Si el paràmetre per dictaminar l’èxit d’una revolució és l’ocupació del poder, el Maig del 68 es va saldar amb un sonor fracàs. No va triomfar enlloc. De fet, en molts dels escenaris de la revolta la contrarevolució conservadora va ser immediata i fins i tot ferotge, començant per França mateix. A les eleccions del juny del 1968, quan als carrers de París encara es buscava la platja sota les llambordes, els gaullistes van obtenir 352 escons de 487. La por d’un enfrontament civil i de l’anarquia, i la deserció a última hora dels sindicats, va reagrupar el país sota el vell general De Gaulle, que tot i això continuava sent impopular i només va durar un any més com a president.

Als Estats Units el 1968 és sinònim de Berkeley, dels hippies i de les manifestacions gegants contra la Guerra del Vietnam, però també d’un dels seus presidents més foscos: Richard Nixon. Els republicans van guanyar les eleccions presidencials amb la promesa de restablir l’ordre públic després dels disturbis racials provocats arran de l’assassinat de Martin Luther King. Nixon es va imposar pels pèls en el vot popular al demòcrata Hubert Humphrey (43,4% enfront del 42,7%), però no podem ignorar el resultat del candidat racista del sud George Wallace, que va guanyar en cinc estats i va obtenir el 13,5% dels vots, gairebé 10 milions de butlletes. Aquell resultat va posar les bases de l’hegemonia conservadora que duraria ben bé fins a la victòria de Clinton al 1992 en el món anglosaxó (amb la breu excepció del benintencionat Carter, entre el 1976 i el 1980), i que va tenir en la figura de Ronald Reagan (amb Margaret Thatcher a la Gran Bretanya) el seu principal exponent.

Als països de l’Est la repressió va ser terrible: tant a Polònia, on la revolta va ser esclafada en poc temps, com sobretot a Txecoslovàquia, on era especialment perillosa, perquè amb la figura de Dubcek es plantejava una lectura alternativa del socialisme que era letal per al sistema soviètic. A Mèxic l’exèrcit va perpetrar una orgia de sang i mort a la Plaza de las Tres Culturas el 2 d’octubre del 1968, on hi havia milers d’estudiants concentrats. Avui encara no se sap del cert quantes víctimes mortals hi va haver (en un principi la xifra oficial va ser de 20 morts), però investigacions independents posteriors parlen d’entre 250 i 300. En tot cas, aquella salvatjada va ser el prolegomen d’una contrarevolució conservadora pràcticament a tota l’Amèrica Llatina, i en especial al con sud, amb dictadures militars a Xile, l’Argentina i el Brasil que van provocar desenes de milers de morts i desapareguts i una xifra encara superior de torturats. A Europa, el 1968 també marca l’inici de l’activitat armada del grup Baader-Meinhof a Alemanya i de les Brigades Roges a Itàlia, que van deixar pas als anomenats Anys de Plom, i un rebrot dels conflictes nacionals a Irlanda (IRA) i Euskadi (ETA).

La repressió va tenir èxit en termes de poder polític efectiu, però no tant en termes culturals, en què l’empremta d’aquella època ha sigut tan profunda que s’ha convertit en una mena de fantasma recurrent per a la dreta. Fins al punt que a la campanya de les presidencials franceses del 2008, Nicolas Sarkozy va prometre “acabar amb el llegat del Maig del 68”. L’arribada de Syriza al poder a Grècia el 2015 i l’eclosió de Podem a Espanya a les europees del 2014 va fer pensar a alguns en una resurrecció del Maig del 68. Tres anys més tard l’amenaça sembla que ha estat neutralitzada per l’establishment. Una altra vegada.