Alen Muhic durant l’entrevista en el cafè d’un hotel de Gorazde amb vistes al riu

REPORTATGE

“Quan vaig conèixer el meu pare, li vaig veure a la cara que era un assassí”

Més de 25.000 dones, la majoria musulmanes, van ser violades com a estratègia de guerra durant el conflicte dels Balcans. Els fills que van sobreviure, com l’Alen Muhic, ara busquen respostes

Alen Muhic durant l’entrevista en el cafè d’un hotel de Gorazde amb vistes al riu / ORIOL CASANOVAS

En diuen “els nens invisibles”. Van ser concebuts en el marc d’una estratègia de neteja ètnica i d’humiliació de l’enemic: terra cremada; conquerir, destrossar, omplir el cos de les dones d’una llavor que no només servís per portar al món més nens amb sang sèrbia, sinó també per deixar aquells territoris humans i geogràfics devastats, per sempre.

Moltes de les mares que van ser víctimes de violacions com a arma de guerra intentaven avortar o mataven els nounats per acabar amb el que els suposaria de per vida el record de la barbàrie i de la maldat humana. La majoria de les que van parir en un hospital van donar els fills en adopció o els van abandonar i van marxar del país. Vint-i-cinc anys després, bona part d’aquests nens desconeixen els seus pares biològics i, alhora, segueixen sent un estigma social, sense cap mena de reconeixement. L’Associació de Dones Víctimes de la Guerra, amb seu a Sarajevo, en té documentats 63 casos, però es calcula que n’hi ha centenars que desconeixen els seus orígens.

“Durant anys em vaig sentir dolgut i avergonyit”, explica Alen Muhic, un noi nascut el febrer de 1993 al Kantonalna Bolnica Gorazde, l’hospital on la seva mare el va deixar en adopció. La dona va poder arribar a Gorazde fugint de la localitat de Foca, on la primavera de 1992 havia sigut torturada i violada reiteradament per un soldat serbi. Posteriorment va poder emigrar com a refugiada als Estats Units, on es va casar i va tenir dos fills. Després de passar uns mesos a l’hospital sense que ningú es fes càrrec de la criatura, Muharem Muhic, que hi treballava de conserge, es va endur el nen a casa seva, tot i el risc que això suposava i el rebuig de molts veïns.

“Les tropes sèrbies van assetjar i aïllar la ciutat durant més de tres anys i mig. No hi havia aliments ni medicaments. Els meus pares adoptius ja tenien dues filles, i van haver de fer molts esforços per poder sobreviure. Això no els hi ha reconegut mai ningú”, ens explica Alen Muhic mentre ens ensenya les restes de les minicentrals elèctriques que els ciutadans de Gorazde construïen artesanalment amb ferralla per poder tenir una mica d’electricitat. Ara formen part d’un rudimentari museu de la guerra a la vora del Drina, el riu que va servir de muralla perquè els serbis no acabessin de conquerir la ciutat.

Quan va començar per a tu la guerra i quan va acabar?

Per a mi la guerra va començar el dia que vaig saber que era adoptat. Ja tenia deu anys i en una baralla al pati de l’escola un nen em va cridar “txètnik bastard” i em va dir que jo no era fill dels meus pares. Aquell dia vaig arribar plorant a casa, i els meus pares adoptius em van explicar que, efectivament, m’havien recollit de l’hospital. Un periodista bosnià es va interessar per la meva història i quan vaig ser més gran em va ajudar a recopilar la informació que em va permetre saber qui era la meva mare biològica -que va poder arribar als Estats Units com a refugiada- i, més endavant, conèixer-la. Ara puc dir que, per a mi, la guerra encara no ha acabat.

Quina idea t’havies fet de la teva mare biològica i com va ser la trobada?

No m’havia fet una idea concreta de la meva mare. Només pensava en com seria el dia que ens veuríem cara a cara, de què parlaríem, si ploraríem, etc. Ara fa dos anys, des de l’Associació de Dones Víctimes de la Guerra a Bòsnia i Hercegovina, em van trucar per dir-me que la meva mare havia viatjat fins a Sarajevo i em volia conèixer. Vaig deixar la feina i me n’hi vaig anar sense pensar-ho. No va passar res del que jo havia imaginat. Són sensacions que no es poden descriure amb paraules. Físicament no ens assemblem gens amb la mare, i en canvi sí que tenim trets de caràcter similars.

Seguiu en contacte després d’aquella trobada?

Durant una època vam estar en contacte, però tot d’una em vaig adonar que ens estàvem distanciant d’alguna manera, i jo ho entenc. El seu marit sap que va ser violada per un soldat serbi, i tot el que va passar, però aquest és un episodi que ella deu voler oblidar, potser de cara als seus altres dos fills, que ja van néixer als Estats Units. M’imagino que va patir molt per mirar de superar tot aquest procés. Jo li vaig trucar i li vaig dir que ja no volia interferir més en la seva vida. Havíem acomplert la nostra missió, ens havíem conegut i ara ja no tenia cap sentit seguir en contacte. Jo no volia causar-li cap més mal, no volia fer-la patir de nou i que jo fos el seu record de la guerra.

L’Alen encén un cigarret darrere l’altre. Passegem pel pont que permet accedir des de la carretera al centre de la ciutat, i ens ensenya “el pont sota el pont”, una estructura precària de fusta i barres d’encofrar que els habitants de Gorazde van construir per poder creuar sense ser vistos pels franctiradors situats als turons que envolten la ciutat. A l’estructura, ara malmesa per la humitat i el pas del temps, encara hi ha penjades fotografies descolorides de com sobrevivien durant la guerra els habitants d’aquest enclavament.

¿I en saps alguna cosa del teu pare biològic?

El 2006 hi va haver un judici contra diversos criminals de guerra i el meu pare va ser un dels processats. En aquell moment també vaig saber que vivia a Foca, només a 30 quilòmetres d’aquí. Fa un parell d’estius, el director d’un centre islàmic em va proposar d’anar a fer la pregària especial dels divendres a prop de Foca. De manera totalment improvisada, sense meditar-ho gaire, vaig prendre la decisió de passar per casa seva, pensant que no l’hi trobaria. Però vaig trucar a la porta i va aparèixer. En aquell moment em vaig veure reflectit a mi mateix d’aquí 30 anys, perquè ens assemblem molt físicament!

I què us vau dir?

Ell em va reconèixer, perquè la meva foto havia sortit als mitjans de comunicació locals, coneixia la meva història. Em va convidar a passar, però jo vaig preferir que converséssim des de l’entrada. Des del moment en què vam començar a parlar, ell va negar que hagués violat la meva mare. Jo li vaig dir que havia seguit a través dels mitjans el procés judicial, en què ell havia reconegut, a través d’una prova d’ADN, que havia violat aquella dona i que era el meu pare. Amb tota la sang freda del món em va contestar que només havia reconegut la prova d’ADN i els fets perquè li servís d’atenuant. En aquell moment ens vam posar a discutir i allà em vaig adonar que mai més no volia tenir res a veure amb aquella persona. Li vaig veure a la cara que era un assassí.

Què és el que voldries demanar-li al teu pare biològic?

Que torni al lloc on hauria de ser, que és a la presó! És on li pertoca estar.

El pare biològic, Radmilo Vukovic, va ser jutjat per violació repetida i violenta i condemnat a cinc anys i mig de presó per un tribunal local, però un testimoni aportat per la defensa va al·legar que Vukovik i la mare d’Alen ja havien tingut una relació prèvia a la guerra, i això va servir com a atenuant perquè després de complir 18 mesos de presó quedés en llibertat. Com Radmilo Vukovic, molts criminals de guerra no només segueixen vivint impunement a les seves localitats d’origen, sinó que van ser rehabilitats com a funcionaris o membres de la policia o d’altres cossos públics. Aquest és un dels principals obstacles que impedeixen a les dones víctimes de violacions durant la guerra tornar a les seves poblacions d’origen.

En ple 2018, Alen Muhic se sent decebut per les autoritats judicials i també per l’actual govern de Bòsnia i Hercegovina. “No s’ha fet justícia, i això fa difícil la reconciliació. Mentre tinguem els presidents dels partits que tenim, el conflicte no s’acabarà. A Bòsnia tenim recursos naturals, possibilitats de desenvolupar-nos econòmicament a través del turisme, tenim parcs naturals, uns rius preciosos, etc. Però desgraciadament no s’està fent res per afavorir aquest desenvolupament, perquè tenim el sistema polític que tenim, imposat pels Acords de Dayton, que no fan més que dividir-nos. Hi ha molts joves que estan marxant d’aquí, perquè estan farts d’aquest sistema, que no permet desencallar la situació actual. Aquí el jovent no hi veu cap opció de futur. Els partits i el govern encara juguen amb el nacionalisme per guanyar vots, i això, a la gent que ha patit tant, li fa molt de mal”.

Fem un cafè a l’Hotel Behar, amb grans finestrals que donen al riu i que permeten observar aquesta ciutat industrial a mig gas. Amb prop de 37.500 habitants abans de la guerra, un 70% dels quals eren musulmans, la ciutat va veure com de la nit al dia les famílies sèrbies, amics i veïns de tota la vida, marxaven a altres poblacions amb majoria sèrbia, o s’afegien a les milícies radicals i als grups de franctiradors que disparaven contra els seus antics veïns. Alhora, la ciutat va pràcticament doblar la seva població amb els refugiats que fugien de la neteja ètnica que s’estava practicant a les poblacions veïnes de Foca i Visegrad. Durant el setge de Gorazde hi va haver prop de 1.600 morts i més de 2.000 ferits segons les xifres oficials, però no s’ha pogut processar per crims de guerra els responsables del setge, per falta de mitjans judicials i perquè la responsabilitat judicial és compartida amb altres poblacions que pertanyen a la República Srpska, on hi ha sistemàticament obstrucció i negació del que va passar.

Abans d’acomiadar-nos l’Alen ens porta fins al turó de Rovovi, on encara hi ha diversos tancs i llançagranades de les tropes sèrbies. El material d’artilleria, ara repintat d’un color verd viu, va quedar abandonat la tardor de 1995, quan la comunitat internacional, avergonyida per la seva incapacitat d’evitar la massacre de Srebrenica uns mesos abans, va autoritzar finalment els bombardejos de l’OTAN, que van obligar els serbis a abandonar el setge de Gorazde. Al cim del turó, reconvertit en zona de pícnic, ara hi ha uns gronxadors per a la mainada i un memorial dedicat a Zaim Imamovic, un soldat de l’exèrcit nacional iugoslau incorporat a les forces de Bòsnia que va liderar la defensa de Gorazde.

“M’agrada aquest lloc. És un símbol de la resistència de la ciutat. Aquí li vaig proposar matrimoni a la meva dona. Hi vaig fer encendre 500 espelmes!” L’Alen m’ensenya una fotografia on surt amb el seu pare adoptiu i el seu fill de dos anys.

Què ha significat per a tu el naixement del teu fill?

He tornat a néixer jo, només que en una altra època i en una altra forma.

Què li explicaràs sobre la guerra?

Quan sigui més gran, li explicaré tot el que va passar, qui eren els agressors i qui van ser les víctimes. A les escoles s’hauria d’explicar molt més aquest passat recent que no pas el que va passar fa 100 o 200 anys. I li explicaré el meu cas, que no és únic. Són freqüents les violacions en un context de guerra. Hi ha molts nens, com jo, que vam ser fruit de violacions, però viuen en l’anonimat perquè la societat no ens accepta amb la naturalitat amb què ho hauria de fer. Però també li diré que fugi d’aquí, perquè aquí ens contaminem amb coses negatives i amb aquest govern que tenim és impossible desenvolupar-se professionalment. M’agradaria que el meu fill tingués la possibilitat de créixer en un país on no hi hagi odi. Jo potser també marxaré un dia.

Mentre fuma l’últim cigarret assenyala un edifici de quatre plantes repintat de color blau cel que sobresurt del centre reconstruït de Gorazde. “És allà on vaig néixer, i on em van deixar”, diu. Ara hi treballa com a infermer, a la planta de cirurgia. “Quan penso en totes les atrocitats que es van cometre... Jo seria incapaç de fer mal a ningú, violar o matar. Probablement per això em dedico professionalment a la infermeria, perquè crec que és la millor manera d’ajudar la gent”. 

Etiquetes

Més continguts de