“PAZ. PIEDAD. PERDÓN”. GRAVADES sobre una austera làpida de marbre, aquestes tres paraules resumeixen el testament del president de la Segona República espanyola Manuel Azaña, nascut a Alcalá de Henares el 5 de febrer del 1880, exiliat a França el 5 de febrer del 1939 i refugiat a Montauban l’1 de juliol del 1940. Va morir-hi finalment en una habitació de l’Hotel du Midi, el 3 de novembre del mateix any, assetjat pel règim de Vichy i un grup de falangistes que el volien segrestar per endur-se’l a Espanya com ja havien fet amb el president Lluís Companys, afusellat a Montjuïc el 15 d’octubre del 1940, dues setmanes abans de la mort d’Azaña.

Fins ara cap president de la democràcia havia visitat la tomba de qui va ser un dels polítics més destacables de la història espanyola. Dissabte passat, dia 17, José Luis Rodríguez Zapatero ho va fer com a expresident. Aprofitant que el nomenaven doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa, Zapatero va anar al cementiri de Montauban, a uns 40 quilòmetres de Tolosa, hi va dipositar una corona de flors i va fer donació d’una còpia signada del preàmbul de la llei de la memòria històrica, que va introduir a la bústia amb els colors republicans que el cementiri de Montauban té a la disposició dels que vulguin deixar algun missatge al president Azaña.

Els darrers dies de la vida del president de la Segona República del 1936 al 1939 són tan tràgics, tristos i novel·lescos com ho va ser la vida dels centenars de milers de republicans espanyols que al final de la Guerra Civil van haver de fugir per la frontera catalana, i alguns dels que encara viuen -perquè aleshores eren unes criatures- aprofiten qualsevol acte de la memòria republicana per trobar-se i recordar-ho.

“La vida de cadascun de nosaltres dóna per a un llibre sencer”, explicava emocionat Eduardo Montsalve, que va creuar els Pirineus per la Vall d’Aran als 4 anys, malalt de tos ferina, caminant enmig de la neu i arrossegat per la mà del germà de 8 anys, que li va salvar la vida.

Azaña, com dèiem i com està escrit a la seva tomba, era un exiliat a França, on va marxar el mes de febrer del 1939, i es va convertir en un refugiat a Montauban a partir del primer de juliol i fins al dia de la seva mort. Quan arriba a Montauban fugint de la policia nazi, que li trepitja els talons, Azaña està ja molt malalt. Primer s’instal·la a casa d’un metge amic, però veient que corre perill de ser segrestat demana ajuda al govern de Mèxic, que l’instal·la a l’Hotel du Midi i hi envia un diplomàtic mexicà per protegir-lo. Azaña ocupa l’habitació número 2 de la primera planta, on les vistes a la catedral van ser el seu darrer paisatge. A l’habitació número 3 s’hi instal·la l’Antonio, el majordom. La Lola, la seva esposa, ho fa a l’habitació número 4. La número 5 és per al general Hernández Saravia i la 6 per al metge personal, el doctor Felipe Gómez Pallete, que Azaña havia rescatat d’un camp de concentració francès feia uns mesos, però que s’acabaria suïcidant a la mateixa cambra el dia 15 d’octubre. El guardaespatlles d’Azaña, Jean de Valdés, sosté que Pallete es va suïcidar després d’assabentar-se de l’afusellament de Companys. La matinada del dia 15 el doctor acaba de visitar el malalt. “Aleshores ens assabentem -recordava De Valdés a la revista Historia y Vida - que el president de la Generalitat de Catalunya havia estat passat per les armes. El doctor, amb la mirada fixa al terra i l’expressió lívida, surt de l’habitació d’Azaña silenciosament. Al migdia, asseguts a taula per dinar, notem que la cadira del doctor està buida. L’Antonio el va a buscar. Truca a la porta. Ningú contesta. Entra: el troba mort, estirat al llit. Comprova que s’acaba de suïcidar”. Altres historiadors, però, com Jean-Pierre Amalric, pensen que el motiu principal va ser un desengany amorós amb “una dona francesa, casada”.

A la mateixa planta de l’hotel on s’està el seguici d’Azaña, però en una altra ala, les habitacions 8 i 9 les ocupen un grup de policies francesos de Vichy i la número 10 dos falangistes. També apareix per la ciutat l’ambaixador espanyol, Lequerica, convertit en un dels perseguidors de “rojos, intel·lectuals i separatistes”, com qualifica els republicans exiliats en les múltiples notes enviades al Quai d’Orsay demanant col·laboració al govern de Vichy per localitzar-los i detenir-los. Amb l’arribada de Lequerica a Montauban, s’acaba de preparar el segrest i el trasllat a Espanya d’Azaña, que es vol fer en una ambulància. El malalt, però, empitjora. D’altra banda, segons De Valdés, s’espera una visita a la ciutat del mariscal Pétain, que en conèixer el pla de Lequerica el prohibeix terminantment. “Es creu a casa seva aquest Lequerica?”, diu que va enrabiar-se el mariscal. L’1 de novembre Azaña entra en coma. Mor la nit del dia 3. A l’enterrament es prohibeix exhibir-hi la bandera republicana. El taüt serà cobert amb la mexicana. La bandera de la República espanyola que sempre acompanyava Azaña seria entregada per la filla de De Valdés al ministre de Cultura César Antonio Molina, l’any 2008.