Tal com s’havia proposat, va aconseguir planar sobre l’atmosfera moral del segle que es va iniciar l’any de la seva mort, ja que, en efecte, cap pensador va tenir la influència que va tenir Friedrich Nietzsche al segle XX, per bé i per mal. Nietzsche havia previst revolucions sense precedents que canviarien la naturalesa de l’home, i aquest segle, sobretot en la primera meitat, va trobar apocalipsis perseguint utopies i malsons esperant somnis. A la seva manera, Nietzsche va tenir raó i l’esperit de Zaratustra es va passejar per l’època moderna com un huracà buscant un impossible acomodament.

Aquest Nietzsche em va interessar al seu moment com a gran lectura de primera joventut, gairebé d’adolescència. ¿No és captivador, a aquesta edat, algú que “filosofa a cops de martell”? Tanmateix, posteriorment, Així parlà Zaratustra, llibre de moments poètics insuperables, és l’obra que menys m’ha interessat de Nietzsche. És massa grandiloqüent, massa voluntàriament visionari. Amb el pas del temps he preferit el Nietzsche més subtil, aquell gairebé aforístic que va comprimir el llenguatge fins a extrems d’inaudita bellesa. Humà, massa humà o Aurora, per exemple. I aquesta petita obra mestra de l’autoironia que és Ecce Homo, el seu últim llibre publicat abans de caure en la bogeria.

Amb tot, el meu preferit va ser i és el seu primer llibre, El naixement de la tragèdia, un dels textos que més he rellegit en la meva vida i del qual podem dir que cent lectures no aconseguirien extreure’n les pedres precioses que conté. El naixement de la tragèdia, que pren per objectiu endinsar-se en l’“obra d’art total”, és, ell mateix, un llibre total en el qual, més enllà de l’estètica, la condició humana és examinada des d’angles insòlits i clarividents. Amb la seva extraordinària fondària, tota la filosofia de Nietzsche s’avança en aquest llibre excepcional que va desconcertar els seus contemporanis i va causar un escàndol intel·lectual la fecunditat del qual ens segueix alimentant.