Amb els dos peus a dintre

La mirada fotogràfica de Christer Strömholm i la d’Anders Petersen comparteixen una mateixa empatia amb la gent que retraten

LA PRIMERA QUE VA CONÈIXER VA SER LA JACKY. S’havien anant fent amics a força de veure’s en un bar. Ell portava la càmera, quasi segur que la Leica, però encara no feia fotografies. La posava sobre la barra, a la vista, deixant clar quina era la seva intenció futura. S’havia tornat a instal·lar a París i passava el temps al voltant de la Place Blanche, on hi ha el famós Moulin Rouge i on de nit, a la matinada, aprofitant el canvi de torn dels guàrdies, sortien a caçar clients els transsexuals que somiaven a aconseguir una altra vida, i diners per anar a fer-se el canvi de sexe a Casablanca. Christer Strömholm (Estocolm, 1922-2002) ja havia fet la guerra -lluitant contra els nazis a Noruega i segurament també contra la desolació del suïcidi del seu pare quan era adolescent- i havia decidit dirigir la seva formació artística cap a la fotografia, inicialment des d’una perspectiva formalista i experimental. La Jacky, i la Nana, i les altres dones que va conèixer a la Place Blanche li varen fer variar l’enfocament. Entre el 1956 i el 1962 les va retratar al carrer, a casa seva, a bars. Les va mostrar com elles volien ser vistes. Belles, glamuroses, dignes, valentes, fràgils. Mai, diu, va robar una foto. Les coneixia, parlaven, posaven per a ell, els hi regalava la foto. “Són imatges de persones amb les quals compartia la meva vida i que crec haver arribat a comprendre -explicava Strömholm anys més tard-. Va ser llavors, i encara ho és, un treball sobre com un pot obtenir la llibertat per elegir la seva pròpia vida i la seva identitat”.

Al barri vermell d’Hamburg, que el fascinava des d’adolescent, Ander Petersen (Estocolm, 1944) va trobar-hi el 1967 una taverna que el tenia meravellat. Hi anaven prostitutes, proxenetes, clients, treballadors, gent gran, marginats. El primer dia portava la càmera i, mentre parlava amb un altre client, li va desaparèixer. Va veure que voltava de mà en mà per la sala. S’hi va acostar: “Em feu una foto? És la meva càmera”. L’hi van fer i també va recuperar la càmera. Tres anys més tard, després de passar llargues temporades dormint a la cuina del local a canvi de cuidar els fills de la cuinera, Petersen hi va exposar les 350 fotografies que hi havia fet a la paret de darrere la barra. “Si algú es reconeix en la fotografia se la pot quedar”, els va dir. Pocs dies després només quedava una foto. Era el seu retrat.

Tant Les amies de Place Blanche com Café Lehmitz es varen publicar anys més tard i es varen convertir en llibres de culte. El primer va trigar fins al 1983 però va acabar de consagrar el que es considera el principal fotògraf suec del segle XX i un referent de la fotografia europea. El segon va anar més ràpid i el 1978, quan va sortir, es va convertir ràpidament en un referent per als joves fotògrafs europeus. Tanmateix, tot i que una de les fotografies del llibre, Lilly i Rose, va ser portada del disc Rain dogs de Tom Waits, aquest meravellós treball no va tenir la difusió popular i la influència del que, quasi una dècada després, el 1986, va provocar The ballad of sexual dependency, de Nan Goldin, iniciat a finals dels setanta i amb el qual sens dubte comparteix un mateix esperit. Els dos fotògrafs es declaren mútuament la seva admiració. El cas és, però, que la colpidora obra de Goldin la vàrem poder veure a Barcelona el 1992 -en una inoblidable exposició a la Sala Montcada comissariada per Rosa Martínez, que portava el contundent títol La vida sense amor no té sentit -, però hem hagut d’esperar fins al 2015 per veure l’exposició de Café Lehmitz, que ara recupera la Fundació Foto Colectania juntament amb Les amies de Place Blanche. Dues exposicions que, amb el nom comú La temptació d’existir, realment semblen una de sola.

Strömholm i Petersen són de dues generacions diferents i un va ser mestre de l’altre, però compartien, a més de l’origen, una mateixa manera d’entendre la fotografia. No tant, o no sols, en l’aspecte tècnic. Si Petersen era, diuen, un “maníac” del laboratori, un perfeccionista que passava hores a la cambra fosca i que s’ha mantingut sempre fidel al blanc i negre i a la fotografia analògica, Strömholm preferia que les còpies les fessin els assistents, tot i ser molt exigent amb els resultats, i va tenir etapes en què experimentava amb Polaroids en color. Ho explicaven Joakim Strömholm -fill de Christer- i Christian Caujolle -crític i director de l’agència VU- durant la presentació de l’exposició que han comissariat a Foto Colectania. Compartien amistat, una mateixa passió per la fotografia, un interès similar pels personatges als límit o marginats socialment, però, sobretot, compartien una manera d’entendre aquest mitjà des d’una perspectiva emocional, vital.

Les imatges estan fetes des de l’empatia, el respecte, la complicitat amb el retratat. Ens miren als ulls, de cara. Quasi sempre, a més, són sèries, treballs de llarga durada durant la realització del qual el fotògraf s’integra en la vida de la gent i l’entorn que vol fotografiar. En certa manera, són autoretrats. Joakim Strömholm ho resumia en una frase de Petersen: “Per aconseguir una bona fotografia cal tenir un peu a fora i un peu a dintre. El problema és que jo sempre acabo amb els dos peus a dintre”.

El + vist

El + comentat