Un missatge arriba al grup de WhatsApp familiar a primera hora del matí. Un de nosaltres ha trobat amagat sota el seient del seu cotxe de quarta mà un USB. Imaginem que deu ser d’algun dels anteriors propietaris del vehicle. Fa cinc anys que va comprar el cotxe i, per tant, el petit dispositiu ha passat una pila de temps abandonat entre les guies del seient del conductor. L’USB té unes lletres a la carcassa però estan mig esborrades i no es desxifra el nom d’una empresa que s’hi anuncia. També té un trosset d’etiqueta de color blanc amb alguna cosa escrita a mà, però l’adhesiu està estripat i molt brut i no s’hi llegeix res.

El dilema està servit. ¿S’ha d’obrir l’USB, comprovar què hi ha a dins i intentar identificar el propietari per retornar-l’hi o s’ha de llençar i evitar les complicacions que se’n derivin? La família no triga a dividir-se en dos grups. El primer està a favor d’obrir el dispositiu no tant per solidaritat com per la immensa curiositat de saber què hi pot haver arxivat a dins. La fantasia no triga a aparèixer: des de fotografies comprometedores o hilarants fins a imatges delictives que permetrien identificar i denunciar una xarxa de criminals. També es planteja la possibilitat que hi hagués unes fotos familiars importants que el propietari hauria donat per perdudes. Per aquest motiu hi ha un sector que somnia amb la il·lusió que li faria al propietari recuperar les fotos d’un casament, d’un viatge increïble o dels primers anys de vida d’una criatura. També es planteja la hipòtesi que en aquell USB hi hagi arxivat un treball important i impecable que no es va poder arribar a presentar mai. Una tesi doctoral cum laude, per exemple, que l’amo no va poder defensar ni enquadernar mai. També es comenta que potser hi ha guardada la idea desenvolupada d’un negoci d’èxit de la qual ens podríem aprofitar i fer-nos multimilionaris amb pocs mesos. O unes cartes d’amor amagades d’una relació furtiva i impossible. Mentrestant, el sector partidari de llençar l’USB sense mirar què hi ha dins alerta dels riscos. “Tieta! Llença-ho a les escombraries! Ara mateix!”. El primer motiu és sanitari. El dispositiu podria estar infectat d’un virus informàtic que es carregués l’ordinador i, en aquest cas, no hi ha mascareta que valgui. Fins i tot es preveu la possibilitat que sigui una trampa d’un anterior propietari que es venja per haver-se hagut de vendre el cotxe. Els que se senten estimulats per una curiositat sobrehumana proposen obrir l’USB en algun locutori i així els ordinadors personals es mantenen intactes. Els defensors del no insisteixen que això també podria acabar malament: en cas que hi hagués fotografies delictives, les imatges quedarien al descobert davant dels clients del locutori. Més val llençar el dispositiu a temps que haver de perdre les hores en una comissaria explicant la història per denunciar el cas. A mesura que avança el dia la imaginació de la família va en augment i cada vegada el supòsit és més emocionant. Les hipòtesis sobre el contingut de l’USB són cada vegada més llamineres. Tant, que qui ha fet la troballa a primera hora del matí no s’hi ha pogut resistir més. “Ja sé què hi ha”. Partidaris del sí i del no volen saber-ho. “Què? Què? Què?”. Suspens. Al vespre es desvela el gran misteri. Com a mínim, les hores de l’entretingut debat familiar han compensat l’enorme decepció final.