CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Sophie Calle: "Qui ha durat més en la meva vida és el meu gat: hem dormit junts 18 anys"

És una de les artistes conceptuals més interessants de l'actualitat, i una àmplia selecció de la seva obra es podrà veure a partir
de demà, dilluns, a la Virreina Centre de la Imatge

QUAN ET DESPERTES UN DILLUNS I L’AGENDA DIU QUE HAS QUEDAT AMB SOPHIE CALLE, la francesa que converteix la seva vida privada en art, que ha exposat des dels últims dies d’agonia de la seva mare fins a algunes relacions de parella seves, que s’ha dedicat a seguir gent al carrer, que va fer contractar un detectiu que la seguís a ella, que ha acabat sent personatge d’obres de Paul Auster i Vila-Matas, notes cert neguit. Quan arribes a la cita i et diuen que l’entrevista serà més tard, i que serà breu, penses: “Buf”. I quan t’afegeixen que no està gaire d’humor i acaba de dir que no vol fotògraf, penses: “Buf, buf”. I quan t’avisen que ha estat malalta, però que d’això millor que no n’hi parlis, penses: “Buf, buf, buf”. ¿Tota la vida sent la protagonista de l’obra i ara no podrem parlar del que li passa?

Et rep al Palau de la Virreina a set dies d’inaugurar la retrospectiva Modus vivendi, el primer matí de muntatge. No s’aixeca del sofà, diu que l’entrevistis allà mateix, envoltat de quatre o cinc persones que estan preparant l’exposició, entre les quals el comissari, Agustín Pérez Rubio. Just quan heu acordat, en castellà, que parlareu en francès (penses que, ja que tens poc temps, dirà més paraules per minut en la seva llengua), i comences la primera pregunta, et talla per donar una instrucció als ajudants, tota sofisticada ella, mentre es toca una pell que li abriga el coll, i penses: “Buf, buf, buf, buf”. Però de sobte et mira (sense treure’s les ulleres) i et diu: “T’aviso que tinc mal de cor. No és res sentimental, no pateixis”, i es posa a riure. I ho amplia: “Vaig tenir un infart fa tres setmanes, i ara m’obliguen a estar molt tranquil·la, no em puc excitar”. I t’adones que tot just obrir la boca ja t’està parlant del que en teoria no volia parlar, i entens que ja hi és tota ella. Que anirà bé. I al final l’entrevista haurà durat una hora llarga, i t’acabarà donant el mail i convidant-te dos dies després per continuar-la, i llavors sí que es deixarà fer fotos, i t’ensenyarà l’exposició a mig muntar i et parlarà de la seva passió pel castellà i pels toros, encara que li confessis que no ets ben bé la persona adequada per emocionar-te parlant del seu ídol José Tomás. I quan acabi et dirà: “Ajuda’m: què fem amb això de la malaltia, ho posem o no?” I li diràs: “Esclar, Sophie, això ja ha passat, ja n’has parlat, esclar que ho hem d’explicar, no?” És la seva primera vegada parlant de la seva malaltia. A més, li dius, aquesta és una entrevista exclusiva, és la primera entrevista a la nova Sophie, la que ha de controlar les emocions, pobreta. És un bateig mediàtic. “Ho sento per tu, doncs, et juro que sóc molt més divertida quan puc estar més esverada”. Però jo he conegut la nova. La condemnada a ser suau. La que no em complicarà la vida. Quina sort. O quina llàstima, potser. A qui no li agrada jugar?

Tens por que el cor et falli?

Ara ja està tot controlat, només he de canviar unes quantes coses, he d’anar més lenta, descansar més, dormir a les tardes.

Difícil per a tu, no?

He de canviar de personalitat, de caràcter. M’he de tornar dolça, amable. Tot ha de ser més suau. Lent. He trucat a amics per avisar-los que sóc diferent i no s’ho creuen, diuen: “Venim ara mateix”. Tenen ganes de conèixer la nova Sophie.

Veus, i jo ja la conec. ¿Et fan mandra les entrevistes?

Tinc el costum de fer-ne, forma part del joc.

Ho vius realment com un joc?

No hi ha regles. De vegades m’avorreix, de vegades m’agrada, de vegades estic cansada de repetir la mateixa història.

Tens l’obligació de ser original, no? Jo espero molt de tu.

Crec que ja ho sóc, d’original. No tinc l’obligació de ser-ho, però ho sóc. Vaig néixer així.

Veig que mantens l’autoestima alta, això no ha canviat.

No, no t’he dit pas això. No és tenir l’autoestima alta, només que si em preguntes si sóc avorrida, et diré: “No, no ho crec”.

¿Hi ha una distància entre l’artista i la persona? Entre la feina i la vida?

I tant. Moltes de les coses que faig a la vida no les utilitzo a la meva feina. Quan tinc una idea de feina, penso en la paret, penso en les pàgines del llibre, penso en el públic, mentre que quan em llevo al matí i vaig al mercat no penso en aquestes coses.

Tenim la impressió de saber molt de tu, t’has despullat molt.

És mentida. Són elements que utilitzo i que després edito, escullo i reescric. És veritat, va passar, però no és la meva vida. Per exemple, a la pel·lícula No sex last night, explico un any amb un home; hi ha 60 hores de gravació i la pel·lícula dura una hora. Hauria pogut fer 30 pel·lícules diferents i que totes diguessin la veritat, però podria haver escollit un altre angle, podria haver decidit parlar més d’ell que del cotxe. Es tracta d’una ficció pel simple fet d’escollir un element i no mostrar-ne cap altre, i alhora és veritat perquè va passar. No és la meva vida, és un moment de la meva vida del qual he tret suc i l’he explicat amb les paraules ben escollides. Sabeu de mi el que jo decideixo explicar, però no és la meva vida.

I en tens control?

No crec que hi hagi cap projecte que m’hagi sobrepassat, he controlat tot el que volia dir.

Fins i tot a l’inici?

Quan vaig començar no sabia ben bé el que feia, però ho vaig fer, i vaig decidir mostrar-ho més tard, i quan vaig decidir fer-ho públic ja controlava allò que volia mostrar. Es controla en el moment que es fa l’obra, no quan es fa l’acció. Vaig filmar la mort de la meva mare no per fer-ne una obra sinó perquè volia ser a la mateixa habitació que la meva mare quan morís, volia escoltar la seva última paraula, volia ser allà. Més tard, es va convertir en una obra, i en aquell moment vaig decidir què volia mostrar i què no.

Quan vas entendre que eres una artista?

Algú ho va entendre per mi. Vaig fer que alguna gent dormís al meu llit, era com un joc per fer fotos de gent dormint, per estar ocupada. Jo tornava a França i no sabia què fer... Vaig fer-hi dormir una dona que em creuava cada dia al mercat. Quan ella li va explicar al marit el que havia fet al meu llit, ell, que era crític d’art, em va venir a veure i em va proposar fer una exposició al Museu d’Art Modern. Va ser ell qui va decidir per mi.

La sort i la casualitat són importants...

Sense això hauria acabat arribant al mateix punt, a ser artista, però més tard.

¿La decisió de ser la protagonista d’algunes de les teves obres quan la prens?

No sempre sóc protagonista, en la meitat de les obres que hi ha aquí, per exemple, no ho sóc. No va ser cap decisió, va passar. Mai he anat a cap escola d’art.

Ets perillosa per als teus amics.

Als meus amics mai els he fet res, a cap d’ells.

A la teva mare sí.

Era un treball amb ella, no contra ella. No era cap perill.

Però es tracta d’envair i exposar la intimitat d’una altra persona...

Sí, però la meva mare, quan vaig posar la càmera a l’habitació, va exclamar: “Per fi!“ Era extravagant, volia que es parlés d’ella. Vaig fer-ho amb ella, per a ella i com a homenatge. No vaig fer res contra ella. Si fes el mateix amb el meu pare sí que es tractaria d’una agressió, perquè és molt discret.

¿T’assembles més a la mare que al pare, doncs?

M’assemblo a tots dos. Sóc estrafolària com la mare, d’ella tinc el sentit del joc i del ritual. El meu pare és protestant, seriós, i jo sóc molt seriosa pel que fa a la feina, treballo molt.

Sí que has fet projectes sobre els teus amants.

La pel·lícula No sex last nigt la vaig fer amb el meu marit. Hi ha dos projectes en la meva vida en què, efectivament, sí que vaig ser perillosa: Prenez soin de vous [Cuida’t molt] i Douleur exquise, però són dos projectes dels 40 que he fet.

Un d’ells va ser una espècie de venjança quan la teva parella et va deixar. Això et pot espantar futurs amants.

És possible que un home poruc em pugui veure com un perill, però ara ja fa deu anys que estic amb un home que no és poruc, i no passa res.

Potser també hi ha gent que vol ser protagonista i per això s’acosta a tu...

Podria ben ser... Dels dos homes dels quals parlo a Douleur exquise i a Prenez soin de vous no en vaig dir el nom, i van ser ells els que es van identificar. Un d’ells va escriure un article a Le Monde per dir que era ell.

Ara hi ha molta confusió sobre la privacitat i intimitat a Facebook.

No estic gens ficada a les xarxes, no tinc Facebook, no sé ni com funciona.

¿No t’interessa perquè ara és massa fàcil espiar persones a les xarxes?

Hi ha una falta total de misteri. A més, no m’agrada el tipus de vocabulari que s’utilitza: “els amics” de Facebook, és horripilant. No ho suporto.

Quina és la motivació de la teva feina?

Ser artista, només ser artista. I continuar sent artista.

T’agrada el risc.

Sí, m’encanten les emocions. Fabricar emocions, fabricar vida.

Què busques en els altres?

Quan jo reescric els textos de la gent, no canvio les paraules. Per tant, les paraules són realment les seves, no m’invento la història ni el vocabulari. Pel que fa a les dones de Prenez soin de vous o a tots els cecs a qui vaig demanar que descrivissin la bellesa a Les aveugles, no em vaig inventar les seves paraules. La gent sempre té una manera de parlar determinada. Sempre em sorprèn, perquè quan faig entrevistes a gent així, a l’atzar, surten frases i paraules increïbles, tothom vol jugar, quedo gratament sorpresa.

Llegeixes el que s’escriu sobre tu?

Sí, si està escrit en els idiomes que conec. Però m’interessa molt poc el que es diu de mi. És a dir, ho llegeixo i, si és positiu, em sento bé durant una estoneta, i si és negatiu m’afectarà com a màxim dos minutets.

Costa de creure. No és gaire habitual en els artistes.

No és important en la meva vida. A més, he tingut sort. Mai m’han maltractat, he estat relativament protegida. Si hagués sigut més rebutjada potser patiria més de dos minuts.

Tens necessitat de provocar?

Tinc necessitat de fer el que faig. Busco provocar-me a mi mateixa, no als altres. Prefereixo impactar que deixar indiferent, queda clar. No conec ningú a qui li agradi deixar la gent indiferent.

Per a un artista és una mena d’obligació.

No, per a un artista l’important és existir i perdurar. Provocar no és difícil; continuar trobant idees i durar, això sí que és complicat. L’èxit és perdurar, no és un preu elevat a la sala de vendes.

En què creus? En Déu?, en el destí?, en l’amor?

No... No... No podria dir “crec en l’amor”, no podria dir mai aquesta frase.

No creus en res?

En la meva vida l’amistat ocupa un lloc molt important. Jo no tinc família, no tinc vida familiar, no tinc fills, funciono amb els meus amics. Mai he conegut la idea de família. Els meus pares estaven divorciats...

Vas decidir no tenir fills.

Sí, no m’agraden els nens. Mai m’han agradat i mai he tingut ganes de tenir-ne. Quan veig els nens amb les seves mares -perquè el problema el tenen les mares, els pares fan el que volen- no em vénen cap ganes de tenir-ne, em sembla un tipus de vida que no m’atreu gens ni mica. Obligacions, responsabilitats... Sóc molt lliure i m’agrada aquesta llibertat, poder marxar quan vull i on vull, que ningú depengui de mi.

Jo tinc quatre fills.

Quan us veig a les famílies amb nens pel carrer penso: “Ai, pobres...” Tota la vida m’he despertat cada matí pensant: “Quina felicitat, que bé això de no tenir nens!” És una decisió dura, és molt més difícil decidir no tenir fills que decidir tenir-ne, perquè la societat t’assetja.

Has de donar explicacions...

Sí, t’has de defensar. Per sort, als 45 anys la cosa ja s’atura, la gent se n’oblida i, ara que ja no em diuen res, sóc jo qui presumeixo de la felicitat de no tenir fills, i ho faig tants cops com se m’ha criticat pel fet de no tenir-ne.

Què t’espanta tant de ser mare?

És por. Jo, quan tinc un amic que està malalt, passo por, però si es tractés d’un fill aquesta por encara seria pitjor, més forta. Si ja tinc por pels meus amics, no em vull imaginar la por que tindria pels meus fills...

Doncs t’asseguro que has renunciat a emocions importants, tant que dius que t’agraden les emocions.

Bé, n’he trobat d’altres. A més, aquestes emocions de què parles són emocions en les quals no tenim cap poder, en som presoners. En canvi, les emocions que jo tinc les creo jo mateixa, en tinc un control.

Ets molt controladora, ja ho veig.

Moltíssim.

Obsessiva?

Sí. Però jo, per exemple, a l’hora de seguir algú, puc dir: “Tindré emocions des del dilluns a les 6 de la tarda fins al dijous a les 8 del vespre”, perquè a partir d’aquell moment m’aturaré. Quan faig projectes tinc emocions i sé que s’aturen el dia X, coincidint amb la fi del projecte.

Ja saps quin serà el teu proper projecte?

Una persona se’m va proposar per escriure la meva biografia però li vaig dir que no, que si algú ha d’escriure la meva biografia sóc jo. I això em va donar una idea. A França hi ha biografies per a famílies. És a dir, per exemple, un avi vol que els seus néts sàpiguen la història de quan va anar a la guerra, com va conèixer l’àvia, doncs contracta una persona. És barat, i es paga per hores. Vaig decidir fer-ho. He llogat una persona, un ghost writer, que ve a casa meva i l’hi explico tot, tot allò que mai he explicat, la primera vegada que vaig fer l’amor amb un home, tot. Està escrivint la meva biografia de manera molt melodramàtica, com una novel·la rosa, en què tot és veritat.

I què en faràs, d’això?

Ni idea. De moment hem tingut set trobades, anem per l’any 1995 i ja veurem què en surt.

Quina enveja em fa, aquest home! Li expliques tot allò que no m’explicaràs mai a mi.

Sí, perquè ell em donarà el text. És per a mi.

Tens interès per les notícies?

Sí, hi estic enganxada, llegeixo tots els diaris, segueixo l’actualitat de forma gairebé obsessiva.

I què en penses, de França, després dels atemptats a Charlie Hebdo?

Què vols que et digui... El primer sentiment és el de xoc, el de no entendre què passa. De moment, el problema, per a mi, no és el de tenir massa policia, sinó el d’entrar en un món inimaginable. No entenc què passa, estic commocionada. I és curiós perquè, fa tres setmanes, vaig tenir dues malalties alhora, lligades a l’estrès i a la pèrdua de la immunitat, vaig tenir un infart i un herpes zòster. Són dues malalties diferents que vaig tenir alhora, totes dues lligades a la pèrdua de defenses. És simbòlic, no crec que els atemptats a Charlie Hebdo siguin la causa del meu herpes, però és curiós...

Diuen que França és un país deprimit. ¿És cert?

El concepte de “país deprimit” és molt curiós, em costa conceptualitzar-ho, però sí que sé que la gent ho diu molt. És interessant la idea de “país deprimit”, és una imatge divertida.

¿Creus que l’art és només per als artistes o ha de servir per canviar la societat?

Vaig anotar una frase no fa gaire que em sembla que és la resposta perfecta a aquesta pregunta. Crec que la va dir Jean Cocteau, però no n’estic segura.

Et pregunto la teva opinió, no la d’en Jean Cocteau...

Sí, però jo vull donar la seva, quin problema hi ha? Mira, ja l’he trobada. Ell parlava de la poesia, no de l’art, i deia: “És indispensable, però no sé exactament per què”. Per tant, jo diria el mateix, li robo la frase perquè ho expressa millor que jo.

L’art pot canviar el món? Pot fer un món millor?

Ja t’he respost: és indispensable.

En la teva joventut vas ser activista. ¿Ara no sents la necessitat de comprometre’t?

Jo he canviat, el món ha canviat, jo he envellit...

I no tens cap necessitat de canviar el món?

Estaria bé, però no en sóc capaç. He canviat, la meva energia ara se centra en altres coses. Vaig ser activista a una certa edat, després vaig fer altres coses i més endavant segurament en faré d’altres. La natura del meu art, la manera com parlo de certes situacions, té un aspecte terapèutic per a algunes persones, sobretot per a dones joves. De fet, rebo moltes cartes de noies que em diuen que les he ajudat a passar un període dolorós en l’amor, etc., perquè en el meu treball mostro com marcar distància amb el que és dolorós. Prenez soin de vous és una manera d’agafar un esdeveniment dolorós, abstreure-se’n i mirar-se’l des de lluny. No ho faig per raons terapèutiques, ho faig per raons artístiques, però hi ha un cert aspecte terapèutic.

I per a tu és terapèutic?

Sí, però això és la cirereta de dalt del pastís. És el més a més. El motor és l’art. L’aspecte terapèutic és el regal.

Però estalvies en psicòleg.

No hi he anat mai. Bé, només una vegada per veure com era.

La distància que agafem del que ens passa és la clau.

El meu pare sempre m’ha dit que, quan la meva mare el va deixar, el que el va salvar va ser tenir una feina molt esclava, a la qual havia d’anar a treballar cada matí. Això també és agafar distància.

Todorov diu que l’art va per davant de la filosofia, s’anticipa abans que sapiguem posar-hi paraules.

Sí, això és cert. Jo també m’he acostumat a trobar les raons del que feia després d’haver-ho fet. Sempre he exposat les raons després. Jo escolto, esbrino què em pot interessar, sé distingir entre el que té potencial artístic i el que només és una informació personal... Per exemple, el projecte que es diu Voir la mer, que hi ha aquí, és un article d’un diari d’Istanbul en què es parlava de gent que mai havia vist el mar com una categoria social. Em va xocar el fet de veure aquesta pobresa, de saber que hi ha gent que viu a 15 quilòmetres del mar i no hi ha pogut anar mai. Ho vaig trobar extravagant.

És fàcil treballar amb tu?

Crec que sí. Pregunta’ls-hi a ells.

Si ens veiem d’aquí deu anys, ¿estaràs fent el mateix?

Tinc 62 anys i ja sóc una mica gran per refer la meva vida completament. A més, no tinc cap raó per canviar, m’agrada el que faig i funciona.

El món millora?

No en tinc ni idea. El món està malament i de moment no estem anant pel bon camí, ja veurem si millora, però no té pinta de millorar si seguim fent les coses com les fem ara.

No tens fills, no et cal patir per això. Jo sí que hauré de patir...

Ara no tinc ni gat. Va ser molt dolorós, tenia un gat amb qui vaig viure 18 anys de la meva vida, 18 anys dormint junts...

És l’única relació que t’ha durat 18 anys?

Sí, durant la meva vida és l’únic a qui he tingut al meu costat durant 18 anys.

I la mare?

Vaig marxar de casa als 15 anys. Per tant, mai havia compartit casa amb ningú durant 18 anys. El meu gat va batre el rècord absolut. No m’agraden els gossos. M’apassionen els gats.

Quan estàs en parella, el gat també és al llit?

Mai he viscut amb cap home, mai hi he compartit casa. Cadascú a casa seva.

I tindràs un altre gat?

Sí, però vull esperar-me una mica. Ha mort aquest any...

Potser la nova Sophie vol un gos.

No els suporto.

O vol un fill...

T’ho imagines? No, sisplau. No sé què farà aquesta nova Sophie. Ja ho veurem.

(Continuarà.)

Dos dies després, em rep entre caixes i obra seva. Avui ja és amable amb el fotògraf, en Xavi Bertral. De seguida m’ensenya, enjogassada, que s’ha posat una xapa -crec que dedicada- que diu: “ I can’t believe it! I forgot to have children ”. Veig que no s’ha oblidat de la nostra conversa sobre nens i gats. Em suplica que aquest cop parlem en castellà. I es posa a parlar-lo amb el seu accent francès. “ Me atrae mucho el español, lo aprendí porque me encantan los toros, José Tomás es mi ídolo. Durante años mi agenda la dirigían las ferias de toros, no las exposiciones. Ahora tengo miedo de que le ocurra algo al torero, el miedo atraviesa al placer. Tendré que buscar una nueva obsesión”. Li dic que a Catalunya els hem prohibit. S’enfada: “ Los toros no son un matadero, es arte ”.

Qui mana a la retrospectiva? Tu? “L’Agustín, el comissari. Ell ha decidit fer-la amb dues ales. En una banda del Palau, la part autobiogràfica. A l’altra, la part amb la meva mirada sobre la gent”. Tot es diu Modus vivendi. Però una ala és més aviat el seu modus operandi. Què hi destaca? “Hi ha Prenez soin de vous, que és el primer projecte que m’acompanya en 19 exposicions consecutives. Es va estrenar a la Biennal de Venècia el 2007 i encara no ha anat a França. De fet, no sé ni on ho guardaré quan hi arribi, ocupa molt espai”. I què hi trobaré de nou? “Hi veurem dos projectes que no s’han vist gaire, que anomeno Dommages collatéraux [Danys col·laterals]. Un és amb fotos que fa servir la policia americana per fer proves de tir, imatges de petits delinqüents a les quals disparen per entrenar-se. L’altre són fotos d’estàtues religioses destruïdes a Espanya a la guerra, pels republicans anticlericals”. Se la veu entusiasmada fent canvis, mirant cada paret. “Tot ho porto pensat sobre el paper però aquí en canviem el 30%, juguem amb l’espai, entenem l’espai”.

Quedem per al dia de la inauguració. Li demano quina és ara l’obsessió, sense el gat viu, sense els toros morts. “Creo que es descubrir ciudades trabajando, entender cada ciudad a través de mi trabajo. Mi obsesión es mi trabajo, supongo”.

Modus vivendi

Nascuda el 1953 a París, Sophie Calle és una de les artistes conceptuals més interessants de l’actualitat. Una àmplia selecció de la seva obra es podrà veure a partir de demà, dilluns, a la Virreina Centre de la Imatge en una exposició oberta fins al 7 de juny que té com a comissari Agustín Pérez Rubio.

Modus vivendi recorre l’obra de l’artista a partir d’alguns dels seus treballs principals, centrats en gran part en les seves investigacions sobre la mirada i la relació entre el que hi ha de veritat en els seus relats personals i la ficció.

L’exposició inclou el treball Prenez soin de vous [Cuida’t molt], que va presentar inicialment a la Biennal de Venècia del 2007. A la imatge, l’artista durant la instal·lació d’aquest treball.