COMPANYS DE VIATGE

La consagració de l’instant

Octavio Paz era una persona irònica i atenta, un gran conversador; és a dir, li agradava parlar i li agradava escoltar, una condició, aquesta última, escassa en els grans xerraires. Tenia molt a explicar, i ho explicava de manera clara i profunda simultàniament. S’assemblava als seus escrits: passava fàcilment de l’anècdota particular a la consideració universal i, encara que Mèxic era la seva referència més constant, el seu escenari era el món, amb una especial devoció per l’Índia. Vaig conèixer Paz durant els últims anys de la seva vida, quan jo ja era un lector assidu dels seus assajos i els seus poemes. D’aquests últims, Blanco és el meu favorit, una unió gairebé perfecta de llenguatge i pensament.

Em resulten especialment fascinants els textos en els quals compara les cultures de Mèxic i l’Índia, país en el qual havia estat ambaixador. Sent molt diferents els seus mites, i la seva metafísica, hi ha, crec, una afinitat sensorial entre les dues tradicions que Paz sap captar amb precisió. Els colors i fins i tot les olors a vegades semblen agermanats. Hi ha una certa comunió entre les munions de Ciutat de Mèxic i les de Bombai o Nova Delhi. Octavio Paz, en els seus propis escrits, estableix un pont entre les dues mentalitats. És en l’art on es produeixen les grans connexions entre mons diversos. Potser per això els assajos més decisius de Paz es dirigeixen al mateix art.

El més memorable, per a mi, és L’arc i la lira, una indagació en diverses perspectives, totes de gran valor. La relació entre llibertat i destí ocupa bona part del llibre. Però tal vegada el tema dominant és el del temps en el seu vincle amb l’art. Per a Paz, l’art -la poesia, de manera particular-és exposició de la fugacitat de l’existència i, paral·lelament, fixació del temps. L’eternitat està continguda en cada moment i aquesta consagració de l’instant és el principi i la fi de l’art.

Més continguts de

El + vist

El + comentat