L a pesta negra que es va propagar per Europa el 1347 no només va provocar la mort, com a mínim, d’un terç de la població, sinó que va modificar la consciència i la conducta de la gent en molts aspectes. Un d’ells, la pèrdua del costum de fer petons en les salutacions cordials. Si durant l’Edat Mitjana el petó ja era entès com un senyal de fidelitat i per tancar acords, la por al contagi va posar fi al ritual. No va ser fins a la Revolució Francesa que es va recuperar el costum.

Era difícil que s’erradiqués un gest que deu tenir l’origen en un acte instintiu que hem heretat dels primats a l’hora d’alimentar les cries. Però les primeres constatacions del petó com a mostra d’afecte les trobem en la literatura índia, on es fa referència a persones que ajunten els seus llavis en senyal d’amor. Més tard, en la cultura babilònica el petó es convertirà en una pràctica social vinculada a la salutació i al perdó. El petó s’escampa pel món gràcies a l’expansió dels imperis grec i romà. A l’Antiga Grècia, els poemes d’Homer parlen del costum de besar-se al cap, als ulls, a les mans i al pit. Un altre poeta, Teòcrit, posa de manifest que entre amants era important agafar de les orelles l’ésser estimat a l’hora de besar-lo: “A Alcipa no l’estimo, perquè en donar-li el tudó l’altre dia, no em va besar agafant-me per les orelles”.

Els romans tenien quatre versions a l’hora de fer petons. L’osculum era el petó més social, a la galta, entre coneguts. El basium era el petó als llavis entre el marit i l’esposa. I el suavem era el petó apassionat dels amants. El quart és més inquietant. Era el ius osculi, un petó obligat i diari que els homes feien a les seves mullers per assegurar-se que no havien begut vi, una beguda aleshores prohibida per a elles. El consum d’alcohol entre les dones estava associat a l’adulteri i, per tant, ingerir-ne tenia el mateix càstig i podia implicar, fins i tot, la pena de mort. A sobre, aquest control d’alcoholèmia no només el podia exercir el marit sinó tota la seva família, de tal manera que les dones eren sotmeses a múltiples petons als llavis per part de la família política. És el cristianisme el que incorpora el petó a les cerimònies religioses i serà la religió la que castrarà el component amorós i eròtic del bes. El petó trobarà aixopluc en les arts. Amb el corrent barroc i l’humanisme ressorgirà com a pràctica romàntica i al petó se li atribuiran poders màgics. Al món, cada cultura i tradició anirà desenvolupant maneres diferents d’expressar el petó.

A Europa, amb la Revolució Industrial retornarà el concepte del petó com a estimulació sexual i expressió de l’amor i la passió entre dues persones. Ara bé, només com una pràctica relegada a l’absoluta intimitat i motiu d’escàndol i sanció si es duia a terme en públic. El Romanticisme es caracteritzarà per l’expressió dels sentiments per part dels artistes i, per tant, el petó es convertirà en un concepte purament estètic.

Amb el segle XX es produirà el gran canvi. La fotografia, el cinema i la literatura començaran a explotar el vessant lasciu del petó, que esclatarà amb la revolució sexual dels anys seixanta, que utilitzarà el petó en públic com a gest de rebel·lia per reivindicar la seva naturalitat i la llibertat sexual. El darrer tram de la història ja el coneixem.