El gran carnaval

La cosina del rei i la neta del dictador

En un país normal, mitjanament sa, aquest tipus de personatges gaudirien del més absolut ostracisme, se’ls apartaria de la vida pública, serien foragitats, expulsats de qualsevol mena d’imaginari

Des que tinc memòria, a les sales d’espera del metge sempre hi ha revistes d’entreteniment: de moda, de salut i del cor. A vegades les fullejo sense fixar-m’hi gaire, fent bona l’expressió “matar el temps”. A les revistes del cor mai els he donat gaire importància, sempre tenint en compte la frivolitat que les presideix. Les més ximpletes i estripades - Diez Minutos, Pronto, Qué me Dices, Cuore, Lecturas - em posen de bastant menys mala llet que les suposadament sofisticades, amb pàtina i pedigrí de serietat i respecte: Hola! i Semana. Només que hi paris una mica d’atenció descobriràs, un darrere l’altre, exemples d’indignitat i immoralitat sense cap mena d’excusa ni de vergonya. Grapats de personatges absurds i intranscendents retratats com si fossin algú que mereixi ser tingut en compte com a especial, escollit, respectat. Una colla de ganduls i vividors tractats amb una delicadesa pornogràfica.

L’últim exemplar de l’ Hola! duu en portada la cosina del rei Felip VI, María Zurita, un clàssic d’aquesta mena de revistes. Ens explica que ha tingut un fill, Carlos, engendrat amb fecundació in vitro, nascut amb dificultats respiratòries després d’haver patit ella un despreniment de placenta. Finalment ha pogut tirar endavant i recuperar-se. Val la pena rescatar algunes perles de l’entrevista: “ Cuando llegue el momento y me pregunte cómo fue su nacimiento yo creo que se lo diré con toda la sinceridad y naturalidad del mundo. Hoy en día hay muchos tipos de familias, gracias de Dios ”. Caram! Quina notícia que un membre de la família reial espanyola admeti que “hi ha molts tipus de famílies”. Els ha costat descobrir-ho! Quanta doble moral! “ Hablé con los reyes antes de empezar el tratamiento. Les pareció bien y me animaron mucho a seguir adelante ”. Ah, perfecte, quina sort que als monarques els semblés bé i li donessin el seu permís. “¿ Podrás tomarte unos días de vacaciones? ”, “ Sí, he alquilado una casa en Portugal. Me hace falta descanso y desconectar tranquilamente porque han sido unos meses muy duros ”. Vacances? Vacances de què? Descans? Descans de què? Em fascina la semàntica d’aquesta mena de revistes. Sempre destaquen que els personatges s’agafen un dies de “molt merescudes vacances”. I jo sempre em pregunto per què són tan merescudes si la majoria d’ells no han treballat en la seva vida.

És impressionant la perversió que supura l’entrevista. Amb la quantitat de pares i mares que pateixen perquè no poden tenir fills, perquè els seus fills no tenen la salut òptima, perquè han de seguir uns tràmits inhumans per poder adoptar o fecundar-se o perquè decideixen jugar-se els diners i la vida amb aventures tan delicades com els ventres de lloguer. Quina immoralitat retratar el cas d’algú tan absurd i intranscendent com la tal María Zurita i fer-ho com si fos representatiu d’alguna cosa, d’alguna realitat socialment rellevant.

Al mateix exemplar de la revista, unes pàgines més endavant, ens assabentem dels dies de vacances -també molt merescudes- de Carmen Martínez-Bordiú, exultant després d’haver rebut el títol de duquessa de Franco, heretat de la seva mare, la filla del dictador. La nietíssima té un nòvio nou que es diu Tim i segons la revista “ se ha convertido en un gran apoyo para ella en los buenos y en los malos momentos ”. Mals moments? Quins mals moments ha tingut aquesta senyora al llarg de la seva vida? “ Carmen Martínez-Bordiú pretende pasar largas temporadas en Portugal, pero por el momento está aprovechando las vacaciones para desconectar en buena compañía ”. Ah, mira, tots cap a Portugal! Vacances? Desconnectar? La revista utilitza el concepte “ Duquesa de Franco ” com si fos la cosa més normal del món, sense preguntar-se ni qüestionar res de res. En un país normal, mitjanament sa, aquest tipus de personatges gaudirien del més absolut ostracisme, se’ls apartaria de la vida pública, serien foragitats, expulsats de qualsevol mena d’imaginari. Aquí no, aquí se’ls concedeix un títol nobiliari i Hola! els retrata amb mirada servil i reverències de tota mena. Quin fàstic.

Hi ha aquella vella pel·lícula apologètica Franco, ese hombre. Doncs això.

Etiquetes

Més continguts de