Els dies temibles a Mea Shearim

REPORTATGE

Els dies temibles a Mea Shearim

El fotògraf barceloní va entrar al barri d’ultraortodoxos de Jerusalem i va veure com preparen i viuen la seva principal festivitat, el Yom Kippur

Els dies temibles a Mea Shearim / Victor Turek / Agència Zoom
TEXT I FOTOS: VICTOR TUREK / AGÈNCIA ZOOM

Al centre de Jerusalem, entre la ciutat antiga i alguns dels carrers més moderns i transitats, hi trobem el barri de Mea Shearim, que en hebreu vol dir de les cent portes. Hi viuen prop de deu mil persones, la gran majoria haredim. El terme haredim es refereix als jueus ultraortodoxos i significa qui tremola [de temor] davant de Déu. El seu estricte codi de vestimenta inclou barrets negres, jaqueta negra i camisa blanca. Tots els homes es deixen créixer les peot , llargues patilles cargolades al voltant de les orelles que pengen com molles, mentre que les dones vesteixen roba modesta, es tapen els cabells amb mocadors i s’asseguren de no deixar cap part del cos descoberta.

A Mea Shearim els carrers són plens de cartells amb informació i propaganda religiosa, i és un lloc excepcional per veure com es viuen de manera tradicional les principals festivitats jueves. Hi ha centenars de nens bellugant-se per tot arreu i homes que corren d’una banda a una altra per no fer tard a la sinagoga. Als seus carrers bruts i estrets es té la sensació de ser en una altra època. Els veïns del barri desvien la mirada quan veuen algun dels pocs forasters que hi entren: qualsevol element extern és percebut com una amenaça potencial a la seva cultura i tradició.

L’halacà -la llei i els costums jueus- regeix la vida dels habitants de Mea Shearim, que renuncien a moltes facilitats del món modern i intenten seguir les tradicions dels avantpassats. Hi són prohibits la televisió, internet, el cinema, la premsa i els llibres, a excepció dels textos religiosos i sobre afers que incumbeixen la comunitat. L’estudi de la Torà, de fet, és l’activitat fonamental entre els haredim, fins al punt que molts homes rebutgen treballar per dedicar-se a estudiar-la en exclusiva. Sovint això comporta que les seves nombroses famílies visquin sota el llindar de la pobresa i depenguin de la caritat.

El barri s’omple de cabanes durant la festa del Sukkot

La Torà diu en un dels seus passatges: “Sigueu fecunds i multipliqueu-vos” (Gènesi 1:22). Aquesta frase és interpretada com una ordre de Déu per la comunitat haredim, i per aquest motiu no és estrany trobar famílies amb més de deu fills. De fet, la taxa de natalitat dels haredim és la més alta d’Israel, amb 6,9 fills per dona.

Tanmateix, el contacte entre homes i dones s’evita de totes totes i es limita a la família i al matrimoni. Els nois i les noies van a escoles separades. L’educació dels nois se centra en l’estudi de les escriptures jueves, mentre que les noies també estudien qüestions seculars. Aquesta divisió es manté en la vida adulta, perquè els homes consagren la seva vida a l’estudi de la Torà i les dones treballen, tenen cura de la llar i crien els fills.

Els dies més sagrats

Tot i que entre els haredim hi ha multitud de sectes i credos que es diferencien per l’origen, les creences i les pràctiques, al barri de Mea Shearim predominen els corrents hassídics, que destaquen per la influència que hi té la càbala, la vida aïllada de la resta de la societat, l’observació estricta de l’halacà i el seguiment dels dictats dels principals rabins.

En aquest context, és lògic que les festivitats religioses hi tinguin una importància capital. Tixrí és el primer mes del calendari hebreu modern -l’equivalent de setembre o octubre en el calendari gregorià: oscil·la perquè té un cicle lunar- i té una importància especial, perquè concentra les festivitats més importants de tot l’any, entre les quals Roix ha-Xanà, Yom Kippur i Sukkot, que aquest any són els dies 30 de setembre i 8 i 14 d’octubre, respectivament. Aquestes festivitats es coneixen com els Sants Dies Suprems i el període entre elles es coneix com els Dies Temibles. Segons la creença jueva, per Roix ha-Xanà (el Cap d’Any hebreu), Déu jutja els actes dels homes i els escriu al llibre de la vida. Deu dies després, durant el Yom Kippur, Déu segella aquest llibre i així queda decidida la fortuna que els espera durant l’any que comença. El Yom Kippur -dia de l’expiació o dia del perdó-és el més sagrat del judaisme, i el seu motiu central és el penediment. A la vetlla es reciten els selihot, un conjunt de versos i poemes que clamen pel perdó dels pecats comesos. Aquests versos s’han de recitar col·lectivament, i per això els creients s’apleguen a les sinagogues i llocs sagrats.

La vetlla del Yom Kippur també es porta a terme la controvertida cerimònia del kapparot. Durant aquest ritual, cada persona es passa un animal kosher (sol ser un gall o una gallina) per sobre del cap mentre es reciten uns versos per transferir els pecats dels individus a les ofrenes, que posteriorment són sacrificades per una persona entrenada per minimitzar el dolor de l’animal, i finalment la carn és donada als pobres.

Actualment molts creients prefereixen fer el ritual amb diners en comptes d’animals. El Yom Kippur, enguany el 8 i 9 d’octubre, és una festivitat observada per la major part dels jueus, seculars o practicants, que fan dejuni, van a les sinagogues i resen des de l’ocàs fins a la posta de sol de l’endemà. El menjar, la beguda, la neteja corporal i les relacions conjugals estan prohibides durant el Yom Kippur, així com totes les activitats prohibides el sàbat, com ara encendre foc (o fer servir electricitat), treballar i escriure, entre d’altres. El Yom Kippur és un dia festiu a l’Estat d’Israel. Per la seva alta participació -el 73% dels jueus israelians fan dejuni-, durant aquest dia està mal vist menjar en públic i els serveis de ràdio, televisió, transport i comerços estan tancats.

Viure en una cabana al balcó

La següent festivitat del mes de tixrí és el Sukkot, també anomenada Festa de les Cabanyelles. És una festivitat d’origen bíblic que recorda la sortida del poble hebreu d’Egipte després de deixar enrere l’esclavitud i les vicissituds que van patir deambulant pel desert. Els jueus practicants rememoren aquell patiment construint cabanes i vivint-hi durant una setmana.

L’any nou jueu comença enguany el 30 de setembre

Endinsant-se a Mea Shearim durant la festivitat del Sukkot, el primer que crida l’atenció són els centenars de cabanes que cada família aixeca en qualsevol racó que tingui a l’abast. Les places, els carrers i els balcons són aprofitats per les famílies per muntar les cabanes on menjaran i dormiran aquella setmana. Les parets es poden fer de qualsevol material, però el sostre ha de ser de materials orgànics. Normalment es fan servir fulles de palmera, que es venen pels carrers els dies previs al Sukkot.

Durant la setmana del Sukkot es fan unes pregàries especials amb l’ajuda de quatre plantes esmentades a la Torà, que segons una mitsvà(manament) s’han d’unir i agitar durant la festivitat. Cada una de les quatre espècies té un simbolisme i representa un tipus de jueu segons si realitza bones accions i és estudiós ( etrog ); és bon estudiós però no obra bé (palmera); obra bé però no és estudiós (murta), o si simplement ha nascut jueu però no s’implica en la religió (salze).

Aquells dies, la majoria de botigues de Mea Shearim es reconverteixen per vendre les quatre espècies. Els haredim es consideren jueus exemplars i l’ etrog (un fruit cítric semblant a la llimona) representa aquesta figura. Cada haredim estudia amb cura el seu etrog per comprovar que no tingui cap defecte, és a dir, que no hi hagi cap cop, punt negre ni deformació. No és estrany veure multituds de persones aplegant-se al voltant d’un etrog considerat perfecte, i pel qual s’arriben a pagar més de 200 euros.

La festivitat del Sukkot, que dura set dies -dos dels quals són festius- culmina el dia de Hoixanà Rabbà (Gran Súplica). Segons la tradició jueva, els àngels lliuren a Déu el judici segellat el dia de Yom Kippur per a la seva execució el dia de Hoixanà Rabbà. És per això que durant la vetlla s’acostuma a estar despert i a recitar una selecció de capítols de la Torà. D’aquesta manera, si Déu veu que el sentenciat s’ha dedicat a l’estudi, se n’apiadarà.

Quan s’acaben les pregàries, els fidels agafen un ram de cinc branques de salze ( aravah ) i piquen a terra cinc vegades simbolitzant el seu rebuig als jueus que no estudien la Torà ni obren bones accions. Milers de fidels s’acosten al Mur de les Lamentacions per commemorar el final del Sukkot i, després de les pregàries, una catifa de fulles cobreix el terra.

La fi de la festa i el reinici del cicle

El Xeminí Atséret (vuitè dia de reunió) està estretament connectat amb la festivitat del Sukkot, perquè té lloc l’endemà de Hoixanà Rabbà, i entre els jueus de la diàspora se celebra, de fet, l’últim dia del Sukkot perquè per a ells aquesta festivitat dura un dia més. És el dia en què la gent abandona les cabanes i torna a casa seva per completar-hi la setmana festiva.

Durant la posta de sol d’aquell dia se celebra la Simkhat Torà, que marca la fi del cicle anual de la lectura pública setmanal de la Torà. Es reciten els últims versos del Deuteronomi i els primers versos del Gènesi, per començar així un nou cicle de l’estudi de la Torà.

Els rotlles de la Torà es treuen de l’arca on es guarden i es llegeixen en públic, i fan de la Simkhat Torà una de les festes més grans de l’any. Els fidels es congreguen a les sinagogues per cantar i ballar portant els rotlles de la Torà. Cada congregació té els seus propis costums, però la festa se sol allargar fins ben entrada la matinada i en qualsevol racó de Mea Shearim es palpa el fervor religiós.

Després d’aquestes festivitats, la vida torna a la normalitat per als habitants de Mea Shearim. Continuen dedicats al seguiment dels preceptes religiosos i mantenen la tradició iniciada pels seus avantpassats fa milers d’anys. 

Fotògraf accidental amb una botiga d’objectes sexuals

Victor Turek (Barcelona, 1989) no va estudiar fotografia sinó economia. De fet, explica, té la seva pròpia empresa, una botiga online d’objectes sexuals -orgasmix.es- amb què es guanya la vida i que li permet treballar on vulgui. “Com que tenia molta flexibilitat vaig començar a viatjar i anava fent fotos, primer amb el mòbil i després ja amb càmeres professionals”, comenta. La seva és, doncs, una formació autodidacta, però també un projecte en què vida i fotografia es barregen. El seu pare, argentí, és jueu, i això li ha permès tenir alguns avantatges a l’hora de circular dins d’Israel. Hi ha anat fent viatges i estades més o menys llargues. Tot i que el seu pare no és religiós i ell no és jueu, perquè la seva mare no ho és, el va fascinar, diu, el barri de Mea Shearim, i en un dels viatges va decidir iniciar aquest projecte. ”Aquest és un barri que no té a veure amb res, és com un altre món, com si entressis en un dibuix d’Escher, on tot són escales, carrerons, passadissos estranys”, comenta. “Allà tot és sempre molt religiós, però durant aquestes festes encara més, i vaig pensar que era un bon moment per fer el projecte. No va ser fàcil perquè, per exemple, gairebé no vaig poder fer fotos al Yom Kippur perquè està prohibit fer res i em renyaven contínuament”. Són un món aïllat, diu, però com que es reprodueixen molt, cada cop tenen més pes en la societat israeliana. “En el futur el problema no serà només la relació amb els palestins sinó també l’augment demogràfic dels ultraortodoxos, ja que, a més, no treballen i viuen de les ajudes de les sinagogues, subvencionades pel govern. Acabarà sent un problema greu”, comenta Turuk, que també va fotografiar la zona de frontera i les colònies dels territoris ocupats. “Sort que la càmera fa una mica d’escut, però és una situació molt dura, em va afectar massa”, comenta.

A més d’aquest projecte a Israel, Turuk ha viatjat per molts altres països fixant-se sempre en les comunitats i els seus rituals, sigui el Festival d’Onbashira a Suwa, al Japó, la vida nòmada dels Yörük de Turquia o la desfilada del Natzarè negre de Manila, a les Filipines. “Ara tinc una mica parat el tema fotogràfic, però hi tornaré”, comenta.