És autor de la millor definició de poeta que conec: “El poeta és el mestre de l’eco”. Una definició superior, fins i tot, a la de Baudelaire: “El poeta és el mestre de la memòria”. Encara que la veritat és que per caracteritzar Óssip Mandelstam totes dues definicions serien vàlides. Entre l’eco i la memòria, entre la cerca d’un so originari que mai es trobarà i la persecució d’un esdeveniment epifànic, el propi origen, que està esvaït. Gairebé sempre la poesia de Mandelstam arriba a nosaltres a través de la seva mort. La brutalitat del totalitarisme, els camps de concentració de Sibèria, la defunció prop de Vladivostok el 1938.

Abans del tràgic crepuscle, Mandelstam va ser un poeta de forta vitalitat, propagador de pensaments refinats i profètics amb un estil tallant, gairebé cubista, si ens referim a un símil pictòric. Hi ha també una singular sensualitat en els seus versos, amb una explotació màxima de l’essència musical de les paraules. Escoltar Mandelstam en rus posa en evidència les dificultats de tota traducció però especialment la de textos com els seus. En contrapartida al poder de la llengua, Mandelstam recorre al poder d’una humanitat a la qual considera unificada a través de la cultura. D’aquí la presència en la seva obra dels clàssics grecs i llatins, de Shakespeare, de Dante -al qual va dedicar un assaig penetrant, Col·loqui sobre Dant, en el qual s’endevina el paral·lelisme entre dos descensos a l’infern.

El de Mandelstam, pel que sembla, el va desencadenar un poema dedicat a Stalin ple de fúria, subtilesa i ironia. Pròxim a la Revolució Russa al principi, Mandelstam, com tants altres escriptors, pateix en carn pròpia el desvari del terror. L’autor de La pedra i Tristia, dos llibres de frenètica però confiada força lírica, es converteix en un desesperançat rebel l’univers caòtic del qual gira al voltant de la llibertat. Mandelstam esdevé un visionari de si mateix. I el que veu és d’una duresa implacable.