La joieria Sunyer, situada a la Gran Via, 660, al costat de l’Hotel Ritz, era el Modernisme que adornava la ciutat dels primers compassos del segle passat. L’orfebre Ramon Sunyer era un gran artista, de fe cristiana i d’ideologia catalanista. Quan l’anticlericalisme campava criminalment a redós de la màxima barbàrie de la guerra, a Can Sunyer s’ajudaven capellans perseguits i s’hi celebraven misses clandestines.

En tenia notícies directes, però ho vaig contrastar de primera mà amb Montserrat Sunyer, filla d’en Ramon. Les misses reunien catòlics que temien per la seva seguretat, i en conseqüència es convocaven amb molta cautela. Amb calzes de la preuada marca de la casa, les oficiava sobretot mossèn Josep Sanabre, que era la simbiosi personificada de cristianisme i catalanisme, els assaigs del bisbe Torras i Bages i la lírica de mossèn Jacint Verdaguer.

El diumenge 29 de gener del 1939, tres dies després de prendre Barcelona, el franquisme va omplir la plaça de Catalunya amb una missa de campanya. Al final, el general jefe de ocupación, Eliseo Álvarez-Arenas, va arengar els presents amb “un vibrante discurso ”, i la Banda Municipal va tocar la Marxa reial. Quedava inaugurat el nacionalcatolicisme. Però la majoria dels fidels que celebraven l’eucaristia privada a Can Sunyer no hi van anar, perquè els mateixos que els restauraven el culte els prohibien la cultura: no havien aixecat el braç amb el puny tancat i no l’aixecarien amb la mà oberta.

La clandestinitat va continuar en aquella casa de gent bona i generosa, ara per mirar de mantenir viu el que volien matar les noves prohibicions: llengua, cultura, tradicions. Aquell matar es va fer evangèlicament carn en la persona de Manuel Carrasco i Formiguera, dirigent democratacristià que havia fugit de Catalunya per evitar caure en mans dels anarquistes i que van afusellar els feixistes. A la República no podia ser catòlic, i al feixisme no podia ser català. El dia 9 d’abril del 1938 un piquet d’intolerància el va executar. Josep Benet em va explicar la història i em va instar a entrevistar Rosa Maria Carrasco, la filla petita que va fer cap a la presó de Burgos. El seu relat feia glaçar, però es va desar a l’ off the record. Començava la Transició, els galons encara feien quadrar i la nova placa del carrer que li van dedicar a Sarrià era destrossada cada cop que la refeien. Benet considerava que els cristians van ser el primer cap de pont per revifar el catalanisme, explícit políticament a Unió Democràtica.

A Can Sunyer es van reorganitzar els Estudis Universitaris Catalans, universitat alternativa que tenia entre les seves ànimes el doctor Rubió, Ferran Soldevila i Ramon Aramon, vinculat amb l’Institut d’Estudis Catalans, que tenia un dels espais de reunió seixanta números més amunt de la mateixa Gran Via. La supervivència de la llengua catalana va esdevenir aleshores el primer objectiu d’aquella resistència. La fundació d’Òmnium Cultural, el 1961, va posar ordre en els patrocinis individuals. Se’l van inventar cinc industrials emprenedors amb pedigrí, que dedicaven una part de la seva riquesa a reconstruir el país: Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet Maristany, Pau Riera i Joan Vallvé i Creus. Va ser aquest últim qui em va detallar com va anar tot. La cita va ser en un negoci fitxat per la policia: l’argenteria de la rambla del Poblenou, 59-61, coneguda com a Can Culleres perquè hi feien coberts. Em va impressionar perquè abans de mostrar la distinció en l’educació, l’ostentava en la humilitat d’un guardapols.

Aquell empresari que s’enllardava a la fàbrica em va donar detalls de la fundació d’Òmnium. Detalls suculents perquè un dels llocs de trobada era la marisqueria Finisterre, a la cantonada de la Diagonal amb Villarroel. Era literalment impossible que la Brigada Social fes una detenció al restaurant més tocat i posat de Barcelona, i que esveressin el governador civil amb algun milionari emmanillat. Vallvé era seriós, però somreia quan salpebrava amb ironia l’anecdotari.

A la rambla de Catalunya, xamfrà amb la Gran Via que feia tots els honors a les Corts Catalanes anorreades, hi havia un altre bastió de la resistència catalanista en forma de casa i negoci familiar: la pelleteria La Sibèria, de la família Espar Ticó. Pep Espar barreja d’una manera biològica el mecenatge i l’activisme, que als anys cinquanta va desenvolupar a través dels CC, el nucli Crist Catalunya/Cristians Catalans. Una de les seves derivacions va sorgir intercalant una D entre el capicua consonant: Convergència Democràtica de Catalunya.

Espar va rememorar in situ els Fets del Palau, en el seu vint-i-cinquè aniversari, el 1985. Amb ell i altres protagonistes vam refer l’episodi, que vaig publicar al diari Avui que ell havia contribuït a engegar amb la seva empenta. Amb l’empenta i amb la veu va arrencar El cant de la senyera, himne substitutori que havien prohibit, i van començar a sortir policies repartint llenya camuflats de melòmans catalanistes al pati de butaques. Jordi Pujol va acabar a la Via Laietana, el van torturar, va fer presó i va començar a créixer un dels líders més importants de la història del catalanisme polític.