La divinitat a la taula de dissecció

RAFAEL ARGULLOL
RAFAEL ARGULLOL Escriptor i professor d'humanitats a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona

ÉS UNA TELA RELATIVAMENT PETITA (80 x 60 cm) i es diu que, després de pintar-la, Mantegna mai se’n va desprendre. Era al seu taller i, quan viatjava, se l’emportava, coberta per un drap. Havia de tenir un significat molt especial per a ell i, si era així, tenia moltes raons per atorgar-li aquesta singularitat. És una de les obres més revolucionàries de la història de la pintura. Després d’una metamorfosi de segles, com a heroi central de l’art europeu, la figura de Crist és presentada com a brutalment humana. Com diria Nietzsche -que va voler ser, tràgicament, l’Anticrist-“humana, massa humana”.

L’excessiva humanitat de Crist es converteix, sota el pinzell de Mantegna, en gairebé monstruosa, gràcies a un retorçament formal inèdit. Mantegna, com pràcticament tots els pintors italians del Quattrocento, viu el clima estilísticament apassionat promogut per la perspectiva geomètrica, des de Masaccio. Però la seva ja no és la dolce prospettiva de la qual parlava Paolo Uccello. És un escorç tan violent que fins i tot avui dia, fills com som de les avantguardes, encara ens sorprèn el poder misteriós d’una figura que, si un no accepta les regles del joc visual, és grotescament contrafeta.

Despullat d’ornaments i al·legories aquest és el redemptor sacrificat que va voler pintar Mantegna. Crist deixa d’estar protegit per les aures simbòliques de les divinitats per aparèixer als nostres ulls com els éssers humans apareixem als ulls de l’anatomista o del metge forense. Més exactament: com els cadàvers dels sentenciats apareixien davant la mirada àvida d’aquells pintors renaixentistes que els volien disseccionar per estudiar la seva anatomia. Mantegna va pintar un sentenciat i és per això que el seu Crist encara desperta la nostra compassió i la nostra devoció.

Més continguts de

El + vist

El + comentat