FORA DE FOCUS

Josep Bohigas: “El confinament fa que ens replantegem la manera de relacionar-nos amb la família, els veïns i la ciutat“

F a temps que hi ha corrents dins de l’arquitectura que lluiten per desfer-se de la imatge de sector elitista, eminentment artístic i indiscutible que l’allunya de la ciutadania. Josep Bohigas forma part activa d’aquest moviment, entén que l’essència de l’arquitecte és estar al servei de la societat. També ara, en ple sotrac per aquesta emergència sanitària que obliga milions de persones a concentrar tota l’activitat en un espai íntim i reduït. Amb l’ànim de situar la persona al centre de l’arquitectura, Bohigas ha plantejat el confinament com un repte per als alumnes i professors que integren el projecte Arquitectes de Capçalera, que juntament amb Ibon Bilbao va impulsar fa uns anys a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB). Una iniciativa que pretén assimilar la figura de l’arquitecte a la del metge de capçalera, algú que entra a casa, atén les persones i en coneix l’historial. Ara són els mateixos alumnes qui s’autoexaminen en aquest sentit, reflexionen sobre el confinament, sobre les oportunitats que casa seva els ofereix tant a ells com a les seves famílies i els veïns.

El confinament recorda a Bohigas les ciutats invisibles d’Italo Calvino. En concret, la d’Ersilia, que es construeix a partir de les relacions que els seus habitants estableixen de balcó a balcó, en forma de fil. És, en certa forma, la situació que vivim aquests dies, en què busquem les finestres i les terrasses per relacionar-nos amb els veïns, jugar i fer arribar l’escalf als professionals de la sanitat. Fem ciutat sense trepitjar-la. Alhora, hem obert altres finestres i balcons que ens connecten radicalment amb la societat. Ens estem tancant i al mateix temps ens estem obrint, “com en una sístole i diàstole simultània d’hiperintimitat i també intimitat revelada perquè ens exposem contínuament amb tots els mitjans digitals que tenim a l’abast”. El confinament és també una oportunitat de redefinir relacions, no només personals. D’una banda, omplim armaris de menjar i, de l’altra, buidem armaris de records. És l’ocasió de recuperar activitats en família que pràcticament havíem oblidat, com mirar fotos plegats. “Recuperar records i fer-los jugar dins de la casa són algunes fórmules que estan sorgint amb el confinament i que fan que ens replantegem la manera de viure la casa, fins i tot, la manera de relacionar-nos amb la família, els veïns, les façanes del davant i la ciutat”.

El confinament serà un revulsiu per a l’arquitectura. Ho està sent ja en aquests moments, empès per una força que ve de baix. Amb la quantitat d’hores i d’usos diferents que li estem donant, les persones estem reformulant aquest univers que ara és casa. Els noms i cognoms que tenien les estances deixen de tenir sentit: “El rebedor qui rep avui? És el principi o el final de la casa?” S’ha trencat la lògica que ens defineix el dormitori com l’espai on es dorm, la sala d’estar on s’hi està, la cuina on s’hi cuina. La nova arquitectura ha de ser capaç, com estan reclamant alguns corrents, d’establir espais sense nom perquè cada persona els pugui decantar en funció de les necessitats que tingui. També caldrà fer més flexibles les dimensions específiques de cada espai, “estances més iguals o fins i tot cases que acabin sent sumes de sales d’estar”.

Per a aquest arquitecte barceloní, tenim l’oportunitat d’establir “una nova relació entre el que és urbà i el que és domèstic”. Admet que se sent “entusiasmat” davant l’empatia col·lectiva que l’emergència sanitària està produint i està decidit a aprofitar aquesta energia per fer i ajudar a fer cartografies interiors: “Una intimitat revelada, una domesticitat col·lectiva, que són gairebé oxímorons, trobar aquesta doble forma de tancar-se i d’obrir-se”. 

Com és el teu confinament?

Som cinc a casa. La meva parella i jo, dos fills i el pare de la meva parella, que viu sol al pis de dalt i forma part d’aquesta lògica de les cures entre familiars. Intento no sentir-me sol i no sentir-me estressat. Sembla contradictori però pot estar passant simultàniament.

On ets més?

La wifi marca una manera de moure’ns per casa. Estem tota la família amb el portàtil lluitant per aconseguir els llocs amb millor cobertura de la casa. Segurament on passo més hores és a la sala d’estar, i la taula del menjador està centralitzant la vida familiar.

Què estàs llegint?

He començat la novel·la Los asquerosos, de Santiago Lorenzo, sobre una persona que s’aïlla al camp a Madrid. Fa una reflexió ecològica de com vivim actualment que em sembla molt pertinent.

El + vist

El + comentat