E n les últimes setmanes, la impossibilitat de veure’ns, trobar-nos i abraçar-nos amb la família ens ha obligat al recurs de les videotrucades col·lectives com a succedani. Les vam establir amb una regularitat gairebé diària, més o menys al vespre, fins i tot fent coincidir la trobada virtual amb l’hora dels aplaudiments al balcó. Així ens ensenyàvem els respectius veïnats a través del mòbil i, després, continuàvem xerrant. El problema era que el confinament cada vegada limitava més els temes de conversa. Estar tancat a casa redueix tant les experiències viscudes que cada vegada tens menys novetats per explicar. I això degenerava en acabar parlant del maleït coronavirus, les notícies que havíem llegit o vist per televisió i l’informe de malalts que coneixíem. Per trencar aquesta dinàmica que no aportava cap distracció sinó més aviat un cert pessimisme, vaig proposar un joc a la família: un concurs de fotografia. Vaig crear un grup de WhatsApp que ara compartim amb la meva mare, la meva germana, el seu company, la filla del seu company, el meu marit, la meva filla i jo. La meva germana ha estipulat un tema per a cada dia del calendari: autoretrat, arquitectura, ésser viu, textures, ombres, abstracció... Avui toca blanc i negre i demà retrat. L’únic requisit és que la fotografia s’hagi fet en període de confinament, fins on et permetin els límits de la teva pròpia casa. Cada tarda, a les set, es produeix l’enviament de fotografies al grup. Cadascú envia una única fotografia. I a les nou del vespre es fa la votació. Repartim 6, 5, 4, 3, 2 i 1 punt i està prohibit votar la fotografia pròpia. Fem el recompte i establim un podi. Qui té més punts guanya. Hi va haver un debat inicial sobre si calia votar o no, però el concurs ha estimulat l’esperit competitiu i, per tant, ha esmolat l’enginy col·lectiu. El joc s’ha fet més emocionant. L’experiència ens té en estat d’alerta durant el dia: vas pensant en la fotografia, observes racons i planteges possibilitats. Et suposa una altra manera d’observar casa teva i interactuar amb el teu entorn. Al llarg del dia fas tres o quatre fotografies i n’acabes triant una, la que creus millor, per enviar a les set de la tarda. El moment de l’arribada de totes les fotografies és il·lusionant i fantàstic, perquè constates d’una manera molt tangible i sorprenent la creativitat de les persones que coneixes. Les idees, els punts de vista, els recursos, la sensibilitat, l’originalitat... S’ha convertit, sens dubte, en un dels millors moments del dia. L’afició a la fotografia l’hem heretat de la meva mare i ara és l’excusa que serveix per comunicar-nos d’una manera molt més productiva. I després de les votacions hi ha un breu intercanvi de felicitacions i crítiques pels resultats obtinguts.

A poc a poc, entre tots i sense la importància de qui guanya o qui perd, estem construint l’àlbum familiar del confinament. Es convertirà en un record diferent d’aquesta experiència tan estranya. Repassant les fotografies dels últims dies m’adono que el joc és útil per reflexionar sobre com som capaços d’anar més enllà dels límits imposats, sobre l’habilitat d’observar les circumstàncies i l’entorn des d’una altra perspectiva i de posar sentit de l’humor a situacions complicades.