comenta. Estava immers en aquests pensaments quan un company de feina se li va acostar discretament i li va preguntar amb un cert misteri: “N’estem farts. Tu n’estàs fart?”

Uns mesos després, McIntyre desfilava per North Street acompanyat pel delegat sindical del Sindicat de Treballadors de Forns de Pa, l’Alimentació i Afins en la seva primera vaga per exigir un salari mínim de deu lliures l’hora. Els vaguistes feien una fila que no tenia res a veure amb la dels miners del carbó dels 80, gravada a la memòria dels britànics: eren els fills i les filles de la classe mitjana, que portaven cadenes, pantalons amb estampats de lleopard i botes Doc Martens. “Ja sou tendència a Twitter, sou els sisens”, va exclamar el delegat sindical. “Solidaritat des de Plovdiv, a Bulgària!”, va cridar algú. En acabat, McIntyre estava tan eufòric que amb prou feines va poder dormir. Poc després, deia: “Estic aquí assegut amb una tassa de cafè pensant: «Què és el que acaba de passar?» Això no és el final. És el primer pas d’alguna cosa important”.

S’havia introduït en el món d’una esquerra jove que s’ha unit a Brighton, una ciutat universitària i bohèmia. És un món de tallers anticapitalistes, retirs anarquistes, “gimnasos rojos” i vagues de lloguer que encarna Jeremy Corbyn, un polític socialista de 69 anys amb pinta d’avi que va ser menystingut per anacrònic durant l’època centrista de Tony Blair i Bill Clinton.

McIntyre comenta que cada dia es troba amb idees noves, com si fossin menjar presentat al taulell d’una cantina. Ha conegut Callum Cant, un doctorand alt, prim i erudit que ha organitzat un grup de lectura de Marx per a empleats de Wetherspoon, és redactor de Notes from Below, una revista digital sobre “l’autoemancipació de la classe obrera del capitalisme i l’estat”, i forma part del grup de hipsters d’esquerres que informa a través de Novara Media. Una integrant d’aquest grup, Ash Sarkar, que té 26 anys, va despertar l’entusiasme de l’esquerra a Twitter en un debat televisat aquest estiu quan es va encarar amb Piers Morgan, un dels periodistes de més renom del Regne Unit, que la va prendre per la típica activista laborista. “Soc comunista, imbècil!” -li va etzibar ella mentre li clavava una mirada fulminant reservada als joves que menyspreen els grans-. Soc comunista, tal com sona!” Ara Novara cobra 15 lliures per una samarreta amb aquestes paraules. Un dels punts del seu ideari és el “comunisme de luxe totalment automatitzat”, el concepte d’una “societat posttreball” en què la feina estigui àmpliament automatitzada i els treballadors visquin d’un “salari mínim immensament més alt”.

McIntyre no acabava de tenir clara la seva postura pel que fa a Marx, però se sentia com a casa amb la colla del sindicat. Al cap de McIntyre, anava prenent forma un futur ple de nous amics i noves idees, el que suposadament li hauria d’haver aportat la universitat. Ara ha començat a comptar els mesos que li falten per graduar-se i entregar-se a l’activisme a temps complet.

Traducció: Ignasi Vancells Mora