IX ANIVERSARI

La cara fosca de la revolució digital

Fins ara aquest 2019, tres companys de professió amb qui he coincidit durant anys cobrint informativament temes de tecnologia o d’economia han marxat voluntàriament dels mitjans convencionals on treballaven en plantilla per dedicar-se a la comunicació corporativa, sigui en agències o bé directament dins d’empreses. Més enllà de l’anècdota laboral i de desitjar-los sincerament èxit en la tasca d’informar seguint els interessos de la font i no els del públic, trobo significatiu que cap d’ells s’hagi incorporat a cap mitjà de comunicació de nova fornada en suport digital, ni tampoc hagi provat de crear una plataforma informativa pròpia, dues de les opcions de carrera que suposadament la popularització d’internet ens havia d’oferir als periodistes.

Fa molt que sabem que la digitalització ha sigut letal per al model de negoci clàssic de les empreses de premsa, immerses en una crisi que ha fet tancar un gran nombre de capçaleres a tot el món. Gairebé cap va ser prou àgil per migrar a l’entorn digital els anuncis classificats que li aportaven bona part de la facturació; els preus dels bàners de publicitat web eren molt més baixos que els de les pàgines impreses, i, a més, els mitjans es van disparar al peu regalant a la web el seu actiu principal, el contingut informatiu, error que ara intenten reparar aixecant murs de pagament de futur dubtós en mercats com el nostre.

Precarietat laboral

El que no esperàvem els periodistes és que la digitalització també ens fes més precaris. Fa 20 anys vèiem internet com una revolució positiva. Per una banda podíem conèixer de primera mà i a l’instant el que passava en qualsevol racó del món, i accedir directament a qualsevol font informativa. Per l’altra, les barreres econòmiques per crear un mitjà desapareixien: registrant un nom de domini i obrint un blog ja teníem la nostra rotativa particular. I, finalment, la naturalesa distribuïda de la web ens permetia aspirar a una audiència global, sense dependre de furgons per transportar arbres morts ni que el quiosquer ens situés en un lloc ben visible. Fenòmens complementaris com el periodisme anomenat ciutadà i la facilitat per publicar contingut audiovisual o interactiu s’afegien a un panorama informatiu enormement prometedor.

Tot això ha tingut lloc, però a la pràctica la feina del periodista no és ara més satisfactòria que abans, més aviat al contrari. La tirania del posicionament en buscadors penalitza la creativitat a l’hora de redactar els títols. Les llistes dels articles més vistos provoquen una realimentació perversa en què els lectors només fan clic en allò que a d’altres els ha semblat prou cridaner. La possibilitat de comptabilitzar cadascuna de les lectures que ha rebut un article ofereix a les empreses la temptació de prescindir dels temes (o dels redactors) que generen menys pàgines vistes, en favor dels que n’atreuen més, que solen ser els més cridaners.

Les xarxes socials -a més de vampiritzar el contingut finançat per les empreses de premsa- afegeixen un altre factor de pressió: vals tant com la quantitat de “M’agrada” o de retuits que aconsegueixes, i això et porta a dedicar tant temps viralitzant -quin paraulot, aquest- la teva feina com a fer-la. Els algoritmes primen la immediatesa, de manera que per aconseguir clics es publiquen informacions poc elaborades, refregides o directament falses. Total, qui les llegeix tampoc s’esforçarà gaire a verificar-les abans de reenviar-les al grup de WhatsApp. Tots hem tingut la temptació de fer periodisme a les xarxes socials, però quan comprovem que la propagació viral -i la poca consideració de l’audiència- no respecta l’autoria i les plataformes no disposen de mecanismes per obtenir ingressos a canvi de la nostra feina ja ens passa. Estimo aquesta professió i puc dir amb orgull que vaig ser dels primers a abraçar aquí la digitalització, però els asseguro que ara triaria dedicar-me a una altra cosa. 

Més continguts de

El + vist

El + comentat